28 d’abril de 2010

IMITOSI (3): PER ON CAMINO


[Aquesta secció és una imitació descarada de blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Ernesto Niebla, que sap descobrir la màgia de la quotidianeitat.

El dissabte 10 i el diumenge 11 d’aquest abril vaig fer una escapada a París, la ciutat on m’agradaria viure si fos molt ric. Com que no ho soc, em conformo amb visitar-la de tant en tant.
És una ciutat per passejar, París, i això és el que faig només arribo. Aquest cop em vaig endinsar pel barri de Montparnasse i vaig descobrir la rue Daguerre, un carrer peatonal i ple de botigues, petits restaurants i comerços de queviures.
El nom Daguerre fa referència a Louis Daguerre, que junt amb Niépce fou l’inventor de les primeres plaques fotogràfiques, conegudes com daguerrotips.
Poc o gens conegut pels turistes, aquest carrer és molt transitat pels parisencs de tota vida, que tenen aquí la possibilitat de fer les seves compres fins i tot el diumenge al matí. Envoltat de formatgeries, carnisseries, fleques i demés, a mi també em venia de gust entrar i, aprofitant l’avinentesa, fer la meva compra setmanal. Però em vaig retenir, que després els de Ryanair segur que n’haurien muntat una de bona si em veien aparèixer pel control de bitllets amb tot de bosses repletes de viandes; de manera que em vaig acontentar amb fer una passejada. Em va sorprendre molt la gran quantitat d’animals de granja que n’hi havia a la venda; tots eren de plàstic, però em van semblar molt simpàtics, i vaig fer-los una foto mentre ells somreien a la càmera.
El que més em va agradar de tots era una vaca que s’havia enfilat a un balcó. Estava allà anunciant una formatgeria amb posat seriós i cara de mil déus, perquè així ningú se’n reia d’ella.
També, com a reclam d’una carnisseria especialitzada en carn de cavall, hi havia tres caps amb una llum de neó envoltant-los. Tots tres també tenien un posat molt seriós, i això que a la nit, amb la llum de neó de color violeta encesa, no quedaven massa bé.

Seguint el meu itinerari, em vaig trobar amb un avió de fireta, molt similar al del Ryanair que m’havia portat, i també el vaig fotografiar.
Definitivament, el carrer sencer semblava de joguina, i per acabar-ho d’adobar, a una cantonada en vaig trobar la llibreria Les cousins d’Alice, decorada amb imatges de la famosa obra de Lewis Carroll. A traves dels vidres es veia tot de prestatges amb llibres pop-up i joguines antigues. Llàstima que, com que ja eren a prop de les nou de la nit, ja havien tancat.
Per tal que la meva passejada fos completa, només em faltava trobar algun gat, i vet aquí que quasi al final del carrer en veig no un sinó més de deu, pintats en una cortina que decorava les portes d’un restaurant japonès. Això va ser motiu suficient com per que em decidís a entrar i sopar en aquell petit local decorat tan a fora com a dintre amb tot de gats. Vaig demanar-los als propietaris si podia fer fotos, però com que jo no m’expressava massa bé en francès i ells encara l’entenien menys, al final vaig decidir fer-los una salutació amb el braç, com el gat bondadós i kitsch que adorna la majoria de locals asiàtics instal·lats a Europa, i aleshores em van començar a fer reverències i em van abraçar afectuosament mentre m’assenyalaven l’estàtua felina que, junt amb un sable de samurai, presidia el restaurant.
Em penso que tornaré aviat al carrer Daguerre.

20 comentaris:

  1. Tota una experiència Niebliniana!
    L'original sempre ho és, però sembles un bon deixeble,Leblansky.
    Què et sembla Ernesto?
    El reconeixement que despertes és important per a molts/es.
    Petons a tots 2.

    ResponElimina
  2. M'ha recordat aquella escena d'Amélie, on mentre ajuda a travessar un carrer de Montmartre a un invident, li va fent una descripció expréss de tots els detalls que es troben durant el curt trajecte...

    Per un moment, sense ser-hi, m'he vist a París, ensumant formatges, i mirant-me l'oca de pàstic gegant pel pati de casa!!

    Segur que a l'Ernesto, gran narrador de qüotidianitats, li encantarà el teu homenatge.
    Petons mestres!

    ResponElimina
  3. Leb, aquest post m'ha fet pensar que sovint sempre anem tan atabalats que no aixequem la vista del terra i ens perdem un munt de coses per sobre el nostre cap. Una passejada mirant els balcons, els terrats i les decoracions de cases antigues a més de 3 metres d'alçada són tot un recital. M'ha agradat el carrer que dius i quan torni a Paris m'hi passaré. Això i el comentari de La meva maleta m'han fet recordar una anècdota de París. Resulta que passejant per Montmartre vam aturar-nos en un bar a fer una coca-cola. De sobte el meus companys i jo ens va agafar una sensació estranya, com si ja haguèssim estat allà. Tot ens resultava familiar. I al final, ai-làs, vam saber el motiu : era el bar on es va rodar Amèlie!

    ResponElimina
  4. Leblansky,
    Amb tots els meus respectes però no li dones el to que té l'Ernesto. L'intent està bé i la passejada encara millor però...

    ResponElimina
  5. Si aquest carrer no existís, l'haurien d'haver inventat perquè us hi passejessiu l'Ernesto i tu. Sembla que us l'hagin fet a mida!

    ResponElimina
  6. Boníssim! A mida que aquestes imitacions prenen gruix, més clar veig que això és un filó. Gràcies per compartir aquestes idees!

    ResponElimina
  7. Queda apuntat el carrer del Daguerre per a la propera visita a París. I qui paio el Daguerre que embetumant uns vidres feia fantàstiques fotos, una mica com l'Ernesto que d'una passejada ven poc vistosa en sap treure petroli emocional.

    ResponElimina
  8. Perón por utilizar este blog, pero no tengo otra manera.
    Galderich, me sale esto cuando intento entrar en tu blog:


    Advertencia: Visitar este sitio puede dañar tu equipo.
    El sitio web de piscolabislibrorum.blogspot.com contiene elementos del sitio guillemcarbonell.timeout.cat, que parece alojar software malintencionado, es decir, software que puede dañar tu equipo o puede operar sin tu consentimiento. Tu equipo puede resultar infectado con solo visitar un sitio que aloje software malintencionado.
    Si quieres obtener más información sobre los problemas relacionados con estos elementos, visita Página de diagnóstico de navegación segura de Google de guillemcarbonell.timeout.cat.
    Obtén más información sobre cómo protegerte ante software malicioso online.
    Entiendo que visitar este sitio puede dañar mi equipo.

    Mira a ver....lo siento no encuentro tu correo...

    ResponElimina
  9. Leblansky m'ha agradat moltíssim l'avió i els animalets de plàstic. Només per això val la pena anar a París. Molt bona post . Gràcies.

    La foto dels gates , una cucada.

    ResponElimina
  10. Carme J, l'Ernesto és un pou de saviesa, i a mi em venia de gust retre-li un petit homenatge en forma d'imitació.

    ResponElimina
  11. Carme de la maleta, quan vagis a París, has de passar pel carrer Daguerre; una persona amb la teua sensibilitat segur que sap trobar-li l'encant d'anar per casa que té.

    ResponElimina
  12. Llum, l'anècdota que expliques és divertida, i a més recolza la imatge que tinc de tu com a persona molt observadora :)

    ResponElimina
  13. Galderich, soc incapaç de donar el "toc Niebla", simplement perquè no li arribo. Però al menys volia fer-li aquesta petita clicada d'ull.

    ResponElimina
  14. Allau, on mengen dos mengen tres: amb tu la passejada encara seria més completa, i segur que la llibreria Les cousins d'Alice donava peu a treure un dels teus temes favorits ;)

    ResponElimina
  15. Lluís, hi haurà imitació de la imitació com va passar amb l'Irònicament? Seria molt divertit, i a més podria donar peu a múltiples visions d'un mateix element, buf, ara m'estic enrotllant massa...

    ResponElimina
  16. Girbén, un caminaire com tu ha de passar per aquest carrer per força :)

    ResponElimina
  17. Ernesto, és el meu humil homenatge a una gran persona com tu, i a un bloc tan agradable com el teu.

    ResponElimina
  18. París no em mola, però hi hauré de tornar, ja ho veig ^^

    ResponElimina
  19. Clídice, no pot ser que París no et moli, no pot ser. Has de trobar el teu París, o millor dit, fer-te el teu París. S'ho val :)

    ResponElimina
  20. Bé, potser el del barri de Marais i el canal St. Martin, no sóc gaire original. A mi em mola Londres, em molen les metròpolis, la sensació d'estar en un lloc de ningú i París la trobo tan bourgeois! :P

    ResponElimina