EN ÞÚ VARST ÆVINTÝR

Als matins, quan em llevo, m’agrada anar ràpid a la dutxa i sentir l’aigua molt calenta per sobre de la meua pell. És que fa fred...
Així que aprofitant que les Pascal Pinon –islandeses elles- estan apunt de treure un nou disc, recupero un tema càlid - En þú varst ævintýr, que com tothom sap molt bé, vol dir Però vostè s’aventura- cantat en la intimitat casolana, envoltades pel fred i la neu.
En especial, m’agrada com sona RRR en islandès.

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (i III)

FINAL INESPERAT
X
Però poc a poc, l’estrany gemec de la Carme es definí clarament com una rialla, encara que acompanyada de llàgrimes d’emoció. La meua cara era el cànon de la perplexitat.
-Saps quin dia és avui? –em preguntà amb un somriure a la cara.
-Sí, dilluns 11 d’octubre- li vaig respondre, sense entendre a què venia això.
-Doncs és dia laborable, i l’Elena no ha fet pont. Recorda-te’n que ens ho va dir, i que es queixava que nosaltres teníem festa i ella no.
I aleshores es van encendre els llums, i ens vàrem imaginar a l’Elena, tota un noieta responsable i eixerida, sortint de casa amb la seua bossa penjada del braç, tancant bé la porta després de fer-li un parell de festes al gos, i esperant pacientment el transport que, com cada dia laborable, la porta a Vilassar de Dalt, on hi ha els tallers ocupacionals.
XI
Aquella tarda, quan l’Elena tornà a casa, es queda una mica sorpresa: la seua mare, ja carinyosa de per si, li estava donant més petons i abraçades del que era habitual.
La filla mirà a la mare amb aire reflexiu.
-Mama, aprofitant que demà tinc festa, me’n vaig a escriure aquella història tan llarga que et vaig explicar que se m’havia acudit. Però si et passa alguna cosa i vols que en parlem, ja saps que sempre pots comptar amb mi, que jo ja soc gran.

INTERMEZZO

No faltaré a la meua paraula: he programat el final del relat per que es publiqui avui a les 19:00.
Però m’agradaria fer algunes consideracions sobre el que, a més de ser una narració amb certs tocs literaris –es fa el que es pot- d’uns esdeveniments que realment varen succeir, també pretenia ser un joc detectivesc, i no precisament a l’estil de l’Agatha Christie –l’obra de la qual detesto, ja que és truculenta i no permet mai al lector un procés deductiu capaç de portar-lo a la resolució de l’enigma proposat en cada novel·la- sinó del meu estimat Poe i el seu Auguste Dupin.
Com a bon detectiu, Dupin fa servir la intel·ligència, però també la intuïció i l’erudició per resoldre els casos que li plantegen. I com a bon escriptor d’aquest tipus de narracions, Poe dona al lector les pistes suficients per tal que, si fa servir les habilitats de les que el seu personatge protagonista està tan ben dotat, pugui resoldre l’enigma. Difícil, però no impossible
En el cas de la desaparició de l’Elena, he intentat no amagar cap carta a la màniga, i fins i tot he anat donant algunes pistes extra (de fet, ahir a les 20:41 la Mònica J va trobar la solució, per la qual cosa vaig amagar el seu comentari).
Faig un repàs:
1.Els fets descrits varen succeir a Dosrius el matí de l’11 d’octubre d’aquest any.
2. Queda constància expressa que l’Elena no hi era a casa quan la seua mare va anar a donar-li el bon dia.
3. Tampoc hi era a casa dels veïns.
4. Encara que en principi no ho havia dit, mentre responia els comentaris he deixat entreveure que tampoc hi era a la fleca.
5. Queda també constància expressa que a l’habitació de l’Elena no hi eren ni la seua bossa de mà ni el seu portamonedes.
6. En les respostes als comentaris he descartat qualsevol solució fantàstica a l’enigma –del tipus extraterrestres, vampirs i similars.
7. També als comentaris he descartat l’argument del somni.
8. I finalment, he qualificat d’inesperat el final de la història.
Amb totes aquestes pistes, repto a l’hàbil i perspicaç lector a que descobreixi, abans de les 19:00 d’aquesta tarda, la solució a l’enigma.
Dissortadament, i per motius de feina, no podré respondre a cap comentari fins les 18:00, aproximadament. Però el repte hi és.

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (II)

ACTE SEGON
VII
La Carme em telefonà explicant-me el cas, i jo vaig intentar tranquil·litzar-la, fent li veure que l’Elena potser havia marxat a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen per esmorzar amb ells, que la cuiden molt bé i li preparen alguns dels seus àpats preferits.
-L’Elena mai no faria això sense avisar-me –va ser la resposta de la Carme- però tens raó, és la única explicació lògica que se m’acut. Vaig a telefonar al Josep-Lluís.
En Josep-Lluís no agafava el telèfon,de manera que decidírem anar a sa casa per sortir de dubtes, convençuts que allà hi trobaríem a l’Elena menjant-se un entrepà gegant de ves a saber què.
La decepció: en Josep-Lluís i la Mari Carmen no hi eren a casa, ni ells ni el seu cotxe.
VIII
Tant la Carme com jo ens varem començar a fer una pel·lícula, una història que per impossible que semblés podria estar passant. Ni un ni l’altre ho volíem dir en veu alta, però ens temien el pitjor.
IX
Ens varem donar una darrera oportunitat: aniríem a la fleca, no fos cas que a l’Elena la gana se li hagués despertat de forma abrupta i sense dir res a ningú hagués sortit a comprar-se una bona dosi de bollicaos, tigretons o d’altres similars. Si no fos així, caldria pensar en trucar a la policia.
Mentre recorríem –amb pas ràpid, quasi volant- el parell de carrers que van de casa la Carme a la fleca, un i altra no deixàvem de fer-nos interrogants en veu alta, sense donar crèdit al que ens estava succeint: res tenia sentit, cap peça encaixava bé, tot semblava estrany i aliè.
De sobte, la Carme feu un xisclet, s’aturà en sec i es deixà caure a terra. Començà a fer un estrany gemec, com un sanglot de desesperació.
Jo la mirava i pensava que s’havia enfonsat, que el que estava succeint l’havia trasbalsada fins al punt de deixar-la sense esma ni per caminar.

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (I)

ACTE PRIMER
I
A la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa.
II
La seua minusvàlua psíquica no li ha impedit mai a l’Elena ser una de les persones més felices i rialleres que he conegut. Frueix de la lectura i, en especial, de l’escriptura, i li agradaria dedicar-s’hi. La seua passió és escriure relats i explicar-los a qui es presti a escoltar sense massa interrupcions, tot i que accepta gustosa qualsevol consell que se li doni.
III
Casolana fins la medul·la, en fer els 18 anys l’Elena li va demanar a la seua mare que confiés en ella, i que li permetés quedar-se sola a casa sense temor, que ella era molt responsable i sabria cuidar-se bé; i si sorgia algun problema, ja telefonaria; i si el telèfon no funcionava, ja sabria ella anar a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen, que són veïns i coneguts de tota la vida.
Així que des de fa ja mesos, la Carme ve a dormir amb mi els caps de setmana: li deixa a l’Elena el seu sopar a punt, li fa un petonet i s’acomiada fins al matí següent. I l’Elena se sent feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
IV
En més d’una ocasió, el telèfon de ma casa ha sonat en plena nit: l’Elena teia mal de queixal; o estava tronant i tenia por; o simplement havia tingut un malson i necessitava comentar-ho. Cap problema: en menys d’un minut la Carme es presentava a sa casa –vivim un al costat de l’altre-, li feia un petonet a la seua filla, i tot tornava a estar com cal.
V
El passat pont del 12 d’octubre l’Elena estava feliç com sempre, o encara una mica més, que a ella –com a tothom- li agrada tenir festa i no haver d’anar als tallers ocupacionals. Ens va explicar que havia ideat una història llarguíssima que aprofitaria per escriure aquells dies festius.
I com cada cap de setmana, la Carme li va deixar a l’Elena el seu sopar a punt, li va fer un petonet i s’acomiadà fins al matí següent. I l’Elena es va sentir feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
VI
El matí del dilluns, la Carme va entrar a casa -la porta ben tancada amb clau, el gos fent guàrdia- xiulant una cançó, va anar directament a la cuina i es va posar a preparar l’esmorzar, mentre cridava a la seua filla.
Però passaven els minuts i l’Elena no venia. La seua mare va pensar que se li haurien enganxat els llençols i va anar a despertar-la. El llit estava buit, així que devia ser al lavabo. Però no, tampoc hi era allà. Ni al menjador, ni a la terrassa, ni al jardí, ni a cap altre lloc de la casa.
La Carme sap bé que l’Elena no marxaria mai sola, però el cert és que allà no hi era. Revisà l’habitació a la recerca de pistes, i descobrí que la bossa de mà i el moneder de la seua filla no hi eren, ni tampoc el seu clauer amb les claus de casa, i que l’ordinador estava tan fred com el llit, la qual cosa indicava que l’Elena, tot i haver-se aixecat feia estona, no s’havia posat a escriure ni a veure cap peli en el seu portàtil, que era el que més li agradava fer, junt amb la lectura, només llevar-se.
Aleshores va ser quan a la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa. Va seure per reflexionar. Això no podia estar passant, era impossible.

PASSAT RECENT

Un Elvis Costello més acústic i country que mai va gravar Secret, Profane & Sugarcane, on amb l’ajuda de T Bone Burnett, Lou Reed, Jim Lauderdale i altres grans de la música, ens parla de camps de cotó, tràfic d’esclaus, vaixells a vapor navegant pel Mississipi i altres temes que repassen el dia d’ahir de la història nord-americana.
El primer clip és un vídeo promocional amb una deliciosa animació.



El clip promocional és un bon aperitiu de cara al segon vídeo, que és la interpretació en directe de Suphur to Sugarcane. Quin gran músic és l’Elvis Costello!

La il·lustració que encapçala aquest post és una de les moltes que hi ha al cedé, i és del genial Tony Millionaire: un altre motiu per tenir aquest disc.

ARRÒS AMB CAMAGROCS I QUATRE FORMATGES

Aquest és un plat ben senzill i força econòmic, ara que els camagrocs van a bon preu.
La Carme i jo en varem comprar mig quilo diumenge passat al mercat de carrer de Dosrius, i els varem cuinar el mateix dia. La preparació és la següent:

1. Es netegen els camagrocs, i un cops ben eixuts es posen a sofregir amb oli d’oliva i sal.

2. S’afegeix l’arròs, que també s’ha de sofregir una mica (si es vol, junt amb l’arròs es poden posar a sofregir unes gambes pelades per donar-li un toc mariner) i es posa l’aigua (potser també brou vegetal), en la proporció de dos per una d’arròs.

3. Quan ja està quasi a punt, posem els quatre formatges, que poden ser qualsevol dels que tinguem a casa.

4. Passats tres minuts, parem el foc, deixem que reposi una mica i ja podem escudellar.

Així de ràpid i senzill. I ens va quedar molt bo!

EL DIA QUE EN GALDERICH VA ESTAR A PUNT D’ENFONSAR MACDONALS

I
Tinc la sort d’haver presenciat en directe com, amb un simple gest, en Galderich va estar a punt d’enfonsar per sempre més la cadena de menjars ràpids MacDonals. Jo hi era.

II
Va passar el 28 d’octubre de 1983, quan una colla d’amics vàrem anar a un Macdonals i ens posar a fer cua per fer la nostra comanda de menjar.
Quan li va tocar el torn a en Galderich, aquest, amb el seu característic somriure als llavis, va demanar Rosquilletes Macdonalandia.
La dependenta li va fer repetir dos cops la comanda, al·legant que no ho entenia bé. A la tercera, es va excusar i va anar a cercar l’encarregat, qui va fer-li de nou repetir a en Galderich la comanda.
-Voldria Rosquilletes Macdonalandia, si us plau –feu en Galderich, sense perdre el somriure.
L’encarregat se’l va mirar bé, i després de comprovar que no li estaven fent burla ni era un programa d’aquells de sorpresa oculta, va demanar temps mort, va oferir-li a en Galderich una Cocacola gratis mentre el feia seure, i se’n va anar a la cuina.
Passat un bon quart d’hora, va reaparèixer amb una bossa de cartró a les mans, a l’interior de la qual hi havia un parell de rosquilletes ficades en bossa de plàstic. La resta dels dependents miraven amb respecte la bossa, portada amb les dues mans per l’encarregat, que avançava pausadament mentre un raig de llum, que s’havia filtrat miraculosament per una mínima escletxa al sostre de formigó del centre comercial on estava ubicat el restaurant, il·luminava l’escena.
Es feu el silenci mentre en Galderich obria la bossa amb les rosquilletes. Els amics no sabíem massa bé cap a on dirigir la mirada, i optarem per seguir menjant la nostra hamburguesa fent com que no passava res, tot i que de reüll no podíem deixar de contemplar l’escena.
En Galderich s’acostà una rosquilleta als llavis, la mossegà, i somrigué.
-Ah, és bona, m’agrada, demà en demanaré més!
L’encarregat es posà les mans al cap, i amb cara d’horror s’atansà al telèfon del restaurant i inicià el que seria un dels episodis més dramàtics de la cadena Macdonals.

III
Els telèfons dels grans caps de la multinacional del menjar ràpid treien fum, però ningú aconseguia trobar una solució.
El problema era el següent: les Rosquilletes Macdonalandia eren un dels primers productes que Macdonals havia fabricat, però feia més de deu anys que ningú en demanava. Per qüestions de màrketing, no s’havien tret del llistat de productes a la venda, i cada restaurant en tenia una de bosseta, a mena de relíquia. La data de caducitat de totes les bossetes era la mateixa: 28-10-83, és a dir, aquell mateix dia.
El més greu era que aquestes rosquilletes feia també anys i panys que ja no es fabricaven, tot i que Macdonals garantia que qualsevol producte a la venda seria subministrat, si no al moment, sí en un termini inferior a 48 hores.
Però això resultava impossible: costaria una fortuna reiniciar la fabricació d’aquestes rosquilletes sense cap sortida comercial. Tampoc es podien fer servir cap de les actualment existents, ja que totes caducaven.
Hi havia, però, un parell de camins possibles: el suborn i l’amenaça.

IV
Aquells que coneixeu en Galderich sabeu que és un savi despistat que viu en una altra dimensió, de manera que no es va assabentar del suborn ni de les amenaces. La multinacional va treure les seues conclusions: allò era un atac frontal del seu principal competidor, en Burguerking.
Calia reaccionar ràpid, o tothom sabria que Macdonals tenia a la venda un producte fantasma: segur que en Galderich era l’avantguarda dels milers de persones que, pagades per la competència, demanarien Rosquilletes Macdonalandia i farien saber que no n’hi havia, o que estaven caducades.

V
La única possibilitat era canviar tots els cartells anunciadors de menús dels restaurants Macdonals de tot el món. I s’havia de fer en una nit.
La operació va costar una fortuna, però es dugué a terme amb èxit, i al dia següent no quedava ni rastre de les Rosquilletes Macdonalandia.

i VI
El mes passat, quan en Galderich va anar al Macdonals –no havia tornat des d’aquell 28 d’octubre del 83-, es va quedar pensatiu davant del mostrador, sense saber ben bé que volia demanar per menjar.
El dependent, una mica mosquejat, estava esperant la comanda, però en Galderich, intentant recordar quelcom, va interrogar-lo.
-No teniu un producte que es deia Galetes Disneylandia, o quelcom així?
-No senyor, d’això no n’hem tingut mai- respongué el dependent.
Però jo, que hi era amb en Galderich aquell 28 d’octubre, sé tota la veritat.

EL DIA QUE LALI PUNA VA PERDRE EL CAP I LEBLANSKY VA DEIXAR SORTIR EL PEIXET

Com que ara la moda és menysprear la indietrònica, avui penjo un vídeo de Lali Puna, un dels grups més representatius d’aquesta tendència musical. Teclats,veu i electrònica es combinen perfectament en les suaus melodies del darrer cedé del grup, Our Inventions.
That day és la cançó triada per la casa discogràfica Morr Music –bressol de la indietrònica- per presentar-la en un bonic vídeo de difusos dibuixos animats.
Lali Puna, indietrònica, delicatessen.

LA LLUM ELÈCTRICA NO TÉ ENTRELLAT

Ahir en llevar-me del llit em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que no tenia aigua calenta (adéu dutxa relaxant) ni pressió a les aixetes (la bomba no funcinava) ni llum a la meitat dels endolls.
Vet aquí el motiu: al quadre de llums, un dels dos fusibles principals havia saltat, probablement a causa del temporal de vent i pluja que va fer tota la nit. El problema és que el fusible en qüestió no volia tornar al seu lloc, i saltava constantment. Les peripècies que estic passant per descobrir el motiu són penoses, i a hores d’ara encara no el sé.
Coses de l’electricitat. Coses de la llum elèctrica. Coses de Fecsa-Endesa (tremoleu, ciutadans!).
A Xàbia els meus avis taral·lejaven una cançoneta que es veu que era molt popular quan van instal·lar l’ il·luminació elèctrica als carrers. Feia referència a dos dels prohoms del poble, el tio Pep de Sarró i el tio Serrat el de les gasoses. La cançó diu així:

"La llum elèctrica no té entrellat,
Si no l’apaguen mata a Serrat,
La llum elèctrica no té raó,
Si no l’apaguen mata a Sarró.
Pep de Sarró és un animal
i no es vol creure que la llum fa mal,
Pep de Sarró fa revolantins
Per les finestres i per dalt dels fils"

El meu fragment preferit és aquell tan simpàtic de la llum elèctrica no té raó. D’aquí a l’Aufklarung només hi ha un pas.

ELS PROPERS 10 LLIBRES QUE LLEGIRÉ

Visitant la nova imatge del Tirantloblog i la llista dels darrers llibres llegits pel seu autor, es va despertar la meua passió per les llistes i classificacions, i em vaig posar a fer la meua pròpia, però amb els llibres que m’he acabat de comprar i que tinc previst llegir, tot i que sé que molt probablement aquest a previsió canviarà a partir del meu estat d’ànim, noves adquisicions, recomanacions i altres elements força aleatoris.

1. La casa de los siete tejados, d’en Nathaniel Hawthorne.
Un clàssic de la literatura nord-americana recomanat per Poe i Lovecraft que jo sempre posposava i que finalment m’he decidit a llegir (vaig per la pàgina 153). Hawthorne fa una anàlisi mil·limètrica dels personatges que protagonitzen aquesta novel·la que transcorre en una casa que, des de la seua construcció al segle XVII, sembla portar l’infortuni als seus habitants, tots ells del llinatge dels Pyncheon. 2. Pasando fatigas, d’en Mark Twain
M’ho penso passar d’allò més bé llegint les aventures d’en Mark Twain recorrent 3000 km durant set anys, des de Saint Louis a Virgínia, fent la ruta de la febre de l’or. 3. Evolución, d’en Richard Dawkins
La recomanació de l’Allau al seu bloc The Daily Avalanche i l’admiració que sento per l’obra de Dawkins m’han fet comprar aquest Evolución, que em proposo llegir aviat. 4. Kick-Ass, d’en John Romita Jr. i Mark Millar
John Romita Jr és un dels meus dibuixants preferits de superherois, i el seu Daredevil –amb un guió molt bo de l’Ann Nocenti- és un dels còmics que més m’han agradat. Aprofitant l’estrena de la pel·li basada en el còmic, s’ha publicat aquest Kick-Ass que no sé si serà del meu gust, però més enllà del guió, confio en la bona mà d’en Romita. 5. Minibíblia en imatges, de Soledad Bravi
La meua amiga Laura, sabedora de la meua passió per les imatges, em va obsequiar fa poc aquest curiós llibre, dirigit en teoria als més petits per tal d’introduir-los al món de la Bíblia. Donada l’estructura del llibre, a base d’imatges i un concís peu de pàgina, dubto que cap nen pugui entendre res a no ser que sigui un expert coneixedor de la història sagrada cristiana, però en canvi serà un plaer la seua visualització. Per a mi a estat una descoberta, ja que no coneixia l’obra de Soledad Bravi, il·lustradora que habitualment publica a França. 6. Guía para viajeros inocentes, d’en Mark Twain
Una altra proposta de l’Allau que penso llegir, tot i les 621 pàgines que té el llibre i que d’entrada tiren enrere. És Mark Twain, m’agraden els llibres de viatges i aquest ve molt ben recomanat. 7. Els cartells més petits del món, d’en Santi Barjau i Víctor Oliva
La col·lecció de cartells publicitaris en format segell, propietat del col·lega Mironet du Bois, veu la llum en una edició acuradíssima. Una petita joia bibliogràfica. 8. La teoria del todo, de Stephen Hawking
Un llibre de divulgació científica que recull set conferències que Hawkins va donar sobre l’origen de l’Univers. Pot estar bé. 9. El jardín de los suplícios, d’Octave Mirbeau
Tinc moltes esperances dipositades en aquesta obra de Mirbeau que en el moment de la seua publicació va ser titllada d’immoral i depravada.
La seua dedicatòria,
“A los Sacerdotes,
A los Soldados,
A los Jueces,
A los Hombres,
Que educan, dirigen, gobiernan a los hombres,
Dedico estas páginas de asesinato y sangre”
és molt prometedora. 10. NonNonBa, d’en Shigeru Mizuki
M’agraden les històries de fantasmes, en especial les dels relats gòtics i les japoneses. Aquest manga de Shigeru Mizuki fa molt bona pinta, i el fet d’haver estat premiat al Saló d’Angoulême com el millor àlbum és un bon aval. Aquests són, en teoria, els llibres que llegiré les properes setmanes, però dubto que acabi seguint l’ordre exposat, i a més, si algú s’anima a fer pública la seua previsió de lectura, segur que farà canviar la meua llista.

PERFUM MINIMALISTA

Teclats sense caixa de ritmes, veus que s’arrosseguen, minimalisme càlid, lament emocionat, lletres que parlen de tristesa i desesperació. I amb tot, l’escolto una i altra vegada i em fa sentir bé i m’incita a veure les coses amb la delicadesa necessària per poder fruir de les espurnetes que produeix un somriure, una mirada o una carícia.
Learning és un disc intimista de Perfume Genius, del qual penjo el tema homònim interpretat en directe.

FIGUES DE FIGUERA ALIENA

Les darreres neus van desarrelar un dels pins dels veïns, i això ha permès que la seua figuera, que llinda amb ma casa, creixi més ufana que mai i envaeixi amb les seues branques un petit reducte del meu jardí.
Fa unes setmanes, la Carme i jo ens varem adonar del cas i de la gran quantitat de figues que estava fent, moltes de les quals només es podien collir des de ma casa. Vam cridar als veïns –el Pedro i l’Anna Maria, una parella encantadora que fa poc que acaben de tenir un bebè- per dir-los que nosaltres ens encarregaríem de collir-les i que els hi passaríem, però per a sorpresa nostra, ens varem comentar que a cap dels dos els agraden les figues, i que en collíssim tantes com ens vingués de gust, que ells les deixaven perdre cada any!
Així que ara, a més de les figues que ens regalen altres veïns que tenen també figuera, nosaltres ens dediquem a robar-ne –amb permís dels amos-, que això és el que els hi dona aquell gust tan especial.

[anotació a peu de post: els caps de setmana, la Carme i jo ens fem per esmorzar unes torrades amb formatge fresc i figues acabades de robar, i puc ben assegurar que és una manera ben dolça de començar el dia]

L'AVI MARIANO I L'INFERN

Encara no devia tenir jo deu anys quan l’avi Mariano va morir, però me’n recordo molt bé dels seus dits grocs de fumador de tabac embolicat amb paper de fumar i saliva, les seues ulleres amb el vidre dret enfosquit i la seua veu rogallosa però melòdica que taral·lejava cuplets, tangos i sobretot, sobretot, el Rascayú, cançó de contingut fúnebre i sinistre però amb un ritme tan alegre i ballable que la mort i els cadàvers de que en parla la seua lletra resulten simpàtics i la mar de trempats.
L’avi Mariano era mariner de barca de bou, d’aquells que es lleven a les cinc de la matinada per anar a la mar i tornen a port passades dotze hores. Subhastat el peix, se’n anava a beure, a fumar i a jugar a les cartes amb els amics i coneguts –és a dir, amb tota la resta de pescadors del poble- i tornava a casa quan veia que l’alcohol podia començar a fer-li males passades, que no es podia permetre el luxe d’emborratxar-se –mai no ha va fer, segons explica ma mare-, que era vidu i havia de fer el sopar per als cinc fills que tenia.
És clar, quan jo el vaig conèixer, l’avi gairebé no podia caminar, l’alcohol li estava estrictament prohibit pel metge i les cartes les tenia guardades i només jugava en contades ocasions, quan venia a veure’l algun dels seus amics; en canvi, i afortunadament pel meu avi, en aquella època el tabac encara no s’havia anatemitzat.
En més d’una ocasió, quan el mossèn venia a casa a visitar-lo -als pobles petits era costum que el mossèn anés a veure a la gent gran- jo els sentia com discutien, i com el meu avi defensava que l’infern era el lloc ideal per retirar-se. El mossèn s’encenia, s’escandalitzava i el renyava, però l’avi Mariano es mantenia en la seua tesi i l’argumentava de manera convincent, explicant que a l’infern van els bevedors, els jugadors de cartes i les xiques guapes dels cabarets, que sempre acaben traient-se la roba degut a la calor que fa allà baix.
Quan el mossèn marxava empipat, l’avi Mariano, tot cofoi, es liava una cigarreta, es reclinava al balancí i començava a taral·lejar el Rascayú.

10 %

Els Mimicking Birds inclouen en el seu primer cedé algunes delicatessen que van més enllà dels topics folk, i un exemple és aquesta deliciosa 10 %, amb unes veus que se superposen i un piano que apareix passat el primer minut i que aporta subtils pinzellades melòdiques.

Per escoltar-la una i mil cops, i no cansar-se.
Ah, i el vídeo, ni mirar-lo: és una imatge fixa.