22 d’abril del 2010

VIDAS EJEMPLARES (25): LA PISTOLA ESPACIAL JYESA


A la Clídice, amb qui comparteixo trauma infantil

No va morir cap persona coneguda, ni cap terratrèmol va bellugar la casa dels meus pares, ni va tronar ni va llampegar ni va caure aigua a càntirs, però aquell va ser un dels dies més tristos de la meua vida.
Jo devia tenir cinc o sis anys, i ja era un fanàtic de la ciència-ficció: tenia el cap ple d’extraterrestres que havia abduït dels tebeos, llegia qualsevol article que parlés d’ovnis, m’empassava totes les sèries d’anticipació que feien a la tele –a l’uacheefe i en blanc i negre, és clar- i de gran volia ser astronauta.
O sigui que res té d’estrany que aquell any per a reis demanés la Pistola Spacial Jyesa que havia vist a la única botiga del poble on venien joguets.
I per si de cas, tot i que jo habitualment ja era un bon nen, aquelles setmanes abans del dia de reis em vaig portar tan bé que fins i tot el mossèn va felicitar als meus pares. Jo veia que anava guanyant punts, i que aquell any la cosa pintava bé, però per assegurar la jugada encara més, en fer la carta als reis, vaig posar només una joguina: la Pistola Spacial Jyesa, sense E i amb Y grega, com correspon a un objecte de l’espai sideral.
Somniava amb ella. Em veia recorrent els planetes amb la meua nau espacial i enfrontant-me als més temibles extraterrestres, que quedaven immobilitzats quan jo els llençava un raig paralitzador amb la meua arma fantabulosa.
Tres dies abans que vinguessin els reis, a la botiga de joguines havia desaparegut la Pistola Spacial, i vaig pensar que això era un bon senyal: segur que els servidors reials ja l’havien agafada per a mi. I per fi arriba el matí de reis, i jo que em llevo només obrir els ulls i salto cap al menjador i veig un paquet enorme tot embolicat i crido d’alegria i començo a estripar-lo tot nerviós, i em trobo amb una mena de circuit amb un cotxet que va rodant amunt i avall i s’atura davant d’una barrera que s’ha d’aixecar i aleshores el cotxet fa piii i segueix el seu recorregut i jo que m’ho miro i començo a sentir que no puc respirar bé i que els ulls se m’omplen de llàgrimes i els meus pares que estan fets pols i no saben quina cara posar i em comencen a dir què bonic que és això que t’han deixat els reis i jo que no paro de plorar i em poso tan vermell que els faig patir perquè es pensen que m’estic ofegant i jo que entre sanglot i sanglot els dic que he estat un bon nen i que cada dia he anat a veure als avis i que m’he menjat tot el que m’han posat a taula i que cada cop que ha vingut la tieta Joaquina a casa li he fet molt petons i que el que m’ha passat és injust.
I aleshores, sento una mena de soroll estrany, com de sirena, i no puc estar de girar-me i mirar per la finestra i veure que davant mateix de ma casa hi ha un veí, el Dionisio, que està jugant amb la Pistola Spacial Jyesa que fa sorollets i té una llum que s’encén i s’apaga i això ja és insuportable per a mi i perdo el món de vista i els meus pares destrossats intenten reanimar-me i finalment quan torno a ser jo em sento el nen més trist del poble, o millor dit, de la galàxia que mai no arribaré a conquerir.

Amb el temps, m’he imaginat que el que devia succeir és que quan els meus pares van anar a comprar la joguina que jo havia demanat, aquesta ja no hi era: els pares del Dionisio havien passat abans.
I també m’he imaginat la cara de pena dels meus pares davant la meua desil·lusió, i la seua impotència per poder fer-me feliç aquell dia en que tots els nens del poble treien els seus joguets al carrer i jo em vaig quedar a casa plorant.

La Pistola Spacial se li va petar al Dionisio al tercer dia, i això em va tranquil·litzar una mica. I els meus pares van seguir estimant-me com només ells ho saben fer, i en poc temps vaig tornar a ser un xiquet feliç, i vaig començar a pensar en el joguet que demanaria l’any vinent: un casc d’astronauta.

21 comentaris:

  1. Que dolcet!
    Aquell desencant potser a fet que aprenguessis a fabricar il·lusions tan bé! Vull dir les pròpies i les que ofereixes al teu entorn.

    . . . i que malparit també, pobre Dionisio, alegrant-te del mal aliè!
    ´

    ResponElimina
  2. Com a nena jo també tinc una historia de dia de reis de desil.lusió, com a mare també, i crec que esta última es pitjor...molt pitjor. :)

    ResponElimina
  3. No ho expliques però suposo que deu fer un munt d'anys que el ditxós pistolot deu lluir a les teves farcides vitrines.

    ResponElimina
  4. Leb, gairebé m'he posat a plorar. Aquestes coses, de nen, marquen molt. Però ja veig que et vas refer de seguida. Jo també tinc una història semblant amb una nina.
    Per cert aprofito l'ocasió per dir que el video de Sant Perfecte no hi ha manera de publicar-lo sense el token aquest dels pebrots. Algú sap com publicar un video a You tube privadament???
    Gràcies!

    ResponElimina
  5. Quin relat tan tendre...m'has arribat a l'ànima!

    A mi un matí de Reis, em va petar el transformador del Ibertren, i mai més hi vaig poder tornar a jugaaaar! Buaaaa! I jo també havia estat molt bona!
    Ara, és ben veritat, que el desencís que debien patir els teus pares...debia ser majúscul! Pobrets...ara no sé qui em fa més llastimeta.

    ResponElimina
  6. Llum, jo tinc un compte gratuït al Vimeo i no és gens complicat. Normalment no tinc pegues (va molt més depresa si els carregues ben d'hora pel matí quan a Amèrica dormen).

    ResponElimina
  7. Ja ho vas veure Leblansky, la joguina que volies durava molt poc. De totes formes a tu et va ajudar per a ser un mitòman de joguines siderals.ha,ha,ha,

    ResponElimina
  8. gràcies per la dedicatòria germà en la desgràcia :P per cert que sempre havia volgut ser astronauta jo també! que n'hauríem conquerit de galaxies amb la teva pistola espacial Jyesa i el meu Colt del 45 (si, ja ho sé, tinc una tirada als clàssics) ^^

    ResponElimina
  9. Girben, no tinc problema per pujar el video, el que tinc problema és en publicar-lo privadament. A l'enllaç que em crea per un visionat no-públic , em surt el missatge de "token no permitido" o una cosa així.

    ResponElimina
  10. Carme J, el que dius és molt bonic :)
    I el Dionisio, què vols que et digui, es mereixia que la pistola se li petés als 10 segons de tenir-la: mira que venir a exhibir-la just davant de casa!

    ResponElimina
  11. Sótano, penso com tu: el nen es queda fet pols, però els pares també, i a més no hi ha cosa més dura que veure un nen que plora perquè tu no has sapigut donar-li allò que tant l'il·lusionava, ufff, em poso trist només de pensar-ho...

    ResponElimina
  12. Girbén, doncs no: mai més vaig tornar a veure aquell objecte del desig. A la botiga del poble hi havia el que hi havia. També t'haig de dir que ara de gran, la pistola en qüestió no em sembla res de l'altre món.

    ResponElimina
  13. Llum, lamento compartir penes infantils amb tu, però al menys així veig que entens molt bé el que se sent. I del vídeo, a veure si hi ha sort i algun expert en la matèria dona una solució.

    ResponElimina
  14. SM, els pares en aquests casos, tot i que intenten fer putxinelis, es queden totalment fets pols, n'estic convençut.

    ResponElimina
  15. Allau, el teu comentari m'anima a seguir publicant :)

    ResponElimina
  16. Carme de la maleta, sento que compartim traumes infantils, snif. Però com tu dius, el que a mi ara em posa trist és pensar en els pobres pares i la impotència en que es troben davant de casos així. En el fons, el fet d'explicar aquesta desventura és una manera de retrels homenatge :)

    ResponElimina
  17. Ernesto, gràcies per mostrar-me l'aspecte positiu del tema, encara que quan em va passar això, jo ja era un fanàtic de la ci-fi.

    ResponElimina
  18. Clídice, hauriem arribat a conquerir tot l'univers sencer! I després, per celebrar-ho, ens hauriem fet una tapa de polvos pica-pica de color taronja, que eren els que feien més escuma i tenien el gust més galàctic de tots, haw, haw!

    ResponElimina
  19. Brian, la foto del petit Leblansky em mostra amb cara de bon nen, i jo ho era :) I no canviaré el vidre mentre pugui, ja que se'm desmuntaria tot el marc, que el va fer el meu avi i està de miramé y no me toques, però em fa gràcia conservar-lo.

    ResponElimina