VIDAS EJEMPLARES (25): LA PISTOLA ESPACIAL JYESA

A la Clídice, amb qui comparteixo trauma infantil

No va morir cap persona coneguda, ni cap terratrèmol va bellugar la casa dels meus pares, ni va tronar ni va llampegar ni va caure aigua a càntirs, però aquell va ser un dels dies més tristos de la meua vida.
Jo devia tenir cinc o sis anys, i ja era un fanàtic de la ciència-ficció: tenia el cap ple d’extraterrestres que havia abduït dels tebeos, llegia qualsevol article que parlés d’ovnis, m’empassava totes les sèries d’anticipació que feien a la tele –a l’uacheefe i en blanc i negre, és clar- i de gran volia ser astronauta.
O sigui que res té d’estrany que aquell any per a reis demanés la Pistola Spacial Jyesa que havia vist a la única botiga del poble on venien joguets.
I per si de cas, tot i que jo habitualment ja era un bon nen, aquelles setmanes abans del dia de reis em vaig portar tan bé que fins i tot el mossèn va felicitar als meus pares. Jo veia que anava guanyant punts, i que aquell any la cosa pintava bé, però per assegurar la jugada encara més, en fer la carta als reis, vaig posar només una joguina: la Pistola Spacial Jyesa, sense E i amb Y grega, com correspon a un objecte de l’espai sideral.
Somniava amb ella. Em veia recorrent els planetes amb la meua nau espacial i enfrontant-me als més temibles extraterrestres, que quedaven immobilitzats quan jo els llençava un raig paralitzador amb la meua arma fantabulosa.
Tres dies abans que vinguessin els reis, a la botiga de joguines havia desaparegut la Pistola Spacial, i vaig pensar que això era un bon senyal: segur que els servidors reials ja l’havien agafada per a mi. I per fi arriba el matí de reis, i jo que em llevo només obrir els ulls i salto cap al menjador i veig un paquet enorme tot embolicat i crido d’alegria i començo a estripar-lo tot nerviós, i em trobo amb una mena de circuit amb un cotxet que va rodant amunt i avall i s’atura davant d’una barrera que s’ha d’aixecar i aleshores el cotxet fa piii i segueix el seu recorregut i jo que m’ho miro i començo a sentir que no puc respirar bé i que els ulls se m’omplen de llàgrimes i els meus pares que estan fets pols i no saben quina cara posar i em comencen a dir què bonic que és això que t’han deixat els reis i jo que no paro de plorar i em poso tan vermell que els faig patir perquè es pensen que m’estic ofegant i jo que entre sanglot i sanglot els dic que he estat un bon nen i que cada dia he anat a veure als avis i que m’he menjat tot el que m’han posat a taula i que cada cop que ha vingut la tieta Joaquina a casa li he fet molt petons i que el que m’ha passat és injust.
I aleshores, sento una mena de soroll estrany, com de sirena, i no puc estar de girar-me i mirar per la finestra i veure que davant mateix de ma casa hi ha un veí, el Dionisio, que està jugant amb la Pistola Spacial Jyesa que fa sorollets i té una llum que s’encén i s’apaga i això ja és insuportable per a mi i perdo el món de vista i els meus pares destrossats intenten reanimar-me i finalment quan torno a ser jo em sento el nen més trist del poble, o millor dit, de la galàxia que mai no arribaré a conquerir.

Amb el temps, m’he imaginat que el que devia succeir és que quan els meus pares van anar a comprar la joguina que jo havia demanat, aquesta ja no hi era: els pares del Dionisio havien passat abans.
I també m’he imaginat la cara de pena dels meus pares davant la meua desil·lusió, i la seua impotència per poder fer-me feliç aquell dia en que tots els nens del poble treien els seus joguets al carrer i jo em vaig quedar a casa plorant.

La Pistola Spacial se li va petar al Dionisio al tercer dia, i això em va tranquil·litzar una mica. I els meus pares van seguir estimant-me com només ells ho saben fer, i en poc temps vaig tornar a ser un xiquet feliç, i vaig començar a pensar en el joguet que demanaria l’any vinent: un casc d’astronauta.