LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (II)

ACTE SEGON
VII
La Carme em telefonà explicant-me el cas, i jo vaig intentar tranquil·litzar-la, fent li veure que l’Elena potser havia marxat a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen per esmorzar amb ells, que la cuiden molt bé i li preparen alguns dels seus àpats preferits.
-L’Elena mai no faria això sense avisar-me –va ser la resposta de la Carme- però tens raó, és la única explicació lògica que se m’acut. Vaig a telefonar al Josep-Lluís.
En Josep-Lluís no agafava el telèfon,de manera que decidírem anar a sa casa per sortir de dubtes, convençuts que allà hi trobaríem a l’Elena menjant-se un entrepà gegant de ves a saber què.
La decepció: en Josep-Lluís i la Mari Carmen no hi eren a casa, ni ells ni el seu cotxe.
VIII
Tant la Carme com jo ens varem començar a fer una pel·lícula, una història que per impossible que semblés podria estar passant. Ni un ni l’altre ho volíem dir en veu alta, però ens temien el pitjor.
IX
Ens varem donar una darrera oportunitat: aniríem a la fleca, no fos cas que a l’Elena la gana se li hagués despertat de forma abrupta i sense dir res a ningú hagués sortit a comprar-se una bona dosi de bollicaos, tigretons o d’altres similars. Si no fos així, caldria pensar en trucar a la policia.
Mentre recorríem –amb pas ràpid, quasi volant- el parell de carrers que van de casa la Carme a la fleca, un i altra no deixàvem de fer-nos interrogants en veu alta, sense donar crèdit al que ens estava succeint: res tenia sentit, cap peça encaixava bé, tot semblava estrany i aliè.
De sobte, la Carme feu un xisclet, s’aturà en sec i es deixà caure a terra. Començà a fer un estrany gemec, com un sanglot de desesperació.
Jo la mirava i pensava que s’havia enfonsat, que el que estava succeint l’havia trasbalsada fins al punt de deixar-la sense esma ni per caminar.