29 de febrer del 2012

ESTAT D'ÀNIM (PERSONAL I INTRANSFERIBLE)

27 de febrer del 2012

UN ALTERCAT AMB LA GUÀRDIA CIVIL


Gallejava més encara, Generoso, des que va sortir-ne airós del seu encontre amb el mariner de Bristol; el seu caminar recordava als paons quan estan en zel, i resultava impossible aguantar l’aire de superioritat i suficiència amb que mirava, mentó enlairat, a qui es creuava amb ell.
Bé, a quasi tothom que es creuava amb ell, perquè el seu encontre amb el nou cap de la Guàrdia Civil del port de Xàbia fou tempestuós, per dir-ho suaument. Va ser breu, només un instant durant el qual es van mirar als ulls mentre passaven un al costat de l’altre, però va ser suficient per que germinés a l’interior de tots dos un odi mutu, i és que fins aquell dia, ningú els havia mantingut la mirada tan fixament, ni a un ni a l’altre.
A la matinada del dia següent, Generoso va baixar a la platja per recollir les algues que el temporal d’hivern havia deixat en forma d’enormes munts de llefiscositats verdes i allà es trobà amb altres que, com ell, es dedicaven a la feina de vendre-les per treure’s un petit sobresou, i que ara discutien acaloradament amb el nou cap de la Guàrdia Civil, que tibat i seriós, feia que no amb el cap.
L’arribada de Generoso va precipitar els esdeveniments.
-No se recoge más alga hasta que no de yo los permisos.
I dient això, el militar se’n va anar, no sense haver creuat una mirada altiva i carregada de  sorna amb Generoso, qui la va aguantar sense immutar-se, i a continuació va ser informat amb detall del problema amb que ara es trobaven els recollidors d’algues.
-Que diu que no les podem recollir fins que ell no doni el permís.
-I diu que ha de fer no sé quins papers que ha d’enviar a Alacant per rebre el permís.
-I que potser aquest any l’alga es podrirà a la platja abans que la puguem recollir.
-Tot és comèdia: ho fa per enfotres-se’n de nosaltres.
-I per cert, abans de dir res d’això del permís, ha preguntat per tu, i ha volgut saber el teu nom i si vindries a recollir algues.
Generoso va tenir la certesa que tot era per fer-li la guitza, per demostrar qui manava, per humiliar-lo, i conforme passaven els dies i els munts d’algues s’anaven podrint davant la desesperació dels recollidors, que veien com es llençava a perdre una ocasió per fer uns diners de més, l’odi, ara agermanat amb la ràbia, anava creixent i desenvolupant-se.
Fins que un dia Generoso va beure més del compte i no es va poder retenir i va baixar a la platja on el nou cap de la Guàrdia Civil hi era fumant-se una cigarreta mentre vigilava els munts d’algues i li va fer front seguit a pocs passos d’una colla de recollidors inflamats que cridaven enfurismats no se sap ben bé què però cridaven enfurismats i van començar les empentes i ell va caure a terra i begut com anava va perdre el coneixement mentre esbatussaven al Guàrdia Civil i d’una mossegada algú li arrencava l’orella i després tothom fugia en desbandada però abans li posaven l’orella ensangonada a la boca de Generoso que en despertar el primer que va sentir va ser el gust ferruginós de la sang i després uns crits d’uns homes amb uniforme que venien cap a ell i l’esposaven mentre l’insultaven i li donaven cops.
Un any més tard, Generoso va sortir de la presó d’Alacant: eren temps en que el fet d’anar begut eximia de molts delictes i en suavitzava d’altres.
En tornar al port de Xàbia va ser rebut amb càlids cops a l’esquena, somriures de complicitat i paraules d’admiració. Gràcies a ell, l’alga finalment s’havia recollit sense necessitat de cap permís.
-I del nou cap de la Guàrdia Civil, ja no en vam saber res més: va desaparèixer del poble.
-Ara en tenim un de nou, però no ens diu res de les algues, i ens deixa fer.
-Va sempre sense tabac i fuma de gorra, però poca cosa més.
I Generoso se sentí un cop més l’heroi i en els nits humides de temporal de mar mentre s’empassava un got de cassalla rere l’altre explicava els detalls de la baralla amb el militar i donava pèls i senyals de la queixalada amb que va arrencar l’orella i algú dels seus oients se’l mirava i pensava que potser no havia fet tant malament en carregar les culpes de la seua acció a Generoso que ara estava cofoi i gallejava més que mai.
És que eren temps difícils, i es passava molta gana.

24 de febrer del 2012

ARA QUE ES PARLA DE VALÈNCIA


A les revistes s’acostuma a publicar algun acudit gràfic, ni que sigui per emplenar l’espai sobrant, i com que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, en alguna ocasió l’acudit va acompanyat d’un senzill Sense paraules.
És el que jo posaria als vídeos del que va passar a València que aquests dies corren per l’hiperespai: “sense paraules”, que no en calen. Però si hem d'afegir una banda sonora, que siga la Garrotada en Swing de l’Ovidi Montllor. Eres gran, Ovidi!

22 de febrer del 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


II. DISPARA I OBLIDA
Passa el cap de setmana, i no hi ha res de nou. Dilluns, l’Elena surt de casa per anar al seu taller ocupacional, i la Carme contempla la dessuadora penjada encara al mur.
Corren els dies, i l’episodi de la dessuadora verd maragda roman al cap de la Carme com quelcom absurd i inexplicable, però angoixant. Tot i això, no li hem volgut dir res a l’Elena per no preocupar-la, i ella fa la seua tan feliç com sempre, però el dijous torna a casa amb una nota dels seus monitors del taller ocupacional. Demanen parlar amb la Carme per resoldre una conducta poc habitual de la seua filla.
-Mira, és que ja no sabem con fer que l’Elena s’abrigui: sempre va amb samarreta, i aquests dies fa patir, amb el fred que fa –comenta el monitor durant l’entrevista amb la Carme, i ella somriu i explica que, de sempre, l’Elena s’ha negat a portar res més que una samarreta, i només quan surt al carrer es posa un anorac, més per concessió a la mare que per necessitat.
-Però és que l’altre dia, quan tots els nens i nenes estaven pelats de fred a l’hora del pati, ella anava sense res més que la samarreta –insisteix el monitor-, i ens va arribar a preocupar tant, que jo mateix li vaig donar la meua dessuadora, per que se la posés.
Ara a la Carme se li han posat uns ulls com a plats.
-Una dessuadora verd maragda, potser?
-Sí, i no es preocupi, que no la necessito, ja se la pot quedar l’Elena.
La Carme s’ha posat a riure, i el monitor se la mira preguntant-se què ha dit de graciós.
En tornar a casa, interroga a la seua filla, primer sobre si té fred –no, mama-, després sobre si voldria alguna roba d’abric –no, mama-, finalment sobre una dessuadora verd maragda que encara hi ha penjada al mur del pati de casa.
-Ah, sí –respon l’Elena, sense fer massa cas-, me la va donar el meu monitor, i jo la vaig agafar per compromís, que vaig veure que li feia gràcia que la portés, però només vaig sortir del taller ocupacional, me la vaig treure.
-I ara on és, amor meu?
-No ho sé, mama, em sembla que l’he perduda.
-I no serà la que hi ha penjada al mur de casa des de fa ja una setmana?
-Ara que ho dius, sí, és aquesta. I per cert, per què l’has penjada allà, mama?

20 de febrer del 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


I. EL RONDADOR NOCTURN
La Carme li fa un petó dolç a la seua filla Elena, que com les gallines, se’n va a dormir molt d’hora, li recorda que per qualsevol cosa, ni que sigui un mal son, amor meu, que la mama ve de seguida, no s’ho pensi gens i telefoni a ca l’Amadeu, i apaga els llums de l’habitació.
És una noia molt eixerida, l’Elena, i no es plany de la seua minusvàlua: al contrari, reivindica que ja és gran i que té edat per quedar-se sola. La Carme està tranquil·la, que quan marxa de casa és just al costat de la seua, així que s’embolica la bufanda, es posa l’abric, i ve a veure’m, a llegir, a mirar alguna peli, a escalfar-se davant la llar de foc, a comentar alguna cosa de la feina, i a quedar-se dormida al sofà, com jo. Ens anem al llit tard, que és cap de setmana i no tenim cap pressa per res, i ens despertem força d’hora, però no ens movem: s’està millor a dins.
Per fi esmorzem i la Carme se’n va a veure l’Elena, entra al pati interior de sa casa, i a dos metres de la porta d’entrada, mur endins, es troba a terra una dessuadora de color verd maragda, gairebé nova. Es queda glaçada, i no pel fred, malgrat que en fa molt. Ahir a la nit, quan va marxar de casa, aquesta dessuadora no l'havia vista, i a més té la seguretat absoluta que no és de cap conegut.
Algú ha saltat el mur i ha entrat a casa! Les alarmes del cervell de la Carme es disparen i entra com una bala cridant Elena Elena Elena i obre la porta de l’habitació on la llum està apagada i l’encén repetint el nom de la seua filla al manyoc fosc que sobresurt del llit i estira l’edredó nòrdic i es troba amb la seua filla que se la mira amb cara d’esverada i l’abraça amb força i li pregunta si està bé mentre se li trenca la veu.
I l’Elena li diu que estava molt bé i molt a gust fins que ella ha entrat cridant a l’habitació, i que faci el favor de deixar-la dormir una mica més, que és cap de setmana.
Passat l’ensurt inicial, la Carme torna al jardí i recull la dessuadora. És evident que el propietari de la roba ha d’haver-se enfilat pel mur i entrat a dins del pati, o ha llençat la peça de roba des de fora amb un bon cop de braç. Revisa les portes, que no tenen cap senyal d’haver estat forçades, ni la del pati ni la de casa. Telefona al seu fill per confirmar que no ha perdut cap dessuadora, i comprova que, tal com imaginava, no és el cas.
Ens plantegem avisar a la policia, però ho descartem aviat. Ens proposem fer guàrdia la nit següent. Deixem la dessuadora penjada al mur, per tal que qualsevol persona que passi pel carrer la  vegi i -el seu propietari?- la pugui recuperar sense cap esforç. Esperem esdeveniments.

(continua i acaba dimecres vinent)

17 de febrer del 2012

NARCOCORRIDO DE JOSÉ FILIBERTO RAMOS, LA PERRA



És digne de figurar en qualsevol manual de Sociologia, el fenomen dels narcocorridos: són com les històries de pirates, on el dolent acaba superant en carisma al bo i esdevé protagonista principal. No hi ha mafiós ni cap de càrtel mexicà com cal que no tingui el seu narcocorrido per enumerar les atrocitats i barbaries comeses al llarg de la seua carrera delictiva, i ja si parlem d’una patum del crim, el narcocorrido ha de descriure la gesta de la seua captura o la seua mort a mans de la policia o d’una banda enemiga.
Los Tucanes de Tijuana, que tenen uns quants narcocorridos al seu repertori, en van dedicar un a La Perra, sicari de luxe amb un malnom tan ofensiu com ridícul, resultat d’un poc imaginatiu joc de paraules. José Filiberto Parra Ramos, alies La Perra, ara és a la presó, tot i que es comenta que per poc temps: o l’alliberen aviat o el troben mort allà dins.

13 de febrer del 2012

HERNANDO, L'ENTOMÒLEG



Enmig de la conversa, veus que fa un gest ràpid, quasi imperceptible, i si l’interrogues amb la mirada, et respon què ha vist: un mosquit tigre, posem per cas.
I això només és un exemple: en Carles Hernando, l’entomòleg, localitza insectes de tot tipus allò on tu no hi veus res, però hi són.
Acostumat des de petit a observar la natura, s’apassiona per tot ésser viu que habita en ella –humans inclosos-, descobrint contínuament  noves espècies, i parlant-ne del tema en diversos articles aptes només per a gent que, com ell, estimen el món dels insectes.
Però no s’ha de pensar que en Carles és un setciències d’aquells que et taladra amb la seua sapiència: simplement, et respon quan li preguntes sobre el tema i va creant caliu per que poc a poc els seus interlocutors acabem interessant-nos per allò que ens explica.
La vessant blocaire d’en Carles Hernando n’és un bon exemple d’aquesta passió seua: des d’El Gabinet negre fins a Iconographia Insectorum, passant per la Galeria d’imatges, els insectes ocupen un lloc preferent.
Així que quan us passegeu per la Serra de Marina, pel Corredor i el Montnegre o fins i tot pels racons més apartats del Marroc i veieu una enorme caixa de sabates de color gris i amb quatre rodes –és a dir, no un automòbil, sinó un Jeep- conduit per un individu de cabells foscs i arrissats que baixa i va mirant cap a un racó de terra on a simple vista no hi ha res, aquest segur que és l’Hernando a la recerca d’un nou exemplar d’insecte.
Al següent vídeo, emès per TV3 al programa El medi ambient del dia 2 d’aquest mes, podeu veure l’entomòleg en acció: Cliqueu l'enllaç DESCOBRIR ESPÈCIES A LA SERRALADA LITORAL.

10 de febrer del 2012

MARCA BLANCA?


Els he descobert fa molt poc, als Givers, i em van agradar molt –molt, molt, molt- des del primer moment. A l’hora de definir-los, em passa pel cap un creuament entre Panda (Bear) i Vampire (Weekend), però seria injust si em quedés només amb això, semblaria com una mena de marca blanca que imités l’original, i no és el cas: aquí hi ha molta música.
Una mostra: aquest Meantime, del seu darrer cedé In Light. El vídeo que l’acompanya, força correcte, és l’oficial.

9 de febrer del 2012

TORNEN ELS CATS


No vaig arribar a temps per fer cap proposta al CATS, que se’m va passar. I ara ja estava de nou fora de joc si no arriba a ser pel Macip, que ha fet un post de recordatori. Així que jo també en faig un, perquè ningú es despisti.
Es tracta de votar la MILLOR INICIATIVA BLOCAIRE de 2011, i s’ha de fer al bloc CATS  abans del 21 de febrer.
Els cinc finalistes són:
CARTES AL FUTUR, d’en Jordi Casanovas
INVASIÓ DELS PÍXELS, d’en Leblansky
QUIN LLIBRE ÉS?, de la Jomateixa
Em sento molt feliç de ser un dels nominats, evidentment!

7 de febrer del 2012

ADÉU, CD DROME


Era una de les fites de la nostra passejada mensual per Barcelona, el CD Drome. Hi anàvem a veure les darreres novetats en música electrònica o en indie en general, i sempre sortíem carregats d’una bona provisió de discs compactes.
Els propietaris en sabien força: era preguntar per eixe o aquell altre disc o autor, i difícilment es quedaven en blanc, sinó més aviat donaven una informació suplementària que ajudava a acabar de decidir-se. Tenim fins i tot una anècdota amb el disc de Dent May, que ens van recomanar força, i que nosaltres sabíem que tenia com a plat fort l’ukelele, així que vam preguntar al venedor de torn –diria que era l’Oriol- que tal sonava aquest instrument en determinades cançons, amb la qual cosa vam aconseguir –jo diria que per primer i únic cop- deixar-lo fora de combat.
Ara –el passat mes de gener- el CD Drome ha tancat. No és tant cosa de la crisi com dels hàbits: poca gent compra ja discs, i menys els joves; menys encara valoren una obra completa, i molt menys una portada, una maqueta gràfica, un disseny, un llibret amb fotos i lletres.
Han tancat molts quioscs, bastants botigues de música, algunes llibreries. En l’època de la virtualitat o la descàrrega gratuïta, estan perdent la seua funció i el seu sentit.
El carrer Tallers de Barcelona era fa anys un passeig envoltat de botigues de música; d’allò no queda gaire cosa: Revolver i poc més.
Que duri.

3 de febrer del 2012

L'APARELL DE FER MÚSICA



De fa una anys ençà que es nota un esforç per fer l’electrònica més audible; deu ser cosa de l’evolució, que també afecta a la música.
El cas d’Apparat –pseudònim de l’alemany Sascha Ring– és digne de consideració: les seues composicions musicals cada cop resulten més melòdiques, i ara, amb el seu nou cedé The Devil’s Walk –val la pena tenir-lo, ni que sigui per la bellíssima estètica del llibret que l’acompanya- llisquen cap a un techno-pop que en alguns moments frega fins i tot la chanson.
Com a mostra, la lànguida Black Water, amb un vídeo a joc.
Si agrada, convé passar per http://www.apparat.net/ on es pot veure i escoltar bona part de la seua producció.

2 de febrer del 2012

TARASCON EXISTEIX


“Ma premier visite à Tartarin de Tarascon est restée dans ma vie comme une date inoubliable. Il y a douze ou quinze ans de cela, mais je m’en souviens mieux que d’hier.”

Va ser l’any passat, durant un viatge a la Provença francesa -de la qual puc dir moltes coses i la majoria molt bones-, quan vaig conèixer el poble de Tarascon.
Més que per visitar, aquest és un lloc per passejar: sense presses, en companyia o sol, el viatger s’ha de deixar portar pel tarannà d’aquesta vila occitana, aturant-se ara en aquell carreró, una mica més tard en aquest cafè, aquí per escopir al riu, més endavant per visitar el castell o el museu imaginari de Tartarin, i després seure tranquil·lament en un banc del carrer o en la terrassa d’un bar, i llegir i de tant en tant aixecar el cap i respirar pausadament, i contemplar la llum del capvespre o del migdia o del matí, i potser treure un bloc i dibuixar o pintar o escriure.
Al quiosc del poble vaig comprar la trilogia de les aventures prodigieuses de Tartarin, i a la llibreria de vell una edició de 1930 de només 330 exemplars –el meu és el 108- il·lustrada -15 aquarel·les i 30 dibuixos a una tinta- per André Collot, i em vaig quedar amb ganes de comprar alguna altra de les obres de Daudet: n’hi havia moltes edicions i cada qual més espectacular... i més cara.
Vull tornar a Tarascon i prendre un pastís de Marsella mentre contemplo a la Carme asseguda davant meu, contant-me alguna història de la vida quotidiana. La dibuixaré amb el llapis o amb la ment, tan se val: la dibuixaré.
Vull tornar a Tarascon i fer-me amb una bonica edició de les Lettres de mon moulin, a ser possible il·lustrada, i a ser possible que no sigui massa cara, i passejar pel poble i seure i llegir-la, i potser cantar en veu baixa.
Serà un viatge de plaer, diferent dels que es fan habitualment amb tot d’horaris predeterminats i llocs per visitar i quilòmetres i quilòmetres per fer cada dia.
Vull tornar-hi aviat.




31 de gener del 2012

ALADERN, EL MITE

Que hi ha llocs que només certs afortunats, tocats per una loteria inesperada, han pogut trepitjar, és un fet indiscutible: el que sabem d’Avalon, l’abadia de Thelema o fins i tot la cinematogràfica Brigadoon –per citar-ne només tres- són espurnes d’una realitat a la qual la immensa majoria dels mortals no tindrem mai accés.
Però jo he estat a l’Aladern, i he pogut entreveure els seus espectres, mig amagats entre nimfes, llibres engroguits pel pas del temps i llums tremoloses d’espelma.
Ara l’Aladern ja no hi és, inútil cercar-lo: un bon dia va desaparèixer del carrer Gruny de Barcelona per esdevenir mite i repoblar la memòria amb una màgia d’existència tan subtil que només pot ser captada pels orats i per aquells que van tenir la sort de compartir temps, amistat, conspiracions i il·lusions en un lloc que va esdevenir vèrtex de l’horror còsmic.
Llarga vida a l’Aladern.

27 de gener del 2012

FOTOMATÓN


No tinc ni idea d’on deu provenir, però sempre m’ha semblat divertit aquest nom, referent d’aquella cabina estreta amb càmera fotogràfica incorporada i instruccions ben precises per situar a l’alçada correcta un seient mòbil que, per molt que rodaves i rodaves, mai no aconseguies situar en la posició desitjada. Hom posava les monedes, preparava el somriure, premia el disparador  i sortia a fora, a esperar que aparegués una tira de fotos molles que mai, absolutament mai, quedaven com s’havia imaginat.
Ara de Fotomatons ja en queden pocs, així que serveixi d’homenatge la cançó Trampoline que Aaron Wright interpreta al seu darrer cedé: un tema alegre i un vídeo ben resolt, amb la cara de l’Aaron con si hagués acabat de sortir del Fotomatón de la cantonada. 

26 de gener del 2012

A LA SALUD POR EL AJO Y EL LIMÓN


Doncs és molt bo per la salut, em respon sempre i invariablement algú, a la que explico que no m'agrada l'all.
I m’he cansat, que amb això de l'all em passa com amb la Comic Sans, que no suporto les fal·làcies en què descansa la seua hipotètica vàlua.
Entenc que l'all té un sabor i un aroma molt especial i apreciat, que forma part de la tradició culinària de pobles i cultures, i que molts plats es construeixen al voltant d’aquest vegetal. Però si us plau, no barregem conceptes: l'all és tan beneficiós –o perjudicial- per la salut com ho pugui ser l'alfàbrega, el romaní o el curri. No existeix cap estudi científic que recolzi el seu paper vital per a l'organisme humà, i en cas que en un futur pogués demostrar-se que té algun efecte curatiu o preventiu, seria en quantitats tan massives que ni els fans més acèrrims de l'allioli estarien disposats a consumir.
Probablement, l'origen d’aquesta superstició –no puc qualificar-ho més suament- ve del professor N. Capo, defensor del naturisme en temps de la segona república espanyola i autor de diversos tractats sobre el tema, que amb l'arribada del franquisme va haver de transmutar –censura obliga- les seues tesis en innocus llibrets que pregonaven les bondats de l'all i la llimona. Capo era un supervivent, però altres més espavilats i amb més vista comercial aviat van descobrir nous productes -com la magnèsia o les flors de Bach- que eren bàsics per la salut.
De supersticions, tradicions absurdes i llegendes urbanes ja en tenim massa, que la salut és una cosa i l'all una altra: qüestió de gustos, i res més.
I si no, que els ho preguntin als vampirs, que són immortals i mai no s'han empassat ni un miserable polsim d'allium.

24 de gener del 2012

UN QUIOSC A CAN MASSUET


És una de les coses que més vaig trobar a faltar quan em vaig traslladar al nucli urbà de Can Massuet, a Dosrius: un quiosc on poder passejar la mirada per les publicacions de tot tipus que s’exposen, solapant-se parcialment unes a altres, en prestatgeries de paret o de sobretaula, i on poder comprar el diari, l’Imágenes, el Rockdelux, el número 1 de la col·lecció de fascicles de torn o allò que en aquell moment d’interacció íntima que es dona entre espectador i portada esdevé compra inesperada.
Aquest gener, això ha canviat: tinc –tenim- un quiosc, i a més molt especial, quasi com aquella mansió retratada per la Penelope Firtzgerald a The Bookshop –bellíssima novel·la que, tal com van les coses, bé podria esdevenir el cant de cigne de les llibreries- o en menor mesura, com la descrita per Nathaniel Hawthorne a The House of the Seven Gables.
El quiosc de Can Massuet és en realitat una casa amb jardí, el qual s’ha de recórrer fins arribar a una porta de fusta tancada i amb un cartell on clarament es llegeix OBERT, que s’ha d’empènyer per entrar al petit habitacle on romanen els diaris, les revistes i alguns llibres, així com alguna cosa de material d’oficina. Certament, el quiosc de Can Massuet té poc de quiosc, però molt de romàntic i inesperat, com tantes altres coses d’aquest cul del món de joguina.

[I per cert: el discret cartell que anuncia el quiosc presenta una bonica tipografia, ben allunyada de la Comic Sans; tota una premonició]

20 de gener del 2012

MÉS ENLLÀ DE CASTELLÓ


Que hi ha vida més enllà de Castelló és evident, tot i l’encís d’en Galderich pels paradisos mediterranis; vegis sinó aquest bonic vídeo que il·lustra The Bay, una de les cançons del darrer cedé dels Metronomy, The English Riviera.
Un bonic vídeo per a un bonic tema.

19 de gener del 2012

LES AVENTURES DE FRANQUIN, JIJÉ I MORRIS


Poc s’ho podien imaginar els pares de Lucky Lucke, Spirou, Jerry Spring, Gaston Lagaffe i altres herois i antiherois de paper que ells mateixos, persones de carn i os, esdevindrien els protagonistes d’un àlbum, però gràcies a la creativitat del gran Yann i a l’esforçat il·lustrador Schwartz –aquest xicot acabarà sent un bon dibuixant-, a finals d’aquest mes de gener podrem veure’ls en acció a Gringos Locos, editat a França per Dupuis.
Les expectatives són molt altes, la prepublicació promet, el vídeo-anunci fa patxoca; ara, a esperar.

17 de gener del 2012

EL SOMNI D'EN GALDERICH


Les confessions de tot allò del què hom s’avergonyeix públicament però frueix en privat només es fan en la intimitat, quan s’ha compartit coixí o bloc. És el cas d’en Galderich i jo.
M’estimo –malgrat l’episodi de l’home invisible, que sempre serà un núvol negre en la nostra relació- en Galderich, i per això he cregut que m’entendrà quan llegeixi aquest post i vegi exposada als quatre vents la seua passió secreta, el seu somni de sempre, el Paradís desitjat, el Shangri-La de la seua vida futura.
Des que va veure a Luís Aguilé cantant les belleses de la Mediterrània que banya les assolellades platges de Castelló, que no deixa de somniar en passar allà les seues vacances, envoltat de bikinis, taronges i llimones i sota el cel que, qual franja blava d’una senyera, corona aquelles lluminoses terres. S’esforça en amagar-ho, però de vegades –especialment quan veu una gorra marinera- el seu inconscient el traeix, i es posa a taral·lejar el Nadie me quita mis vacaciones es Castellón mentre el seu cos es gronxa amb la cadència i el ritme de la cançó.

Puede esperarme Miss Universo
 en su habitación,
yo con mi chica que es un amor
 me voy feliz a Marina d’Or,
nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

I el somni segueix i segueix, oooh, oooh, siempre en Castellón.
Galderich estimat, la teua passió secreta des d’avui ja és pública, i no t’has d’avergonyir. Acabo d’obrir un compte bancari per que, qui ho desitgi, col·labori amb un donatiu per tal de fer possible allò que per ara només és el teu somni: un cap de setmana amb tot pagat a Marina d’Or!
Jo mateix he fet una donació de 100 euros, i de ben segur que aviat la catosfera completa, o què dic, tota la blogosfera en ple, s’afegirà a aquesta caritativa col·lecta: el fi justifica els mitjans.

13 de gener del 2012

2011: ELS MILLORS


M’agrada Fer llistes, m’apassionen les classificacions, i la de cap d’any amb els millors temes musicals dels dotze mesos passats és una de les meues preferides.
En el ben entès que aquesta llista és en realitat una excusa per parlar de discs i músics, i que probablement si la tornés a fer canviaria els llocs, aquestes han estat –títol i autors- per a mi les millors Merrie Melodies de l’any 2011.

1.       Sidepain, SEA OF BEES
Perfecte des del primer a l’últim segon, Sidepain és un folk impossible, amb els inesperats crits de la Julie Ann Bee afegint-se a un ritme que frega el rock i que acaba plàcidament, amb només un xiscle de veu.

2.       Repatriated, HANDSOME FURS
Sona als 80, sona a sinti pop, sona a punk reivindicatiu, sona molt i molt bé. Senzill i directe.


3. All the Sand in All the Sea, DEVOTCHKA
Un tema imparable, amb tota la instrumentació dels DeVochKa al cent per cent i donant-li un toc orquestral que a penes deixa lloc per a la seua hipotètica vena ètnica.

4.       Believer, JOHN MAUS
Diuen que aquest filòsof d’Oceania és capaç de combinar el cant gregorià amb el tecno pop. Potser sí que alguna cosa hi ha en aquest Believer.


5.       Ghost Woman Blues, THE LOW ANTHEM
Qui necessita ressuscitar a Bob Dylan? Mentre els Low Anthem siguin capaços de construir balades folk amb la precisió, sentiment i bellesa d’aquest vals de la dona fantasma...

6.       Because of the Blood, SING FANG
7.       Bats in the Atic, KING CREOSOTE & JOHN HOSKINS
8.       Walking far from Home, IRON & WINE
9.       Hibernation, HEIDI SPENCER & THE RARE BIRDS
10.   French Exit, ANTLERS
11.   Yes I Know, MEMORY TAPES
12.   Calamity Song, DECEMBERISTS
13.   Shangri-La, YACHT
14.   Altos Lugares, HIGH PLACES
15.   I’ll Be Fine, AARON WRIGHT
16.   Death Major, 13 & GOD
17.   Money, THE DRUMS
18.   You could keep me talking, THE LEISURE SOCIETY
19.   My Heart is a Drummer, ALLO DARLIN’
20.   Home is a fire, DEAD CAB FOR CUTIE

12 de gener del 2012

L'ABRIC QUE EM VA REGALAR LA CARME


Un abric molt xulo, sí senyor, el que m’ha regalat la Carme. En part és gràcies a un desconegut amb pinta d’estúpid  i cregut, i que va resultar que efectivament ho era.
Passejàvem per La Roca Village per fer una ullada a botigues i preus, però sense massa diners ni intencions de comprar. Entràvem, miràvem, i tornàvem a sortir.
I vet aquí que en una de les botigues ens trobem a un personatge que, amb posat de suficiència i veu de cregut, li demana -és un dir- a una de les dependentes que li aproximi un abric.
-Tu, nena, aquell abric.
La Carme i jo no vam poder deixar de mirar-lo i comentar el seu posat.
-Quin personatge més desagradable –feu ella.
 -I quina xuleria porta a sobre! –afegí jo.
El personatge en qüestió es va provar l’abric sense entrar a l’emprovador, feu mitja volta i, mirant-se a la dependenta, va presumir del seu port.
-Mira'm bé, que no en veuràs un altre igual. Aquest abric està fet per a mi, nena!
La Carme es va encendre.
-Serà fatxenda, el cregut aquest! –em va dir, sense deixar de mirar-se’l- Saps què? Agafa un altre abric com aquest i emprova-te’l.
Em va fer una certa gràcia el que em demanava la Carme, així que amb l’abric a la mà me’n vaig anar cap a l’emprovador.
-No, aquí mateix, que te’l vegi jo –m’indicà la Carme, assenyalant-me on estava el desconegut. I com que soc molt obedient, li vaig fer cas.
-Així és com han de parar els abrics –va fer la dependenta referint-se a mi i amb clar afany de venjança cap al desconegut, que em mirava i s’anava posant vermell.
-Nena, m’has dut una talla equivocada. Fixa’t més i porta’m la correcta –escopí ell,  amb la veu a to amb el seu cos ara tibat.
La noia va portar tres abrics diferents, ell se'ls va emprovar, i cada qual li parava pitjor, molt probablement perquè ella s'havia esforçat en agafar les talles més inadequades.
-Miri, emprovi’s aquest, que segur que està fet per a vostè –va intervenir la Carme, assenyalant l’abric que jo duia.
-I tant que sí! Aquesta és la meva talla!
Però no, l’abric li anava malament, i com més s’esforçava ell en fer postures, pitjor li quedava.
La dependenta s’ho estava passant la mar de bé, la Carme millor encara, jo m’aguantava el riure, i el personatge, ara vermell com un titot, es va treure l’abric tot renegant.
-Ja no fan roba com la d’abans!
I marxà.
Jo anava a posar l’abric al seu lloc, però la dependenta s'aproximà a la Carme i li va dir que, si ens interessava, ens deixava l'abric a un preu molt econòmic, molt més baix del que marcava el preu ja rebaixat. La  Carme va ser ràpida, el va agafar i va demanar que li cobressin: me'l regalava! Jo estava tan content que me’l vaig endur posat.
Ara tinc un bonic abric que, com diu ella rient quan me’l veu, està fet per a mi.

10 de gener del 2012

VOCACIONS


-I tu, què vols ser quan siguis gran?
I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.
El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.
-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.
L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.
L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.
 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.
Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.
El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.
-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?
-Astronauta.
I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]

24 de desembre del 2011

EL TIÓ DEL CUL DEL MÓN



A la bústia comunitària dels que vivim al cul del món arriba de tant en tant un avís de recollida a l’oficina de correus: són multes de tràfic, comunicats de deutes públics i altres notificacions que posen els pèls de punta.
Dimecres 21 ens en va arribar un a la Carme J i a mi, i ja tremolàvem, però no: era un bonic paquet postal de la Carme de la maleta i Misteral, que ens desitjaven un feliç any nou i ens regalaven un encantador tió de Nadal, tan petit i dolcet que venia de gust abraçar-lo i posar-lo a dormir entre coto fluix en lloc de donar-li bastonades.
I com cada cop que la Carme de la maleta envia quelcom, fa pena arribar al final, tan bonics com són els embolcalls. D’entrada, unes boniques enganxines anunciaven el nom dels remitents i els receptors, així com de la cura que calia tenir amb el paquet.
A dintre, un sobre de color gris daurat en contenia un altre guarnit amb estels, el petit tió i un missatge:
“Un any nou és a punt de començar. Ja esteu preparats? Doncs que desitjos i propòsits es compleixin per igual!”
L’Elena –a qui també anava dirigit el paquet- està enamorada del petit tió, i a la Carme i a mi encara ens cau la baba, amb un regal tan bonic i inesperat.

Marxo uns dies a Xàbia: que passeu bones festes i que l'any 2012 us sigui fantabulós! Una abraçada, i ens llegim aviat.

23 de desembre del 2011

SINTI POP AL MENÚ DE NADAL


Que m’agrada l’electrònica i la música dels 80 no és cap secret, i la meua recepta per aquests nadals va d’això: un primer plat a base dels Memory Tapes i el seu darrer cedé, Piano Player, suau pop adobat amb electrònica sinti, cuit al vapor i servit acompanyat d’una melodia enganxosa.
Un tast: la cançó Yes I know.
[per la resta del menú: de segon plat, sempre queden bé uns Kraftwerk, i per postres, macedònia a base de Tangerine Dream, Depeche Mode, Cabaret Voltaire i Soft Cell, amb un toc d'OMD per endolçar-ho; Per beure, Front 242, però vigileu, que puja ràpid]



Bones festes de nadal, bon any nou i bona música!

22 de desembre del 2011

TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS


No sé si encara deuen quedar atraccions de fira com aquelles que antigament arribaven als pobles els dies de festa, junt amb el circ i les paradetes de llaminadures com ara les pomes caramel·litzades d’un vermell esclatant o els núvols de sucre de color rosa.
A Xàbia, quan jo era petit però no tant, va arribar una fira de la qual recordo especialment dues atraccions: la de Búfalo Bill i el seu cavall, al qual podies pujar per un mòdic preu i mentre hi eres dalt d’ell disparar amb una pistola de mistos de tro; i la d’una escala que s’enfilava un bon grapat de metres amunt, i coronava amb una mena d cràter, l’interior del qual era perfectament visible des de dalt de l’esmentada escala.
Al cavall de Búfalo Bill vaig muntar-lo, i Búfalo, un home amb bigoti i cabells blancs que parlava estrany –se suposa que devia ser com parlaven els americans-, em va passejar mentre jo, amb el barret de cowboy que m’havien posat, disparava trets a l’aire.
Pel que fa a l’altra atracció, els meus pares em van dir que era massa cara i em vam apartar d’ella. Però aquella mena de volcà tenia molt d’èxit, i s’havia fet cua per visitar-lo. Al rètol que hi havia a sobre l’entrada hi deia TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS, i jo era prou grandet com per saber de què anava la cosa, així que al dia següent, sense els meus pares i amb el meu amic Carles, vaig tornar allà. Seguia havent cua, però vam observar una cosa ben curiosa: la gent s’enfilava escala amunt amb els ulls brillants d’emoció i un somriure lasciu, en arribar a dalt mirava atentament l’interior del cràter on se suposa que havia les dones salvatges nues, i tornava escales avall amb mala cara, com si els haguessin ensarronat. Ningú, però, protestava.
No negaré que el Carles i jo vam intentar entrar-hi, però l’home de la guixeta ens va dir que no, que no teníem l’edat, així que ho vam deixar córrer.
I aquí acabaria el relat si no fos perquè, dies més tard, el meu cosí gran em va confessar que havia anat a veure a les salvatges amazones nues, i en preguntar-li pel misteri, m’explicà que no n’hi havia cap: simplement, anaven en cuirs.
-Segur que, sota totes aquelles espesses robes de cuir pelut devien estar nues, però de carn no se’ls hi veia més que la de la cara –es lamentava el meu cosí-, tot i que mig tapada per les cabelleres tan llargues que duien.

19 de desembre del 2011

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.
-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.
-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.
-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?
-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.
-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.
-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.
-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.
I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.
-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.
-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.
A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.
Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.
Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.
Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.