14 d’abril de 2010

IMITOSI (1): IMATGES DE PEDRA I DE SILENCI

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l'Esther i el Toni

Als cementiris amb pedigrí hom pot arribar a descobrir, a partir de l’observació detallada de les tombes, certs aspectes de la personalitat de l’individu o família enterrada en elles.
És el cas de la que apareix a la foto, situada al cementiri parisenc de Montparnasse. Em va cridar l’atenció la manera tan exagerada com s’escorava a babord, com si fos un vaixell a punt de naufragar. Curiós, ja que el cementiri de Montparnasse rep l’atenció continuada de jardiners i vigilants, que impedeixen que l’abandó s’instal·li a cap tomba.
En aproximar-me per llegir la inscripció quasi invisible, vaig descobrir que la inclinació no era efecte de cap arrel incontrolada ni d’un inesperat moviment de terres, sinó que s’havia fet a propòsit: contenia les restes d’una família de mariners, i el bloc de pedra escorat representava el vaixell en el que es fa el viatge final. Un bonic epitafi ho explicava.

18 comentaris:

  1. huas! quina angoixa anar escorada a babor ad aeternum! ^^ el blog de l'Esther i el Toni és molt interessant :)

    ResponElimina
  2. Seria més realista si s'anés movent amb un motoret.

    ResponElimina
  3. Leblansky,
    On és l'epitafi? Ens has deixat sense la cirereta!

    ResponElimina
  4. Serà deformació professional, però quan he vist (i)mitosi al títol pensava que ens parlaries de la divisió cel·lular...

    ResponElimina
  5. Curiós. Però no m'acaba de lligar aquesta mena de ferralla, com per armar formigó, amb inclinacions i mides diferents; i la barana de l'esquerra, torçada... Si tot plegat no es la conseqüència de l'abandó, si han esforçat prou perquè ho semblés.

    ResponElimina
  6. Jo que en vida no puc soportar les coses torçades, tortes, en desequilibri, ni m'imagino estar així in eternum !

    ResponElimina
  7. Molt curiosa la tomba de cabotatge. Això es ésser mariner fins després de la mort.

    ResponElimina
  8. Que els corsos són molt seus és cosa sabuda. Ells, com arreu, tenen cementiris, però són molt més dels mausoleus familiars aïllats. Cal veure l'estesa de templets que envolten a tots els llogarrets... en més d'un cas superen les edificacions dels vius. El no va mas són les construccions dels "americanos" de Capu Corsu. Per morir-se!

    ResponElimina
  9. Clídice, amb el temps, hom s'acaba acostumant, i de temps, aquests de la tomba en tenen bastant...

    ResponElimina
  10. Allau, quina bona idea! I ja posats, amb un petit marc d'aigua envoltant la llosa (no m'atreveixo a posar el haw haw de rigor, tot i que mentalment no puc deixar de riure amb el teu comentari)

    ResponElimina
  11. Galderich, l'epitafi és aquell famós poema de lord Byron on diu allò de "quan el vaixell de la vida s'enfonsi la pedra mortuòria serà la nostra nau eterna" (cito de memòria, i no literalment). El poema estava tot sencer, i en l'anglès original.

    ResponElimina
  12. SM; de fet el terme Imitosi no existeix en català; l'he agafat prestat d'una cançó d'Andrew Bird (que et recomano absolutament).

    ResponElimina
  13. Brian, ets un descregut. Si lord Byron hagués llegit el teu comentari, diria allò de "nchts".

    ResponElimina
  14. Llum, dient-te Marina de nom, jo crec que haries de deixar ben clar que vols descansar ben plana.

    ResponElimina
  15. Ernesto, ja suposava que un romàntic com tu ho entendria molt be això de la tomba escorada.

    ResponElimina
  16. Girbén, aquest "voler aparentar" porta a alguns a fer-se autentics palaus fúnebres, i pel que dius, veig que a Corsega tampoc se'n lliuren d'això.

    ResponElimina