Les darreres neus van desarrelar un dels pins dels veïns, i això ha permès que la seua figuera, que llinda amb ma casa, creixi més ufana que mai i envaeixi amb les seues branques un petit reducte del meu jardí.Fa unes setmanes, la Carme i jo ens varem adonar del cas i de la gran quantitat de figues que estava fent, moltes de les quals només es podien collir des de ma casa. Vam cridar als veïns –el Pedro i l’Anna Maria, una parella encantadora que fa poc que acaben de tenir un bebè- per dir-los que nosaltres ens encarregaríem de collir-les i que els hi passaríem, però per a sorpresa nostra, ens varem comentar que a cap dels dos els agraden les figues, i que en collíssim tantes com ens vingués de gust, que ells les deixaven perdre cada any!
Així que ara, a més de les figues que ens regalen altres veïns que tenen també figuera, nosaltres ens dediquem a robar-ne –amb permís dels amos-, que això és el que els hi dona aquell gust tan especial.
[anotació a peu de post: els caps de setmana, la Carme i jo ens fem per esmorzar unes torrades amb formatge fresc i figues acabades de robar, i puc ben assegurar que és una manera ben dolça de començar el dia]
No hi ha com tenir bones relacions amb els veïns, i que aquests tinguin alguna possessió de la que no volen gaudir!
ResponEliminaai! les figues! a vegades em regalen mermelada de figues casolana, boníssima!!! els meus esmorzars milloren i molt!
ResponEliminala bona relació amb els veins es primordial, salut amb que vagi de gust la figa
ResponEliminaMmmmmmmmm, quins caps de setmana tan bons i saborosos!
ResponEliminaLlàstima que només sigui esmorçar de cap de setmana i amb data de caducitat. . .
Robant amb permís s'experimenta una sensació agradablement intensa!
Visca el veins generosos! Tooooooots!
Que bé que esmorzeu, punyeteros. Ja ho diu la dita, millor un bon veí que un parent a Mallorca. Es pressuposa que no sou a Mallorca. Haw, Haw.
ResponEliminai heu provat de sortir al matí amb la fresca, collir unes quantes figues i, al pati (això és obligatori) mateix, sucar-ne el pa com si fos pa amb tomàquet? t'ho menges tranquil·lament, observant l'horitzó, com si tinguessis pensaments profunds ... :D
ResponElimina(ei, robar amb permís no val per a un bon currículum en el món del delicte eh!)
Si el formatge, a més fos de cabra, el gust seria brutal.
ResponEliminaI estic amb la Clidi, robar amb permís no val per a la carrera delictiva. Bones figues (d'un altre paner?)
M'ha agradat molt l'efecte visual de l'apunt: m'ha fet somriure.
ResponEliminaCarme i Leblansky,
ResponEliminaEspero el plat a taula! ;-)
Afortunats vosaltres! Jo no tinc on anar-ne a collir, i la petita figuera que viu al meu pati, malgrat uns esforços enormes per donar-ne, fa unes figues la mar de sosses!
ResponEliminaPrenc nota de la recomanació de la Clídice...deu ser boníssissim!
Cuideu-los aquests veïns, cuideu-los!
Ep, que això no és robar. Ja des de l’època dels romans, els fruits que pengen a casa de l’arbre del veí, són usdefruit del que “pateix”la invasió de les branques. L’acceptació del veí, sempre estalviarà problemes, però.
ResponEliminaSalut i bon profit!
Però, quina bona vida que et dons, Leb! I amb la Carme!. M'alegro molt. Jo les figues les he de comprar i no es el mateix. Clar que la meva cunayada també te un hort al maresme i de quan en quan em don de tot. Al balcó tinc una tomaquera amb un tomàquet. (1!).
ResponEliminaOstres què xulo! Doncs aquest diumenge vaig anar a un restaruant i a la carta hi havia foie amb figues. A part de ser una bomba potser pot ser boníssim per sopar! Petonets i dolços esmorzars
ResponEliminaTotes les coses robades tenen un gust especial. Potser és el gust específic de la cosa robada, ja sigui una figa, una col-i-flor o una carxofa. Després hi ha les coses trobades, que també tenen el gust diferent de les comprades.
ResponEliminaMenjar figues amb pa i formatge és un dels meus àpats predilectes de la tardor. Un menjar típicament mediterrani. M'encanta robar figues... sobretot si són verdes.
ResponEliminaEi, ara he recordat un plat boníssim que vaig menjar fa poc...una fulla de figuera, amb una generosa llesca de formatge Provolone (pot ser qualsevol altre), es fa escalfar en una planxa de ferro, a poc foc, i tapat. Quan el formatge s'estova prou, s'espolvoreja amb sal gruixuda, cebollí tallat a juliana, i un raig d'oli d'oliva verge.
ResponEliminaL'aroma de la fulla...és impressionant, encara que només serveixi de plat!
S'acompanya, obviament de figues del temps (per a mi les millors són les de coll de dama, però les dels veïns siguin quines siguin aniran perfecte!)
Voilà!
XeXu, sí, incomprensiblement, ni a ell ni a ella els agraden les figues. Quan ens ho van dir, ens pensavem que feien conya; ara pensem que és bona cosa, haw, haw!
ResponEliminaKika, ja m'agradaria a mi saber fer melmelada de figues. Tot i que ara seria un bon moment per aprendre'n :)
ResponEliminaGarbi24, quanta raó tens amb la frase que dius. I no només pel tema de les figues: els mal rollos amb el veïnat són una mala cosa, i per desgràcia, són quasi inevitables :(
ResponEliminaCarme J, que visquin els veins generosos... i les veïnes simpàtiques i amables!
ResponEliminaAlyebard, ni la Carme ni jo som de Mallorca, però no em faira res: així quan s'acabin les figues sempre tindriem una excusa per empassar-nos una ensaïmada o una torrada amb sobrasada per esmorzar, mmm :)
ResponEliminaClídice, així és com ens les mengem: aixafades en la torrada de pa, tot i que la cara que posem no és de tenir cap pensament profund, sinó d'acabats de despertar, haw, haw!
ResponEliminaEulàlia, ja he apuntat "comprar formatge de cabra" a la llista per la propera compra :)
ResponEliminaAllau, doncs jo que me'n alegro i molt que hagis somrigut amb les fulles de figuera :)
ResponEliminaGalderich, ja fas bé dirigint-te també a la Carme, que darrerament és quien parte y reparte en la qüestió de les figues, haw, haw!
ResponEliminaCarme de la maleta, la vostra figuera igual deu ser encara massa petita. Normalment, les figueres van soles i a la seua bola, o sigui que tard o d'hora acabarà donant bones figues :)
ResponEliminaAlberich, tens molta raó, que això sempre s'ha dit i a més és ben legal; però com bé dius, també sempre és millor demanar permís, per la qüestió de les bones relacions entre veïns :)
ResponEliminaAris, això que dius de la teua tomaquera d'un tomàquet únic m'ha fet pensar en els meus cirerers i el meu codonyer, que com són molt joves, donen bon fruit, però un només, un!
ResponEliminaMarta voladora, això del foie amb figues em sona la mar d'exòtic; Tot serà qüestió de provar-ho, però per sopar em sembla una mica bomba, com tu dius :)
ResponEliminaLluís, tens raó, que les coses trobades també són especials, siguin de menjar o del que sigui: jo encara conservo un parell de figuretes de plàstic mig fetes pols que em vaig trobar, i els hi dono un valor enorme, mentre que si no hagués estat així no els hi trobaria cap gràcia.
ResponEliminaMaite, a mi em passa com a tu, que a diferència de la majoria de gent, m'agraden més le figues verdes. Les trobo més bones de gust i no tan empalagoses.
ResponEliminaCarme de la maleta, el plat que expliques deu ser una cossa sibarítica! Em sembla que m'atreviré a fer-lo, encara que serà dificil que a un negat com jo no se li acabin cremant les fulles!
ResponEliminaÉs veritat que les coses collides directament de la natura, robades o no, tenen un atractiu especial. No t'enfilis a l'arbre, però, que diuen que la caiguda de figuera és mortal.
ResponEliminaA mi de les figues el que més m'agrada és la gran varietat que pots trobar.
ResponEliminaNumber one: Sí...aquesta és una menja sibarítica. Probeu-la!
ResponEliminaNumber two: Negat tú? Doncs he llegit crítiques culinàries per aquí, que et deixen dalt d'un pedestal! Si ets capaç de fer un bon arròs, això et semblarà un joc de nens!
;-)
Gràcies per la benvinguda.El que deiem ahir ,viure en pecat i començar el dia pecant.I després una cigarreta.Per cert i perdona l' atreviment,¿conserves encara les bambes del teu avatar?i¿el terra hidràulic?
ResponEliminaBrian, gràcies pel consell, no m'enfilaré a l'arbre. Per altra part, diuen que les branques de la figuera no es trenquen mai, per molt que es forcin.
ResponEliminaCarles, jo en la meua ignorància em pensava que només n'hi havia dues clases de figues. Parlem en sentit literal, oi?
ResponEliminaCarme de la maleta, m'has convençut: m'hi llençaré a cuinar aquest plat tan especial aquest cap de setmana!
ResponEliminaMisteral, atreveix-te, atreveix-te :)
ResponEliminaSí, soc un bambero total, en tinc moltes i es pot dir que només les abandono a l'estiu, per posar-me xancletes, i en algunes comptades -comptadíssimes- ocasions més; i aquestes bambes de l'avatar -que no són de la marca Converse- són de les meues preferides.
I el terra és una passada, eh? Ja veig que et persona que t'hi fixes en els detalls.
Per a robar figues cal una canya llarga, partida i enforcada per un extrem.
ResponEliminaI el Pla deia que, les figues, sempre collides abans que els hi hagi tocat el sol; i, sempre, amb una copeta d'aiguardent.
Ummm... jo també robo (amb permís)unes figues boníssimes d'un camp on vaig a passeig amb la meva gossa.
ResponElimina