IMITOSI (3): PER ON CAMINO

[Aquesta secció és una imitació descarada de blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Ernesto Niebla, que sap descobrir la màgia de la quotidianeitat.

El dissabte 10 i el diumenge 11 d’aquest abril vaig fer una escapada a París, la ciutat on m’agradaria viure si fos molt ric. Com que no ho soc, em conformo amb visitar-la de tant en tant.
És una ciutat per passejar, París, i això és el que faig només arribo. Aquest cop em vaig endinsar pel barri de Montparnasse i vaig descobrir la rue Daguerre, un carrer peatonal i ple de botigues, petits restaurants i comerços de queviures.
El nom Daguerre fa referència a Louis Daguerre, que junt amb Niépce fou l’inventor de les primeres plaques fotogràfiques, conegudes com daguerrotips.
Poc o gens conegut pels turistes, aquest carrer és molt transitat pels parisencs de tota vida, que tenen aquí la possibilitat de fer les seves compres fins i tot el diumenge al matí. Envoltat de formatgeries, carnisseries, fleques i demés, a mi també em venia de gust entrar i, aprofitant l’avinentesa, fer la meva compra setmanal. Però em vaig retenir, que després els de Ryanair segur que n’haurien muntat una de bona si em veien aparèixer pel control de bitllets amb tot de bosses repletes de viandes; de manera que em vaig acontentar amb fer una passejada. Em va sorprendre molt la gran quantitat d’animals de granja que n’hi havia a la venda; tots eren de plàstic, però em van semblar molt simpàtics, i vaig fer-los una foto mentre ells somreien a la càmera.

El que més em va agradar de tots era una vaca que s’havia enfilat a un balcó. Estava allà anunciant una formatgeria amb posat seriós i cara de mil déus, perquè així ningú se’n reia d’ella.

També, com a reclam d’una carnisseria especialitzada en carn de cavall, hi havia tres caps amb una llum de neó envoltant-los. Tots tres també tenien un posat molt seriós, i això que a la nit, amb la llum de neó de color violeta encesa, no quedaven massa bé.

Seguint el meu itinerari, em vaig trobar amb un avió de fireta, molt similar al del Ryanair que m’havia portat, i també el vaig fotografiar.

Definitivament, el carrer sencer semblava de joguina, i per acabar-ho d’adobar, a una cantonada en vaig trobar la llibreria Les cousins d’Alice, decorada amb imatges de la famosa obra de Lewis Carroll. A traves dels vidres es veia tot de prestatges amb llibres pop-up i joguines antigues. Llàstima que, com que ja eren a prop de les nou de la nit, ja havien tancat.
Per tal que la meva passejada fos completa, només em faltava trobar algun gat, i vet aquí que quasi al final del carrer en veig no un sinó més de deu, pintats en una cortina que decorava les portes d’un restaurant japonès. Això va ser motiu suficient com per que em decidís a entrar i sopar en aquell petit local decorat tan a fora com a dintre amb tot de gats. Vaig demanar-los als propietaris si podia fer fotos, però com que jo no m’expressava massa bé en francès i ells encara l’entenien menys, al final vaig decidir fer-los una salutació amb el braç, com el gat bondadós i kitsch que adorna la majoria de locals asiàtics instal·lats a Europa, i aleshores em van començar a fer reverències i em van abraçar afectuosament mentre m’assenyalaven l’estàtua felina que, junt amb un sable de samurai, presidia el restaurant.

Em penso que tornaré aviat al carrer Daguerre.