VIDAS EJEMPLARES (24): EL DARRER ADÉU

I. Versió masculina

La inesperada mort de l’Immanuel als cinquanta anys no va commoure a ningú. D'ell sempre havien dit que era poqueta cosa, que no sabia imposar-se, que no seria res en la vida, i quan es va morir, tots els seus familiars van ratificar aquestes apreciacions.
-Mai no vaig saber què és un home de veritat –va dir al vídua, mentre es dirigia a l’església amb els familiars i els coneguts -, el teu pare no servia per a res.
-És que el papa era un mitja merda –afegí el fill, amb cara de fàstic.
-Encara no sé com et vas arribar a casar amb l’Immanuel, no sé on li vas veure la gràcia –rematà la cunyada.
Al tanatori, els quatre veïns que es van aplegar allà per dir-li adéu al mort, van baixar la veu en veure passar als familiars, per després continuar comentant la jugada.
-Sempre va ser un inútil, l’Immanuel –sentencià el farmacèutic.
-Un gilipollas –puntualitzà el company d’oficina.
-Un cagat, un negat i un mort de fàstic, és el que era l’Immanuel –especificà encara més el president de l’escala.
Aparegué el mossèn, i la cerimònia començà. Ni llàgrimes, ni abraçades, ni cares de pena, sinó més aviat d’avorriment i de ganes d’acabar aviat.
-Ei, t’has fixat amb aquestes ties? D’on han sortit? –comentà el farmacèutic al del costat, mentre amb la mirada assenyalava a unes dones vestides amb roba força provocativa que havien acabat d’arribar i que, entre riures continguts, es miraven el taüt. Xiuxiuejaven entre elles, somreien i de tant en tant feien un sospir de pena, que novament donava pas a un somriure.
Els familiars es van girar, sorpresos per l’inesperat murmuri, i encara es van sorprendre més en veure aquelles dones.
-Mare, qui són aquestes ties? –preguntà la filla.
-No tinc ni idea, segur que s’han equivocat d’enterrament –respongué la mare, amb la mosca al nas.
Però no, en acabar la cerimònia, les desconegudes es van dirigir cap als familiars, i van deixar clar que coneixien l’Immanuel. Van donar el condol, i van iniciar una conversa que, poc a poc, va anar pujant de to.
-I vostè devia estar ben satisfeta, eh, senyora? –digué una.
-Senyora, no sé de què m’està parlant ara –respongué la vídua, amb cara d’emprenyamenta.
-I tant que ho sap –insistí una altra, picant l’ullet i fent un somriure de complicitat-, totes coneixem molt bé com era l’Immanuel, oi?
I aleshores, les rialles esclataren, fresques, i ressonaren per tota la sala, mentre els familiars del mort es miraven entre ells i no sabien quina cara posar.
Els veïns, atrets pel xivarri i la roba cenyida de les desconegudes, s’aproximaren.
-Nenes, marxem, que arriben les mosques! –feu una en un to de veu suficientment elevat per que els altres s’aturessin i fessin mitja volta.
-I vosaltres ja ho sabeu, macos –va dir una altra, dirigint-se als fills del mort-, a veure si preneu exemple del vostre pare.
I més rialles. Finalment, les desconegudes van marxar, fent un petó a l’aire dirigit al taüt del difunt, i dient-li adéu amb la mà.
Els veïns ja feia estona que no hi eren: havien abandonat el tanatori amb cara de pal, sense saber massa bé què dir, excepte el president de l’escala, que no es va poder estar de comentar que aquest Immanuel no tenia un pèl de tonto, i com se la sabia de llarga.
Els familiars, un cop sols, van començar a discutir entre ells, entre crits i sanglots mal continguts.

II. Versió femenina
La inesperada mort de la Manuela als cinquanta anys no va commoure a ningú. D'ella sempre havien dit que era poqueta cosa, que no sabia imposar-se, que no seria res en la vida, i quan es va morir, tots els seus familiars van ratificar aquestes apreciacions.
-Mai no vaig saber què és una dona de veritat –va dir el vidu, mentre es dirigia a l’església amb els familiars i els coneguts -, la teua mare no servia per a res.
-És que la mama era una bleda assolellada –afegí la filla, amb cara de fàstic.
-Encara no sé com et vas arribar a casar amb la Manuela, no sé on li vas veure la gràcia –rematà el cunyat.
Al tanatori, els quatre veïns que es van aplegar allà per dir-li adéu a la morta, van baixar la veu en veure passar als familiars, per després continuar comentant la jugada.
-Sempre va ser una inútil, la Manuela –sentencià la farmacèutica.
-Una avorrida –puntualitzà el company d’oficina.
-Una merda, una negada i una morta de fàstic, és el que era la Manuela –especificà encara més la presidenta de l’escala.
Aparegué el mossèn, i la cerimònia començà. Ni llàgrimes, ni abraçades, ni cares de pena, sinó més aviat d’avorriment i de ganes d’acabar aviat.
-Ei, t’has fixat amb aquestes ties? D’on han sortit? –comentà la farmacèutica al del costat, mentre amb la mirada assenyalava a unes dones vestides amb roba força provocativa que havien acabat d’arribar i que, entre riures continguts, es miraven el taüt. Xiuxiuejaven entre elles, somreien i de tant en tant feien un sospir de pena, que novament donava pas a un somriure.
Els familiars es van girar, sorpresos per l’inesperat murmuri, i encara es van sorprendre més en veure aquelles dones.
-Pare, qui són aquestes ties? –preguntà el fill.
-No tinc ni idea, segur que s’han equivocat d’enterrament –respongué el pare, amb la mosca al nas.
Però no, en acabar la cerimònia, les desconegudes es van dirigir cap als familiars, i van deixar clar que coneixien la Manuela. Van donar el condol, i van iniciar una conversa que, poc a poc, va anar pujant de to.
-I vostè s’ho devia passar d’allò més bé, eh? –digué una.
-Senyora, no sé de què m’està parlant ara –respongué el vidu, amb cara d’emprenyamenta.
-I tant que ho sap –insistí una altra, picant l’ullet i fent un somriure de complicitat-, totes coneixem molt bé com era la Manuela, oi?
I aleshores, les rialles esclataren, fresques, i ressonaren per tota la sala, mentre els familiars de la morta es miraven entre ells i no sabien quina cara posar.
Els veïns, atrets pel xivarri i la roba cenyida de les desconegudes, s’aproximaren.
-Nenes, marxem, que arriben les mosques! –feu una en un to de veu suficientment elevat per que els altres s’aturessin i fessin mitja volta.
-I vosaltres ja ho sabeu, macos –va dir una altra, dirigint-se als fills de la morta-, a veure si preneu exemple de la vostra mare.
I més rialles. Finalment, les desconegudes van marxar, fent un petó a l’aire dirigit al taüt de la difunta, i dient-li adéu amb la mà.
Els veïns ja feia estona que no hi eren: havien abandonat el tanatori amb cara de pal, sense saber massa bé què dir, excepte la presidenta de l’escala, que no es va poder estar de comentar que aquesta Manuela no tenia un pèl de tonta, i com se la sabia de llarga.
Els familiars, un cop sols, van començar a discutir entre ells, entre crits i sanglots mal continguts.