19 d’octubre del 2010

EL DIA QUE EN GALDERICH VA ESTAR A PUNT D’ENFONSAR MACDONALS


I
Tinc la sort d’haver presenciat en directe com, amb un simple gest, en Galderich va estar a punt d’enfonsar per sempre més la cadena de menjars ràpids MacDonals. Jo hi era.

II
Va passar el 28 d’octubre de 1983, quan una colla d’amics vàrem anar a un Macdonals i ens posar a fer cua per fer la nostra comanda de menjar.
Quan li va tocar el torn a en Galderich, aquest, amb el seu característic somriure als llavis, va demanar Rosquilletes Macdonalandia.
La dependenta li va fer repetir dos cops la comanda, al·legant que no ho entenia bé. A la tercera, es va excusar i va anar a cercar l’encarregat, qui va fer-li de nou repetir a en Galderich la comanda.
-Voldria Rosquilletes Macdonalandia, si us plau –feu en Galderich, sense perdre el somriure.
L’encarregat se’l va mirar bé, i després de comprovar que no li estaven fent burla ni era un programa d’aquells de sorpresa oculta, va demanar temps mort, va oferir-li a en Galderich una Cocacola gratis mentre el feia seure, i se’n va anar a la cuina.
Passat un bon quart d’hora, va reaparèixer amb una bossa de cartró a les mans, a l’interior de la qual hi havia un parell de rosquilletes ficades en bossa de plàstic. La resta dels dependents miraven amb respecte la bossa, portada amb les dues mans per l’encarregat, que avançava pausadament mentre un raig de llum, que s’havia filtrat miraculosament per una mínima escletxa al sostre de formigó del centre comercial on estava ubicat el restaurant, il·luminava l’escena.
Es feu el silenci mentre en Galderich obria la bossa amb les rosquilletes. Els amics no sabíem massa bé cap a on dirigir la mirada, i optarem per seguir menjant la nostra hamburguesa fent com que no passava res, tot i que de reüll no podíem deixar de contemplar l’escena.
En Galderich s’acostà una rosquilleta als llavis, la mossegà, i somrigué.
-Ah, és bona, m’agrada, demà en demanaré més!
L’encarregat es posà les mans al cap, i amb cara d’horror s’atansà al telèfon del restaurant i inicià el que seria un dels episodis més dramàtics de la cadena Macdonals.

III
Els telèfons dels grans caps de la multinacional del menjar ràpid treien fum, però ningú aconseguia trobar una solució.
El problema era el següent: les Rosquilletes Macdonalandia eren un dels primers productes que Macdonals havia fabricat, però feia més de deu anys que ningú en demanava. Per qüestions de màrketing, no s’havien tret del llistat de productes a la venda, i cada restaurant en tenia una de bosseta, a mena de relíquia. La data de caducitat de totes les bossetes era la mateixa: 28-10-83, és a dir, aquell mateix dia.
El més greu era que aquestes rosquilletes feia també anys i panys que ja no es fabricaven, tot i que Macdonals garantia que qualsevol producte a la venda seria subministrat, si no al moment, sí en un termini inferior a 48 hores.
Però això resultava impossible: costaria una fortuna reiniciar la fabricació d’aquestes rosquilletes sense cap sortida comercial. Tampoc es podien fer servir cap de les actualment existents, ja que totes caducaven.
Hi havia, però, un parell de camins possibles: el suborn i l’amenaça.

IV
Aquells que coneixeu en Galderich sabeu que és un savi despistat que viu en una altra dimensió, de manera que no es va assabentar del suborn ni de les amenaces. La multinacional va treure les seues conclusions: allò era un atac frontal del seu principal competidor, en Burguerking.
Calia reaccionar ràpid, o tothom sabria que Macdonals tenia a la venda un producte fantasma: segur que en Galderich era l’avantguarda dels milers de persones que, pagades per la competència, demanarien Rosquilletes Macdonalandia i farien saber que no n’hi havia, o que estaven caducades.

V
La única possibilitat era canviar tots els cartells anunciadors de menús dels restaurants Macdonals de tot el món. I s’havia de fer en una nit.
La operació va costar una fortuna, però es dugué a terme amb èxit, i al dia següent no quedava ni rastre de les Rosquilletes Macdonalandia.

i VI
El mes passat, quan en Galderich va anar al Macdonals –no havia tornat des d’aquell 28 d’octubre del 83-, es va quedar pensatiu davant del mostrador, sense saber ben bé que volia demanar per menjar.
El dependent, una mica mosquejat, estava esperant la comanda, però en Galderich, intentant recordar quelcom, va interrogar-lo.
-No teniu un producte que es deia Galetes Disneylandia, o quelcom així?
-No senyor, d’això no n’hem tingut mai- respongué el dependent.
Però jo, que hi era amb en Galderich aquell 28 d’octubre, sé tota la veritat.

42 comentaris:

  1. Molt aviat farà doncs el 27è. aniversari que aquell il·luminat encarregat va fer mans i mànigues perquè la cadena no enfonsés!
    Li caldria un reconeixement com cal.
    Desconeixia la procedència valencianeta propera o remota d'en Galderich.
    Això de les "rosquilletes" el delata.
    1 muuuà molt gran a tots 2!

    ResponElimina
  2. Ostres, la veritat és que no li hagués perdonat a en Galderich que hagués enfonsat McDonald's, perquè jo sí que visito sovint el pallasso somrient. Encara que, probablement al 83 jo no hi havia anat mai, així que si hagués deixat d'existir ni me n'hagués assabentat i probablement les analítiques de la revisió mèdica de la feina no em sortirien tan malament.

    Conec un cas similar però que no va portar conseqüències. Un conegut se li va acudir un dia demanar si podien posar-li una mica d'aquell gelat tan bo que tenen dintre d'un cafè, i els dependents i encarregat es van curtcircuitar. Li van dir que no era possible, que allò no li podien fer. Poc temps després el producte va sortir a la venta amb honors, amb el nom de Cafè i gelat o alguna cosa així (molt original), i en saber-ho, el meu conegut va muntar en còlera i els volia demandar per usurpar la seva idea. Llàstima que és una mica friki i no va fer res, però des de llavors ell s'auto-anomena inventor del producte en qüestió. I fins aquí les ximpleries matinals.

    ResponElimina
  3. McDonalds? Connais pas. És un lloc on donen menjar? Ho he buscat pel google i no ho sé trobar, ja el deuen haver tancat.

    ResponElimina
  4. Sort que no la vau enfonsar, que llavors només quedaria Burguerking i allà donen Pepsi i no la suporto. Llastima que no hi fóssiu quan un conegut meu va demanar All-i-oli per l'hamburguesa, hauríeu d'haver vist la cara de l'encarregat.

    ResponElimina
  5. Tinc un parent que hauria pogut enfonsar a la competència... S'estava fotent una de les seves "burgeses" reials quan, de sobte, alguna cosa se li va clavar al vel del paladar. Examinada amb atenció pel metge que li va extreure, va determinar que era un incisiu... de rata!
    El seu silenci va costar un grapat de duros, però molts menys que en l'afer de les "rosquilletes".

    ResponElimina
  6. Ostres, i jo sense assabentar-me de la moguda!
    I mira què n'eren de bones aquelles "Rosquilletes Macdonalandia". No he tornat a tastar mai unes rosquilletes com aquelles!

    ResponElimina
  7. De fet, l'encarregat que va fer possible cumplir amb la comanda d'en Galderich, encara figura com a empleat del mes...27 anys més tard, fent que molts altres empleats, no entenguin el perquè del fet que els seus mèrits, mai es vegin recompensats, amb l'honorífica foto penjada a la pared marró del seu local.

    Galderich, no et serien igual unes anelles de ceba?
    ;-)

    ResponElimina
  8. Ja sospitava que en Galde era un perill per la civilització occidental. Gràcies, Leb, per compartir aquest gran moment de la humanitat.

    ResponElimina
  9. no dubto, ni per un instant, de la veracitat absoluta de l'afer, atenent l'aspecte d'en Galde, la innocència personificada :) Cal anar amb molt de compte amb ell, shhhht solen ser perillosos :P

    ResponElimina
  10. Caldria afegir en Galderich Domènech a la llista de clientela non grata de fastfoods i llibreries de vell. De devorar rosquilletes a rosegar llibres vuitcentistes hi ha un petit pas.

    ResponElimina
  11. Molt espavilat el Galerich, els fst food hauran d'anar amb més compte!!!

    Molt divertit i entretingut el teu blog!!!

    Ha estat un plaer passejar-me per ací!!

    ResponElimina
  12. M'he rigut molt. Galderic, es un crack. I tu també, Leb. Jo des de que vaig entrar un cop amb tu a emportar-nos figuretes de la guerra de les galaxies no havia entrat més, fins que la meva filla va fer 6 anys i varem tenir que fer una festa de cumpleanys per 23 nens!. El lloc més barat, on millor s'ho passen es Macdonalds. O Burguerking. A cada nen li donen una hamburguesa, un regal, els deixen jugar en un happy park acompanyats per una animadora. Una animadora, que per cert, va voler fer un truc de contorsionista i se la va tenir que endur una ambulància, mentre tots els nens disfrutaven pensansen que formava part de la festa.

    ResponElimina
  13. ... jo hagués tingut un disgust si em quedo sense McDonalds!!!
    Confesso que m'agrada!!!

    ResponElimina
  14. A mi com m'agraden molt els restaurants exòtics, quan toca vaig a un Mcdonals com a màxim exponent de la cuina Nord-Americana.

    Per cert les rosquilles si que les pots trobar als MCD dels EUA, però haig de precisar que als establiments de Florida s'anomenen Macdolinos.

    ResponElimina
  15. Genial, Leb (i Galderich). Tan sols lamento que l'operació "enfonsa el Macdonalds", no tingués èxit...seguida d'una segona operació "enfonsa el Burguerking".
    Crec que les meves filles patiran un traunma infantil: no hi han entrat mai. Com a mínim amb mi.

    ResponElimina
  16. Leb,

    La narració que contes sembla un episodi d'espionatge industrial del superagente 86... Va sonar el telèfon vermell entre el MacDonal i el Burguerking?

    ResponElimina
  17. Carme J, estaria bé celebrar aquest aniversari amb un paquet de rosquilletes, ni que fossin valencianes, que en contra de tot el sentit comú, no són rodones, sinó en forma de pal rectilini.
    Seria tota una tesi doctoral esbrinar per quins set sous al PV els bastonets de pa s'anomenen rosquilletes.

    ResponElimina
  18. XeXu, el teu amic és un geni a descobrir! Els de Macdonals es pasen mesos fent enquestes i anàlisi de mercat abans de treure un producte nou, i el teu amic ho va descobrir a l'instant. El pitjor és que no li van voler fer el seu invent in situ :(
    Ah, i jo també vaig sovint al Macdonals, haw, haw!

    ResponElimina
  19. Lluís, el Macdonals mai no tancarà; en tot cas, i tal com va dir l'oncle Karl, serà fagocitat per una altra multinacional més gran.

    ResponElimina
  20. Alyebard, tu i jo estem en dues parts de l'Univers diferents: a mi m'agrada la Pepsi, haw, haw!

    ResponElimina
  21. Girbén, el que expliques és una de les llegendes urbanes més famoses, i està perfectament catalogada en tots els manuals. Un clàssic!

    ResponElimina
  22. Galderich, si algun directiu del Macdonals llegeix el teu comentari, es posa a tremolar segur, haw, haw!

    ResponElimina
  23. Carme de la maleta, el teu comentari és la postil·la perfecta al post d'avui :)

    ResponElimina
  24. Allau, jo com tu, no tinc cap dubte que, si algú pot enfonsar el sistema capitalista, la civilització occidental, la mística cristiana i el que se li posi per davant, aquest és en Galderich.
    I ho farà sense adonar-se'n, amb el somriure de sempre.

    ResponElimina
  25. Clídice, de confessió secreta a confessió secreta: jo encara no tinc clar que en Galderich no sigui un doble agent d'alguna potència estrangera. La sort és que ni ell mateix ho té clar :)

    ResponElimina
  26. Puigmalet, em temo que aquest pas en Galderich ja l'ha fet. Tremolem!!!

    ResponElimina
  27. Joana, benvinguda al bloc!
    M'agrada que t'agrade :)

    ResponElimina
  28. Aris, el meu proper aniversari el celebraré en un Macdonals, ja ho he decidit. Però vull que hi sigui l'animadora aquesta, haw, haw!
    Ah, i Aris, quins records m'has portat amb això de les figuretes de l'Star Wars :)

    ResponElimina
  29. Tirant, és bo no avergonyir-se de gustos com aquests. A mi m'agraden tant el Macdonals com el Burguerking :)

    ResponElimina
  30. Carles, haurem d'enviar al Galderich a Florida a comprar macdolindos d'aquests. Segur que la lia, haw, haw!

    ResponElimina
  31. Eulàlia, en Galderich és ben capaç de repetir una operació similar i esbombar tot el que es proposi... encara que sense adonar-se'n, és clar, haw, haw!

    ResponElimina
  32. Maite, quan en Galderich va estirar el braç cap a la sabata, vaig pensar: "ja està! És el zapatoteléfono, que li està sonant!". Però no, aparentment només pretenia rascar-se, haw, haw!

    ResponElimina
  33. Ja no s'en troben d'encarregats com aquell.

    ResponElimina
  34. Biran, l'encarregat aquell tindrà una bona història per explicar als seus nets :)

    ResponElimina
  35. Leb, no estic al cas de les llegendes urbanes però sí dels fets substancials de la vida dels meus cosins. Tal vegada ell sigui l'origen de la llegenda.

    ResponElimina
  36. Pel que dius, Galderich és un savi despistat.....i l'encarregat era el més espabilat.
    Vet aquí el seu pla:1. li dóna un refresc per guanyar temps.
    2 .- Envia al machaca a comprar rosquilletes
    3.-L' hi serveixen amb tota la parafernàlia del món perquè sàpiga que al macdonals no fallen mai.
    I 4.-En Galderich no se'n recorda mai que el que demana i es pensa que eren rosquilletes del Macdonals en realitat eren rosquilletes de BURGUER KING.

    ResponElimina
  37. Girbén, doncs en aquest cas, hauria estat millor no encertar-la, ai!

    ResponElimina
  38. Misteral, això és un pla perfecte! I en aquest cas, encara té més mèrit el que va fer l'encarregat, aquest home era un geni, haw, haw!

    ResponElimina
  39. Club de fans d'en Galderich, però ja! xD

    ResponElimina
  40. Em deixeu ser president d'aquesta nova fundació a veure si puc fer de Millet... em fa il·lusió!

    ResponElimina
  41. Podríem muntar un concurs de rosquilletes. O uns Jocs Florals versió rosquilleta. El que sigui!!! O fer una ofrena de rosquilletes a Sant Llop. M'heu fet riure molt! :)

    ResponElimina