30 de maig del 2011

PANTALONS CURTS

El mes de març, els més guaperas i machitos de l’institut on treballo ja van començar a dur pantalons curts; ara, a finals de maig, només recordo haver vist a dos nois amb pantalons llargs.
I des que s’ha imposat aquesta moda, cada any quan comença el canvi de llargs a curts no puc deixar de recordar els meus primers dies com alumne d’institut.

Van ser traumàtics per diversos motius però una de les coses que més em varen doldre foren les burles dels meus companys de classe dirigides al meu futur amic Estanis i jo. Teníem 10 anys i ens vam convertir en la riota de molts: ningú excepte nosaltres duia pantalons curts.

Jo ho vaig aguantar estoicament una bona temporada, fins que em vaig armar de coratge i li vaig dir al meu pare que volia uns pantalons llargs. L’home no entenia el per què d’aquell canvi, a mi que sempre m’havia agradat anar amb pantalons curts i fins i tot amb banyador, però la meua mare se’n va adonar dels motius sense que jo hagués de donar cap explicació, així que en pocs dies vam anar a cal sastre –en aquella època i en un poble, això de la roba prêt a porter no existia-, jo vaig triar una tela –tergal?- a quadres, i em van confeccionar els meus primer pantalons llargs. Redéu, com picaven i que incòmodes eren i quina poca gràcia que tenia jo per dur-los!

No recordo si l’últim de l’institut en dur pantalons curts va ser l’Estanis o jo, però no m’importa: el cas és que ens varem fer amics, i amb els anys ens varem matricular a la universitat de València, i uns anys més tard obtinguerem la llicenciatura, només ell i jo i cap noi més dels que havíem iniciat els estudis a l’institut de Xàbia l’any traumàtic dels pantalons llargs.

Ara quan torno al poble per vacances encara em veig amb l’Estanis, que segueix portant pantalons llargs de tela, i –coses del trauma- sempre llargs, fins i tot a l’estiu. Jo en canvi no suporto els pantalons de tela –coses dels trauma-, només accepto pantalons de cotó, i a la que puc, me’n poso de curts.

Així que quan a l’institut em creuo amb l’únic parell de nois que duen pantalons llargs al mes de maig, em venen ganes de donar-los una afectuosa abraçada solidària. I em quedo amb el dubte de saber quin d’ells deu ser l’alter ego de l’Estanis i quin el meu.

39 comentaris:

  1. Terribles les seqüeles que et poden quedar de ser el "diferent" a l'insti, sinó ets capaç de convertir la diferència en marca de la casa, és clar :)

    ResponElimina
  2. Bé, jo ja pensava que darrere del DIA DESPRÉS, només havia quedat un abandonament absolut de TOT!

    Cal treballar tenir suficient orgull, per a no deixar-se ridiculitzar per a les tribus de cafres que poblen els instituts!

    El vas desenvolupar prou bé, potser massa!!!

    ResponElimina
  3. Com que crec que tenim una edat similar, és fàcil que tinguem experiències similars... Recordo com una tortura, que aguantava estòicament, el primer "traje" de cheviot.

    No recordo, en canvi, quan vaig deixar de dur pantalons curs a l'institut. O no va ser traumàtic, o he fet el possible per oblidar-ho.

    ResponElimina
  4. Jo si recordo la mateixa situació. I ara mira, no porto mai pantalons curts!

    ResponElimina
  5. Ostres, déu ni do! Jo el dia que vaig començar la secundària, escola nova i sense conèixer ningú, crec que era la noia que duia la faldilla de l'uniforme més llarga de totes. Vaig trigar vora una setmana a aconseguir que l'àvia me l'escurcés dos pam perquè m'arribés pel genoll, com a tota la resta. Per sort, ningú no s'havia fixat en mi, encara, i no va passar a la història de l'escola. Però jo encara me'n recordo!
    I ja passen aquestes coses... que els potser menys estimats de la classe, són els únics que acaben fent alguna cosa de profit. No sempre és així, però. Hi ha grups de nens prou macos, que fins i tot s'estimen a 'l'empollón' de classe!

    ResponElimina
  6. Els nois i noies són molt cruels amb els que són diferents. A més a més, com que no teníem l'experiència de la vida ens deixàvem ridiculitzar. Si poguéssim tornar a l'institut amb el que sabem ara i els 16 anys. Un altre gall cantaria.

    I si, tots aquells que em ridiculitzaren no son enginyers i jo si.

    ResponElimina
  7. Qué llarg i dolorós pot ser el camí, dels adolescents en el seu permanent intent de no desentonar amb la resta!

    I si no, que el que no tingui cap trauma d'institut, que tiri la primera pedra! :-)

    ResponElimina
  8. I si no, que el que no tingui cap trauma d'institut, que tiri la primera pedra! :-) totalment d'acord. Ara men vaig a plorar una estona per recordar-me els traumes d'adolescent ;-)

    ResponElimina
  9. amb la cruesa de l'adolescència el problema encara és mes gran i et quedes entre l'espasa i la paret o millor dit entre els teus amics o els teus pares.

    ResponElimina
  10. A mi a l'institut em va traumatitzar el meu profe de filo! :-) Un post genial, per cert.

    ResponElimina
  11. Els traumes de l'adolescència es recorden, però es superen més bé que malament.

    Que em dieu dels que ens provoquen quan un és prou gran?
    Aquests si no es curen acaben empitjorant!
    El millor deu ser fugir de la font d'on provenen.

    Que tiri la primera pedra qui cregui no tenir-los ni provocar-los.

    Un/@ traumatitzat/d@..

    ResponElimina
  12. Gran apunt (pels d'una certa edat, també diguem-ho)!
    Sí, recordo com un cerimonial de trànsit el pas de curt a llarg..., i si el llarg era un genuí Levi's etiqueta vermella ja t'instituïes en un aleví de mascle alfa (oi que la Lois no ha perdurat?).

    ResponElimina
  13. Leb, tens fotos (o daguerrotips) de quan tu anaves a l'institut? Les podríem fer servir com a motiu d'un "Relats conjunts", no?

    ResponElimina
  14. fins a sisé de bàsica vaig anar amb pantalons curts, nevés, plovés...no sé d'on deuria venir aixó de ser nen igual a pantalons curts...

    ResponElimina
  15. És el que passa als que creen estil i marquen tendència. Algun, tossut de mena, segueix a la seva per més que la moda arribi i se'n vagi.

    És curiós el que sembla traumàtic als ulls adolescents. Sort que ens hem fet grans.

    ResponElimina
  16. Aris, un ritual iniciàtic com qualsevol altre. Com afaitar-se els quatre pels del bigoti.

    El dia que vaig fer 15 anys, el meu pare em va posar un paquet de tabac i un encenedor sobre la taula.

    I podria continuar, però callo. Ja ho deixaré escrit a les meves memòries pòstumes.

    ResponElimina
  17. m'has fet recordar els meus germans amb pantaló curt fins massa tard i amb uns camals enooormes i unes cames primeeetes...:)
    sempre en algun moment ens sentirem així però, .. com si fossim els únics que duem pantalons curts.. si més no alguns..

    ResponElimina
  18. Estem tots locatis, al colegi del major (16 anys) prohibit totalment els pantalons curts i a son pare fins el bachiller uniforme amb pantalons curts...els separen 40 anys..i lo dit tots tontaines..¡¡¡

    ResponElimina
  19. Ostres, a la meva generació era normalíssim anar en pantalons curts tot l'any, almenys fins a la pubertat. Recordo que els meus primers pantalons llargs eren d'una mena de tela sintètica i duien unes trabilles que abraçaven la planta del peu.

    ResponElimina
  20. Almenys saps que a aquests nens els espera un bon futur, millor que als altres, ja que són els diferents, i en pots tenir més cura.

    ResponElimina
  21. Clídice, jo crec que als 10 anys, que és quan vaig entrar a l'institut (si, abans no hi havia l'ESO i sí 6 cursos de batxillerat més el COU) poca gent està preparada per convertir la diferència en marca de la casa; al menys, jo no ho estava

    ResponElimina
  22. Carme, potser ara si que soc massa orgullós (ai!), però et ben asseguro que en aquella època, d'orgull gens ni mica: més aviat sensació d'incomoditat.

    ResponElimina
  23. Enric, la simple lectura de la paraula "cheviot" ja em dona urticària :)

    ResponElimina
  24. Ai, Galderich, veig que a tu el trauma t'ha sortit com a l'Estanis :)

    ResponElimina
  25. Yáiza, potser la solució està en el famós lema "som iguals, som diferents". Un gran pas a favor d'aquesta integració ha estat la reivindicació del frikisme. El "bicho raro" ara és un freak, i això està de moda, afortunadament!

    ResponElimina
  26. Raul, jo també penso com tu respecte al que dius de la crueltat de l'adolescència, encara que de vegades també penso que és inseguretat: riure-se'n d'un altre o despreciar a tot aquell que no és com tu, en el fons és un clar símptoma de complexe d'inferioritat. I en el teu cas, és evident: tu has acabat sent enginyer, i els que feien conya no :)

    ResponElimina
  27. Carme de la maleta, tens raó! Jo de vegades penso en el meu nebot que ara fa 2n d'ESO, i em poso negitós només de pensar en la de coses traumàtiques que li poden passar. Per sort, algunes ja han desaparegut per sempre: un bon exemple són els profes de Gimàstica i Política d'altres èpoques, per no parlar de la mili. Buf, quin descans!

    ResponElimina
  28. Alyebard, company de traumes, no ploris, que al final els bons acaben guanyant :)

    ResponElimina
  29. Garbi24, el que tu planteges encara és un problema més gran: la decadència dels pares front als amics d'adolescència. Buf, deixem-ho per un altre dia!

    ResponElimina
  30. SM, en el meu cas, el profe "culpable" va ser el de literatura, gràcies al qual vaig conéixer Valle Inclán, entre d'altres. En canvi, vaig tenir molt mala pata amb el de Física: aquell home no motivava a ni ningú!

    ResponElimina
  31. Girbén, bona memòria! Ara me'n recordo jo també del mite Levi's, i què cars eren. Jo, després de passar per diverses marques menors -Lois, Old Chap, Cimarrón i d'altres- vaig acabar aconseguint un Levi's... etiqueta taronja. Però em sentia el més guapo del món, amb els meus primers Levi's, haw, haw!

    ResponElimina
  32. Tirant, em sembla recordar que en aquella època, es feien retrats originals a la pedra. Però en poc temps van arribar els pergamins i les pintures miniades...

    ResponElimina
  33. Aris, jo igual. Però a que, per molt de pantaló curt que portaves, mai vas tenir fred a les cames?

    ResponElimina
  34. Joan, s'ha de ser molt valent per mantenir-te ferm davant els capricis de la moda, i en especial entre els adolescents. Són el punt de mira de gran part de la publicitat, ai!

    ResponElimina
  35. Lolita, ara m'has fet venir el record de les cames primetes! Pel que es veu a les fotos, jo era un escuradents llarg i prim, haw, haw!

    ResponElimina
  36. Sótano: tots tontaines perduts! I mira que seria fàcil fer servir el sentit comú, però no hi ha manera, ai!

    ResponElimina
  37. Allau, això de les trabilles és del tot nou per a mi: no recordo haver-ho vist mai. Cada poble devia tindre les seues modes :)

    ResponElimina
  38. XeXu, crec que tots n'hem aprés molt: a tolerar, acceptar, i fruir de la diversitat :)

    ResponElimina
  39. Mira, jo no sabria explicar el motiu, però sempre he preferit la màniga llarga a qualsevol època de l'any.

    ResponElimina