25 d’octubre del 2010

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (I)

ACTE PRIMER
I
A la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa.
II
La seua minusvàlua psíquica no li ha impedit mai a l’Elena ser una de les persones més felices i rialleres que he conegut. Frueix de la lectura i, en especial, de l’escriptura, i li agradaria dedicar-s’hi. La seua passió és escriure relats i explicar-los a qui es presti a escoltar sense massa interrupcions, tot i que accepta gustosa qualsevol consell que se li doni.
III
Casolana fins la medul·la, en fer els 18 anys l’Elena li va demanar a la seua mare que confiés en ella, i que li permetés quedar-se sola a casa sense temor, que ella era molt responsable i sabria cuidar-se bé; i si sorgia algun problema, ja telefonaria; i si el telèfon no funcionava, ja sabria ella anar a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen, que són veïns i coneguts de tota la vida.
Així que des de fa ja mesos, la Carme ve a dormir amb mi els caps de setmana: li deixa a l’Elena el seu sopar a punt, li fa un petonet i s’acomiada fins al matí següent. I l’Elena se sent feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
IV
En més d’una ocasió, el telèfon de ma casa ha sonat en plena nit: l’Elena teia mal de queixal; o estava tronant i tenia por; o simplement havia tingut un malson i necessitava comentar-ho. Cap problema: en menys d’un minut la Carme es presentava a sa casa –vivim un al costat de l’altre-, li feia un petonet a la seua filla, i tot tornava a estar com cal.
V
El passat pont del 12 d’octubre l’Elena estava feliç com sempre, o encara una mica més, que a ella –com a tothom- li agrada tenir festa i no haver d’anar als tallers ocupacionals. Ens va explicar que havia ideat una història llarguíssima que aprofitaria per escriure aquells dies festius.
I com cada cap de setmana, la Carme li va deixar a l’Elena el seu sopar a punt, li va fer un petonet i s’acomiadà fins al matí següent. I l’Elena es va sentir feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
VI
El matí del dilluns, la Carme va entrar a casa -la porta ben tancada amb clau, el gos fent guàrdia- xiulant una cançó, va anar directament a la cuina i es va posar a preparar l’esmorzar, mentre cridava a la seua filla.
Però passaven els minuts i l’Elena no venia. La seua mare va pensar que se li haurien enganxat els llençols i va anar a despertar-la. El llit estava buit, així que devia ser al lavabo. Però no, tampoc hi era allà. Ni al menjador, ni a la terrassa, ni al jardí, ni a cap altre lloc de la casa.
La Carme sap bé que l’Elena no marxaria mai sola, però el cert és que allà no hi era. Revisà l’habitació a la recerca de pistes, i descobrí que la bossa de mà i el moneder de la seua filla no hi eren, ni tampoc el seu clauer amb les claus de casa, i que l’ordinador estava tan fred com el llit, la qual cosa indicava que l’Elena, tot i haver-se aixecat feia estona, no s’havia posat a escriure ni a veure cap peli en el seu portàtil, que era el que més li agradava fer, junt amb la lectura, només llevar-se.
Aleshores va ser quan a la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa. Va seure per reflexionar. Això no podia estar passant, era impossible.

45 comentaris:

  1. Era....era...un malson estant ben desperta!
    -Calma, calma, no perdis els nervis- em deia, però la meva nena no ho faria mai de marxar tota sola, sense avisar!
    El desordre era l'habitual, ningú absolutament ningú havia pogut endur-se-la!
    Com podria explicar-ho per fer-me creure? I la Policia, com actuaria?. . . . .

    ResponElimina
  2. caram, un misteri a dos veus! m'heu deixat amblai al cor esperant que sigui demà per veure la segona part... perquè serà demà, no? :-)

    ResponElimina
  3. Ah! Per cert les ulleres i l'ombra, són genials, fan sentir la buidor darrere. .. .

    Aquest és un blog de llums i ombres. Avui especialment es podria il·luminar amb moltes espelmetes . . tot i que no passarà, perquè al seu creador li agrada celebrar els "no" aniversaris!!! Muuuuuuà.

    ResponElimina
  4. Aquest inici sona a tragèdia, però vull creure que les coses s'arreglaran. A veure on s'havia ficat l'Elena...

    ResponElimina
  5. Ep, tots tenim l'ai al cor!

    Esperem que només sigui una abducció interplanetària!

    ResponElimina
  6. bé, m'imagino que si hagues acabat en tragedia no ho explicaries. Però es original, narra amb ajuda de comentaris, molt bo. Per cert felicitats.

    ResponElimina
  7. Confio que tot acabarà bé, però el suspens no ens el treu ningú.
    Ah, i per molts no-anys!

    ResponElimina
  8. Esperem que tot quedés en un esglai només, però de moment, fa patir...

    Petons a tots dos (o tres) i nofelicitats per en Leblansky!

    ResponElimina
  9. amb l'ai al cor....
    ei, demà ja no patirem més ,no?

    ara no sé si felicitar-te avui o demà, per si de cas... espero que en facis molts més de no-aniversaris!

    ResponElimina
  10. Aço no pots fer-ho ¡¡¡
    Et recomane que la solució siga prompte i que ens faça riure molt, perquè és per a matar-te ¡

    ResponElimina
  11. Impacient per saber com acaba (bé, suposo). Quin suspens...

    ResponElimina
  12. com ja t'han dit, malgrat el suspens, la cosa deu acabar com cal, o sigui que em permeto felicitar-te :) I un petonet a l'Elena i la Carme, ai! quina angoixa!

    ResponElimina
  13. Comparteixo el sentiment de l'Aris...i això em fa estar tranquila.

    Però sóc capaç de imaginar el pànic de la Carme, en veure el lllit fet i la casa buïda...un tràngol capaç de posar els cabell blancs a qualsevol progenitor!
    Espero, amb impaciència, el desenllaç. Ai, quin patir!

    I entre línies, entenc que algú no-cel.lebrarà res, avui?
    Si no m'erro, permete'm que em sumi, a la no-felicitació...
    ;-p
    molts petons!

    ResponElimina
  14. Això és pitjor que "Lost"!
    NECESSITO el segon acte, ja!

    Una abraçada ;)

    ResponElimina
  15. Gran conmoció.!!!Jo tinc 2 filles de deu i onze anys que em comencen a demanar les seves dosis d'autosuficiència i em puc posar a la pell de la seua mare en veure que no ha sortit tot com estava previst i ....la sang glaçada i el cor al ralentí com en un matí d'hivern....a punt de calar-se.
    Espero que tot acabés en un SUSTO per vosaltres i una aventura inocent per ella.
    Reflecciono dient que qué important és el temps que hi dediques a la persona que estimes i que a tú et sembla que ho nessessita....PERÒ... pesa més el QUÉ dones que no el que reps...........PERÒ....
    quan sembla que ho perds ....QUE INSUSTANCIAL SEMBLA AQUEST TEMPS.......QUAN NO EL POTS DEDICAR A ....
    Espero que tot acabés bé.
    Ai!!perdó per ser tan PERÓ....NI BLANC NI NEGRE .PREFEREIXO EL PERÒ.

    ResponElimina
  16. És tan angoixant aquest tipus de coses!!!
    Ja ho diu ma mare, que ja no deixes de patir: quan no és això és allò. En fi, quan són petits perquè són petits i quan són grans perquè són grans. Esperem amb cendeletes la resolució...

    Com que ja t'he felicitat per una altra via, et no-felicito per aquesta.

    ResponElimina
  17. Carme, recordant-ho ara, la primera idea que em ve al cap és la mateixa que tu dius: era un malson, quelcom que no podia estar passant.

    ResponElimina
  18. Kika, la segona part serà demà. Però no serà la última... (aquí, el dia que el blogger incorpori banda sonora, hauria de sonar una música inquietant)

    ResponElimina
  19. Carme J, la visió d'unes ulleres "buides" a mi també em provoca una sensació d'inquietut.

    ResponElimina
  20. XeXu, et ben asseguro que el final és -va ser- del tot inesperat.

    ResponElimina
  21. Galderich, si als extraterrestres se'ls acut abduir a l'Elena, em sembla que ja no els tornem a veure el pél, que per fer trapelleries -"brometes", com diu ella- l'Elena no té rival.

    ResponElimina
  22. Aris, moltes gràcies.
    I ja t'anticipo que no acaba bé... sinó de forma inesperada.

    ResponElimina
  23. Allau, moltes gràcies!
    La idea era crear aquests suspens del que parles, encara que els fets reals van aconseguir angoixar-nos i molt!

    ResponElimina
  24. Rita moltes gràcies!
    I els petons que has enviat segur que també els rep l'Elena, que aquest matí en obrir l'ordinador s'ha quedat sorpresa en veure que ella era la protagonista -involuntària- del meu post.

    ResponElimina
  25. Lolita, moltes gràcies!
    I demà continúa, però jo no he dit que s'acabi... (aquí, música de suspens)

    ResponElimina
  26. Sótano, em sembla que m'hauràs d'executar, que la cosa trigarà una mica en solucionar-se. I riure, riure, no sé jo...

    ResponElimina
  27. SM; acabar, acaba. Però més que bé, jo diria que.. bé, no sé com t'ho diria.

    ResponElimina
  28. Clídice, moltes gràcies!
    I també pels petonets a les dues protagonistes del post, que em consta que l'han llegit.

    ResponElimina
  29. Carme de la maleta, moltes gràcies!
    La sensació que apuntes és la mateixa que va tenir la Carme. És l'inesperat, l'absurd fins i tot, que es presenta i no sabem què fer.

    ResponElimina
  30. Mari Carmen, em sembla que el patir durarà una mica més de l'habitual en aquest bloc, ai!

    ResponElimina
  31. Marina, demà el segon acte... però no la conclusió (aquí, música de la peli Tiburón)

    ResponElimina
  32. Misteral, descrius perfectament tot el que als adults ens passa pel cap davant la possibilitat que un fill o una filla sigui objecte d'un segrest o quelcom encara més greu.
    En aquest cas, t'asseguro que no es tracta de cap aventura inocent, ai!

    ResponElimina
  33. Eulàlia, moltes gràcies!
    I sí, ser pares vol dir també assumir que s'ha de patir. Sort que queda totalment compensat per milers de moments fantàstics!

    ResponElimina
  34. Feliç Aniversari!!! Per molts anys!!!
    Has llegit el seu blog?. Gràcies per tot el que vas fer i vas influir, i jo? jo també et tinc molt d'afecte.
    Un petó d'aniversari. Josefina

    ResponElimina
  35. Com a pare encara no m'he refet de l'ensurt! Necessito el desenllaç!

    ResponElimina
  36. Josedfina, moltes gràcies!
    Sí, he llegit el post d'en Salva i m'emocionat moltíssim! I t'haig de dir que us estimo de tot cor a tota la família, sou una gent encantadora, ho dic sincerament. Espero que esn veiem el dia de la presentació del llibre :)

    ResponElimina
  37. Alyebard, demà continúa, però el desenllaç... trigarà una mica.

    ResponElimina
  38. M'espero al desenllaç per dir-te res coherent, és clar. Però reconec que tens un sentit del suspense excepcional.

    ResponElimina
  39. Us puc entendre molt bé perquè tinc tres fills, ja bastant grans, i tot i així, patidor de mena com soc, quan em sembla que trigant massa a donar senyals de vida em començo a neguitejar i a muntar-me pel·lícules de por.

    Per cert, felicitats per l'apunt del SM. Perquè el mentor, ets tu oi!? :)

    ResponElimina
  40. Leb,

    Quin suspens... Esperem que la Carme de seguida hagi recuperat el seu ritme de batecs normal... Com fa patir aquesta Elena! Un petonet per a cada una.

    ResponElimina
  41. Lluís, el que dius és del tot coherent :)
    I espero no decebret amb el final -o millor dit, amb la meua narració del final, que intento explicar els fets tal i com varen succeir.

    ResponElimina
  42. Brian, jo diria que el patiment dels pares és inversament proporcional al dels fills, ai...
    I sí, la persona a que es refereix l'SM al seu post d'avui soc jo, però ell és una persona fora de sèrie, i no per haver conegut a algú com jo.

    ResponElimina
  43. Maite, et cofesso que el més curiós del cas és que l'Elena avui en llegir el meu post és el primer cop que se n'ha assabentat del drama. I ja no puc revelar més...

    ResponElimina
  44. Tenia pendent llegir-te. Felicitats!
    I quin suspens tot plegat. Me'n vaig al següent post corrents

    ResponElimina