17 de desembre del 2009

VIDAS EJEMPLARES (12)

HISTÒRIES DE LA PUTA GUERRA
Això del sushi és massa modern per a la gent gran, que el peix el vol a la planxa, o fregit, o guisat amb patates i pèsols. Així que quan el meu pare em contava la història de Tomeu i Cento –ara no recordo si es deien així- i m’explicava, com una cosa insòlita, que s’havien de menjar el peix cru, jo l’entenia molt bé.
La guerra civil va trigar en arribar al port de Xàbia. Allà al principi no se’n van assabentar massa de la pel·lícula, anaven a la mar i prou. Però finalment la puta guerra va fer acte de presència, primer en forma de filiacions polítiques que van portar a les primeres incompatibilitats i van continuar amb les amenaces d’uns als altres, i van seguir amb enfrontaments armats que van desembocar en els primers morts.
Tomeu i Cento, que vivien en un casup aïllat i no sabien de política ni de llegir ni d’escriure –com la majoria de la gent del port- no tenien massa idea del que passava i ho veien tot desde la ingenuitat de la ignorància, però estaven molt preocupats, la gent s’havia tornat violenta, ara ja no es podia parlar amb ningú sense por a ofendre, i començava a ser normal que molts se’n anessin a dormir amb la pistola o l’escopeta sota el llit.
Un dia, Tomeu va convèncer a Cento que havien d’agafar un llaüt i anar-se’n vogant fins arribar al bell mig de la badia, entre el cap de Sant Antoni i el cap de la Nau, i quedar-se allà fins que la gent tornés a ser com abans. I així ho varen fer, i carregaren aigua i vi i sal i sucre i pebre i taronges i llimones i tabac i metxa i canyes i xarxes, i se’n van a anar a la mar.
Podien pescar, i quan se’ls acabés alguna cosa era qüestió de desembarcar i tornar a carregar passant el més desapercebuts possible.
Però ja la primera nit a la mar van veure que tenien un problema que no solucionarien de cap manera, i és que no podien cuinar el peix. Una cosa era tornar a terra una estona cada dos o tres mesos, però fer-ho cada dia per encendre un foc era massa arriscat.
Finalment, a Cento se li va acudir la idea: torrarien el peix amb la llum del far. Volta i volta, volta i volta... i a menjar-se’l –i aquí el meu pare aturava el relat i reia tant que li queien les llàgrimes-, i fins i tot, per a canviar una mica, un dia passaven el peix per la llum del far del cap de Sant Antoni, i un altre per la del cap de la Nau, i així anaven variant.
El que el meu pare no em va contar mai és com va acabar l’aventura de Tomeu i Cento. Si jo insistia, ell deia que no se’n recordava, i canviava de conversa.
Millor així.

14 comentaris:

  1. Fantàstica història que com és lògic, no podia tenir final!

    ResponElimina
  2. són aquelles històries "de majors" on veies que se t'escapava alguna cosa mentre ells et miraven burletes :P m'ha agradat molt :)

    ResponElimina
  3. Quin relat més bonic! D'això es pot dir ingenuitat conseqüent.
    I és ben cert que la força de la ment realment pot fer torrar tot el que es vulgui, sobretot moltes "sardines"

    ResponElimina
  4. La guerra civil com totes, té històries tendres, iròniques, tristes, de tots colors.
    Durant les guerres o els moments quan es passa més magre, es deslliguen tota classe de sentiments de manera molt més intensa, passions, odis,enveges, o ingenuïtats com aquesta història per explicar que encara que no acabi de cap manera, el somriure que desperta, és el millor final

    ResponElimina
  5. Galderich, sempre he pensat que la història aquesta era força real, tot i lo fantàstica que resulta.

    ResponElimina
  6. Allau, em fa feliç llegir que aquesta història exemplar t'ha agradat.

    ResponElimina
  7. Clídice, em fas pensar que ara som nosaltres els que contem "històries de majors", glups.

    ResponElimina
  8. Bamboo, jo crec que aquell parell d'ingenus en realitat no ho devien ser tant, però a ells ja els anava bé aquest paper.

    ResponElimina
  9. Carme, quan penso com devien acabar aquells dos, sempre em temo el pitjor. Però al menys, el no saber el vertader final deixa opció a l'esperança.

    ResponElimina
  10. N'hi ha moltes persones que fan veure una ingenuitat falsa, perquè es pensen que així són més creibles.
    En Tomeu i Cento(que no sé pas quin nom deu ser aquest?)feien el més adient, ignorar mentre poguessin la puta guerra. Tant de bo se'n sortissin ben parats!

    ResponElimina
  11. Bamboo i Clídice, aquesta sí que la sé: Tomeu és diminutiu de Bartomeu (el patró de Xàbia) i Cento de Vicent. Són dos noms molt típics de la zona, Eivissa inclosa. Us explico un secret: el meu desig és que Tomeu i Cento acabessin arribant a Eivissa (per mar està tocant a Xàbia, i amb bonansa vogant s'arriba en un parell de dies) i allà iniciaren una nova vida.
    I una aprofito l'avinantesa: al meu pare l'àvia li deia Tomevet, diminutiu de Bartomeu.

    ResponElimina