Bàsicament, què fan els americans? Doncs com tothom sap, beure whisky & soda, ballar rock'n'roll i mastegar xiclet mentre diuen OK a tot. Però no els imitis, perquè si Tu vuo fa' l'americano, més aviat faras el ridícul, com ens adverteix el gran Carosone amb un ritme imparable marcat per la petita orquestra que l'acompanya. Renato mostra les sues habilitats al piano mentre deixa clar que això del playblack és massa americà per a ell; el de la mandolina fa un solo preciós; els intruments de vent van que volen; i el bateria -una cara a recordar- és marca un solo espectacular de... xiclet? Grande Renato!
Leblansky, finalment poses alguna cosa que s'entén! T'ha costat però finalment hi arribes... vas pel bon camí!
ResponEliminaHe flipat en colors! és molt bo! m'encanta al final el de la bateria :P i és una ocarina el que toca un dels saxofonistes? wow, que xulo! asies! :)
ResponEliminaUn autèntic clàssic. Entenc que el modern del Galderich se senti com a casa.
ResponEliminaHola, sóc nova.
ResponEliminaQuina festa més maca que es munten el Renato and company dalt de l'escenari! I les arquitectures inclinades del paper pintat del darrere són una canya! Mira, ara tenim aquí el Tonino Carotone, que també té la seva gràcia.
No es descarrega de manera gens correcta i no puc escoltar-ho. Si que puc exclamar,com diria la meva mare.,-Aquest cantants dona gust veure'ls tan repolits-!!
ResponEliminaAcabada la setmana francesa i la italiana, la vinent farem setmana anglesa? Se li deia aixi a una altre cosa, oi?
ResponEliminaEl cap de setmana estaria xulo dinar risotto per a fer un final completet i feliç !
Carme J.
Galderich, ja veus com n'arribo a ser d'eclèctic!
ResponEliminaClídice, després del teu post sobre Totó, ja m'imaginava que el tiet Renato t'agradaria. I l'instrument que dius potser si que és una ocarina, que al Carosone li agradava provar amb tot tipus d'instruments musicals, per poc estandards que foren.
ResponEliminaHola Maite, benvinguda al bloc. Mirant a la penya del Carosone se m'havia passat el que dius del paper pintat de fons. Gràcies per comentar el detall!
ResponEliminaBamboo, si que era polidet el Renato, si, i la colla també. Lamento que no se't descarregui bé el vídeo, a mi no m'ha donat problemes. En tot cas, prova d'anar directament al youtube, que em penso que quan el vegis t'agradarà.
ResponEliminaHola Anònim! Em sembla que la setmana dels posts anglesos haurà d'esperar una mica, que no domino massa el tema. Però igual un dia d'aquests em llenço a parlar de la trilogia anglesa de Floc'h & Rivière, de Woodehouse i de Evelyn Waugh.
ResponEliminaI del rissotto, doncs no et dic que no, mmm.
SM, estic d'acord amb la teua definició de l'oncle Renato. Cal reivindicar-lo.
ResponEliminaUps! Anònim, acabo de veure que ets més aviat anònima, haw, haw! Carme J, que ha passat amb la teua bonica imatge de la mà oberta?
ResponEliminaDoncs la meva catalanitat fa que de vegades la ma se'm tanqui i formi part de la cofradia de la Verge del puny!
ResponEliminaNo home, soc jugades que fa la xarxa de tant en tant. La meva ma sempre serà i restarà oberta per a tot, tot!