És un secret a veus que soc un francòfil, i en especial un apassionat dels tebeos de línia clara, els films de Jacques Tati i la tarte Tatin. Però la millor tatin que he provat en la meua vida no ha estat a França sinó a Barcelona, a ca l’Antoni-Jordi i la Josefina.
És el que sempre li explico a la Carme J, que aquella tatin que va cuinar la Josefina era perfecta, tenia el punt just de cada ingredient, la cocció adequada i la textura ideal. També és cert és que la companyia era immillorable, però això no compta.
La Carme, que és d’aquelles a les que els reptes els hi dona ales, a la que va escoltar-me cantant les excel·lències d’aquella tatin, es va posar mans a l’obra, disposada a donar-me una bona sorpresa. Va cercar informació aquí i allà i va cuinar la seua primera tarte tatin, que tot i resultar acceptable al paladar, quedava encara lluny de l’alt nivell de qualitat de les habituals.
He dit alguna vegada que quan a la Carme se li posa alguna cosa entre cella i cella no para fins aconseguir-la? Doncs ara ho faig públic, i en el cas de les tatins va seguir amb una molt bon segon intent, i a la tercera ho va fer perfecte.
Entendreu la terrible dialèctica hegeliana que això va produir en el meu cervell: calia reconèixer els mèrits de la Carme amb les tatins, però aquest mateix reconeixement comportaria la disminució –o molt probablement la fi- de la seua dedicació a aquest pastís, ja que li faria perdre l’al·licient de superació. De manera que vaig prendre la decisió de seguir comparant la tatin de la Carme amb la de la Josefina, deixant sempre un punt de diferència a favor de la segona.
Frases com “Està boníssima, tot i que potser li sobra un xic de sucre” o “T’ha quedat genial, però potser la massa està un pelet dura” i similars m’han permès gaudir de les exquisides tatins de la Carme.
Gràcies, Josefina. Gràcies, Carme. I –com no- gràcies, Caroline i Stéphanie Tatin, per haver inventat aquestes postres genials.
A dalt: la penúltima tatin de la Carme, pocs instants abans de desaparéixer; a baix: l'hotel Tatin, on es van inventar les famoses postres.
Seràs cafre! Pobreta Carme, quina tortura! La propera tatín te l'haurien de fer consumir per la dermis de la closca! ^^
ResponEliminaJo afegiria el nom de "Justine" a la llista, perquè la teva estratègia té un punt de sofisticació i perversitat digne del Marquès. Bon profit...
ResponEliminaSuposo que saps, Leb, que la Tarta tatin es deu a un error, millor dit a una mancança. Resulta que les germanes Tatin, els hi faltava farina per fer tarta de poma i a una d'elles se li va ocòrrer fer-la sense farina, fent que la poma fes de massa i només possant una basse de gal?leta al fons. A mi es la tarta que més m'agrada i la millor la vaig tastar a Coulliure, però segurament deu ser perquè era la primera vegada que portava a sopar a la meva futura dona i estava molt enamorat...ohhhla la
ResponEliminaEn dono fe: la Tatin de la Josefina és insuperable (ànims, Carme! ;))
ResponEliminaLeb, ara no sé si tens un paladar molt fi, o un morro que te'l trepitjes!! hahaha!
ResponEliminaIntueixo que la tarta perfecta, no arribarà mai ;-P
Carme, vés pensant en fer-li la prova dels ulls embenats, amb una tarta de la Josefina i una de teva i a veure si així, el desenmascares per sempre!
Carme, la propera tatin que se la faci ell!!! Serà barrut! A sobre ho diu públicament. Apa! Deixa'l a pa i agua i si és tan francòfil que li cuini l'Amèlie!
ResponEliminaM'he sentit molt alagada pels teus comentarais, però estic segura que la Carme no tan sols pot igual.lar la Tatin , si no millorar-la. Se que es una bona cuinera.
ResponEliminaI ja saps sempre estàs convidat a casa a degustar aquest deliciós pastís. Un petó. Josefina
Per al·lusions:
ResponEliminaNo em planyeu, m'agrada aquest joc i ser una mica Justine(LLuis), tot i que qualsevol dia potser en prepari una exclusiva per a la dermis capilar d'en Leb(Clidi).
Aris veig que compartim històries romàntiques amb Cotlliure de fons.
SM, soc conscient, de la insuperabilitat mai deixa de repetir-m'ho, però no soc gelosa(ehem).
Carme(maleta) Totes dues coses paladar i morro. I si li faré passar la prova dels ulls embenats, però el que tastarà no serà cap tatín!!!
Tirant, ja provo de deixar-lo a pa i aigua, però crec que li agradi potser més que la tarta en qüestió.L'amenaça que li cuini Amèlie, encara seria contraproduent...., li seduiria més!
Josefina, si sabessis quantes vegades he volgut demanar-te el secret, i fins i tot degustar-la per comprovar color,textura,sabor, però així acabaríem el joc, que no deixa de tenir el seu encant.
Leb si, els reptes m'encanten i el que se'm posa entre cella i cella ho vull aconseguir i de vegades molt de vegades sona la flauta, però serà per casualitat?
Vaja, encara es queixarà en Leb de tenir una dona així... la veritat és que es mereix que li plantis la tarta perfecta davant dels nassos, li deixis provar una engruna, i quan comenci a caure-li la llagrimeta galta avall, llavors li retires i ja l'ha vist prou. A veure si aprèn a jugar d'aquesta manera. Demanar les coses serveix igual perquè facis una nova tarta tan bé com la darrera, no?
ResponEliminaXexu, tu si que m'entens !!!
ResponEliminaMare de Déu de la empenta!
ResponEliminaJo vaig tastar la que amarguejava una mica... a veure si cau la perfeccionada.
De la Tatin a la Justine... quines ments!!! I després diuen que se'm va el cap... XDDD
Joan, verdaderament et vas endur la pitjor part...t'ho sabré recompensar!!! Petonet x tu!!!
ResponEliminaArribar a la perfecció costa.......sigueu pacients i no deixeu d'intentar-ho, que potser en això hi ha el veritable plaer.
ResponEliminaFins dissabte!!!!!!!!!!!!!!!
Ara tinc molta por.
ResponEliminaAmb aquest nivell, crec que haig de canviar la recepta per dissabte.
Però bé, serà el primer cop i espero que sigueu condescendents...
Eulàlia, ves-te fent a la idea que a en Leb arrufarà el nas, buscant que a la propera et surti millor...que no li veieu el joc?
ResponEliminaTu tranquila, segur que et sortirà boníssima i entre tots ens l'acabarem abans que ell hi pugui clavar forquillada, muhahahaha! (risa malèfica)
:-)
Caram! Doncs fa dies que veig la tarte Tatin a la Boulangerie d'aquí sota, però encara no m'he decidit a tastar-la mai... he passat per davant, éclairs, charlottes, tartes au chocolat i de fruits rojos. Amb aquesta mà de déu de delícies no sé ni per on començar! Bé, ara ja ho sé: la propera, la tatin, i si té èxit... potser quan torni a casa miraré d'aprendre'n. Podré demanar la recepta per aquí? ;)
ResponEliminaLeb, espero que la tatin que portarà dissabte l'Eulàlia et doni "matèria" per un altre apunt...
ResponEliminaEulàlia, tu pots!!!! I amb aquestes super pomes, més.
Enrevessada forma de dir que t'agraden molt les tartes tatin que fa la Carme. A veure si un dia m'atreveixo jo a fer-la.
ResponEliminaClídice, tu no ho entens: una tarte tatin és una tarte tatin, haw, haw!
ResponEliminaCagontot, Lluís, ja m'has descobert ;)
ResponEliminaAris, la Carme i jo també tenim un record molt especial de Cotlliure. Era un capvespre amb els colors tan especials que agafen els objectes quan el sol ja no és veu, però la seua llum encara és present...
ResponEliminaSM, tu si que ets un amic ;)
ResponEliminaCarme de la maleta, com que la tarta perfecta no arribarà mai? com pots intuir una cosa així? Només és qüestió d'anar fent-ne cada cop més sovint, i així, algun dia...
ResponEliminaTirant, quanta violència implícita hi ha en les teues paraules! Has de serenar-te, i per tal cosa, res millor que la cuina casolana. Posat a fer una bona tarte tatin i a continuació, cerca un bon paladar per que te la valori com cal. Ja saps que sempre m'ofereixo desinteressadament, haw, haw!
ResponEliminaJosefina, ja veus quin bon record guardo! I això no és res comparat amb la companyia: com he dit, immillorable!
ResponEliminaCarme J, quan tu fas sonar la flauta, mai no és per casualitat :)
ResponEliminaXeXu, però mira que n'arribes a ser, de cruel! El que proposes segur que podria formar part d'un llibre de reculls de les millors tortures xineses! Amb una tarta tatin això no es fa ;)
ResponEliminaBenvingut, Joan!
ResponEliminaLa que tu vas tastar, ni punt de comparació amb la del cap de setmana passat: exquisida!!! Però si us plau, no li ho diguis a la Carme ;)
Garbi, gran consell el teu: que segueixi, que segueixi :)
ResponEliminaEulàlia, de cap manera: t'has d'estrenar dissabte vinent. En tot cas, i per evitar sorpreses, fes -ne mitja dotzena de tartes tatin, i com que a la tornada potser no us vindrà de gust anar tan carregades, deixa-les aquí. T'asseguro que jo te les sabré cuidar molt bé, haw. haw!
ResponEliminaCarme de la maleta, aquí va la meua rèplica:
ResponEliminahaw, haw, haw!
Yáiza. l'has de provar. I recorda donar-li un toc al microones per que quedi tèbia, i posar-li a sobre una bola de gelat de vainilla. Et viciaràs per sempre més :)
ResponEliminaMari Carmen, la tatin de l'Eulàlia serà degudament criticada, per tal que la repeteixi en altres trobades futures ;)
ResponEliminaRaul, la Carme és la consellera ideal: les fa boníssimes, i sense massa complicacions.
ResponEliminaSegueixo, que no he arribat a casa fins ara. . . .
ResponEliminaGarbí, la perfecció reiterada potser es fa avorrida i tot, no?
Eulàlia, tot és començar!!! Et sorprendràs que senzilla és i quins bons resultats dòna, i si no mira els efectes Leblanskynians d'avui.
ResponEliminaInnocents, pobres aquests homes que encara els fa feliç aquelles petites reminiscències masculines d'allò de "la mujer en la cocina i con la pata quebrà"!!! Haw,haw !
Yaiza, no ho dubtis pas, tasta-la tal com et recomana en Leb i si t'agrada et passo la recepta de l'última (la bona) tot i que millor potser que li demanem a la Josefina.
ResponEliminaM. Carmen, tu si que m'hauràs de passar també moooltes receptes de les teves!!!
ResponEliminaFins dissabte !
Raúl, apenes ens veiem la fem junts!!!
ResponEliminaI com ets el meu apadrinat preferit, te la faré enlloc de la mona!!!
Buuuf no, que sacrificar l'ou de xocolata pot ser un pecat mortal!!!
i Leb per acabar vull confessar-te que n'hi ha flautes a la vida que costa un gran esforç fer-les sonar!!!
ResponEliminaPerò tu ho has dit, m'encanten els reptes!!!
Muuuuà.
mmm, tarte tatin i quix( ni idea de com s'escriu amb francès) lorraine. mmm.
ResponEliminaAlyebard . . .. propera parada lorraine.. Gràcies!
ResponEliminaLeb i Carme J, fa temps que dedico una especial atenció al rerefons dels vostres comentaris i puc afirmar que és un magnífic teatre d'ombres i clarobscurs. M'ho passo d'allò més bé, sobretot amb la subtilitat descarada (toma oxímoron!) i intel·ligent de la Carme, que és capaç de fer tots els papers de l'auca del psicoanàlisi. S'entén que siguis un home feliç, Leb. T'ha tocat la loteria: tens tatin cada dia.
ResponEliminaJo encara diria més, Enric: "tens tatin tout le temps" (per accentuar la cacofonia més que res...)
ResponEliminaJo m'apunto a apendre a fer la tatín amb la Carme J i el Raul! ;)
ResponEliminaEnric, sovint la gràcia del teatre és a les bambolines ;)
ResponEliminaEulàlia, i jo encara encara diria diria més: c'est Tati tout le printemps.
ResponEliminaMarina, jo m'apunto a tastar-la, haw, haw!
ResponEliminaOooh Enric! No saps com de valuós és per a mí el teu comentari, tant emocional com económicament.
ResponEliminaQuan tingui una crisi de baixa autoestima, tornaré a llegir-lo i em sentiré molt millor estalviant-me uns bons calerons en la consulta del psicòleg.
Jo us felicito de tot cor per afrontar amb tant d'aplom els reptes culinaris.
ResponEliminaEls culinaris, i els que calgui, Eduard!!!
ResponElimina