17 d’octubre de 2011

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (I)


  La sèrie de cromos virtuals sobre l'Àfrica iniciada per Girbén al seub bloc Foravial m’ha decidit a tirar endavant el post sobre Les mines del rei Salomó, que  junt amb L’illa del tresor i Les aventures de Huckleberry Finn ocupa el meu particular podi d’honor de les novel·les d’aventures.

El primer contacte amb l’obra mestra d’en Haggard el vaig tenir el nadal de l’any 1964, quan feia només dos mesos que havia complert 7 anys. El responsable va ser un venedor a domicili, que per una incognita raó va preferir els carrerons encara no asfaltats de Xàbia a les avingudes d’altres ciutats més importants, i va picar a la porta de casa oferint el seu producte de llibres d’Ediciones Paulinas.
Era un bon moment: la proximitat de les festes de cap d’any predisposava a les famílies a gastar-se més diners dels habituals, i no em va costar gens convèncer als meus pares per que em compressin alguns llibres. L’oferta era heterogènia, i anava des d’històries bíbliques i biografies de sants, verges i màrtirs, a clàssics d’aventures. Com sempre em sol passar, em vaig deixar portar per les imatges: unes boniques il·lustracions d’Arturo Moreno encapçalaven les tapes i poblaven l’interior de Las minas del rey Salomón i Guillermo Tell, que són les novel·les que em van acabar comprant.
De Guillermo Tell, poca cosa puc dir: ho vaig intentar, però no vaig poder passar de les primeres pàgines. De la novel·la d’en Haggard, que aquí apareixia com HAGGARO, em vaig enamorar des del primer moment, i me la vaig cruspir en un parell de tardes.
L’estructura narrativa de Les mines del rei Salomó recorre la majoria d’espais habituals en aquest tipus d’obres, tant a nivell geogràfic –selva, desert, alta muntanya, grutes- com literari –amistat, cacera, expedició, descoberta, rituals iniciàtics, misteri, guerra- convertint-se en cànon de la novel·la d’aventures.
El protagonista, Allan Quatermain, que a les Ediciones Paulinas s’havia traduït com ALLÁN QUARTELMAR, es va envoltant, a mesura que avança la trama, de personatges d’allò més variat, com el Capità Good, que representa la part més còmica –el capítol on el tracten com un déu a causa de la seua habilitat per posar-se i treure’s la dentadura postissa és memorable-; la bruixa Gagool –traduïda aquí com GAGULA-, una secallona escarransida que afirma haver viscut més de deu generacions, és la personificació de la maldat i tot allò que es lleig tant moral com físicament; i el misteriós Umbopa, que finalment resulta ser de sang real, i l’hereu legítim del tro de Kukuana.


Ja a l’adolescència, em vaig comprar la versió de l'editorial Anaya, en la col·lecció Tus libros, i Les mines del rei Salomó em va seguir fascinant tan o més que el primer cop.
Fa pocs anys vaig tornar-hi per tercera vegada, aquest cop amb l’edició de Valdemar. Reviure l’aventura més famosa d’Allan Quatermain –però no la única: Haggard recupera al personatge en altres novel·les, i fins i tot fa que es trobi amb Ella, la-que-ha-de-ser-obeïda, a Ella i Allan- i recórrer de nou els camins de l’aventura africana és un plaer que cal repetir de tant en tant. És l’Àfrica literària, la que roman al meu inconscient construït sobre la base de les primeres lectures, de tebeos, de llibres, de cromos, de pel·lícules...
Fernando Savater, al pròleg de l’assaig La aventura africana –Acuarela libros, Madrid 1999- explica com aquesta Àfrica poc té a veure amb la del colonialisme, la misèria i la sida. Però continua:
“Y sin embargo aún guardo algo así como una fe brumosa, traída a lomos de desengaños y frustraciones. Creo que un día, o mejor una noche, en cualquier lugar de otro continente, en Madrid, en San Sebastián o en Buenos Aires, algo feroz y con olor a orina de felinos vendrá a buscarme: me arrebatará de las costumbres pueriles de la civilización, despedazará mis labores y se enroscará en mis piernas, apresándolas como entre lianas indomables. Primero será la niebla y luego ya ni niebla habrá y entonces por fin habré llegado a África.”
La il·lustració inicial és d'Arturo Moreno; les següents són de Walter Paget per a l'edició anglesa de 1902.

16 comentaris:

  1. No tan aviat com tu, però també han estat històries que m'han fet passar bones estones i volar la imaginació

    ResponElimina
  2. També és una de les meves novel·les d'aventures de capçalera!!

    ResponElimina
  3. Tots hem passat per Àfrica, real o imaginària :)

    ResponElimina
  4. Bo el text de Fernando Savater com a colofó de l'apunt.

    ResponElimina
  5. Quina portada més maca!
    jo només coneixo la pel·lícula, les diferentes versions que s'han fet i sempre m'ha agradat molt el guió. El primer cop que la vaig veure deuria tenir uns vuit anys i vaig sortir del cinema com quan vaig veure l'indiana Jones.

    ResponElimina
  6. Durant els quatre mesos que hi vaig treballar al Museu d'Història Natural de Londres, tots els dies quan passava pel davant de dues de les estàtues que hi han en el vestíbul i feia una reverencia, una era la de Darwin l'altra la de Frederick Selous el personatge real en el qual està inspirat l'Allan Quatermain.

    ResponElimina
  7. M'encanta això d'Allán Quartelmar. Sembla una adaptació feta expressament per Xàbia.

    ResponElimina
  8. Garbí, i el millor de tot és que encara me les fan passar, de bones estones.

    ResponElimina
  9. Alyebard, em sembla que som uns quants els que vam quedar encisats per les aventures d'en Quaterman :)

    ResponElimina
  10. Clídice, totes dues tan encisadores, i tan diferents!

    ResponElimina
  11. Galderich, és un dels assaigs que més m'ha emocionat mai. I a més, li valoro la sinceritat i la manca de por al ridícul.

    ResponElimina
  12. Aris, demà parlo d'aquesta peli (i d'algunes més). Ara, el llibre és infinitament més recomanable. Res a veure amb les adaptacions cinematogràfiques.

    ResponElimina
  13. Carles, no tenia ni idea d'això que expliques d'en Selous. Però et ben asseguro que quan torni al Museu d'Història Natural de Londres, li faig una triple reverència. Ho dic seriosament.

    ResponElimina
  14. Allau, era el costum de traduir els noms, i fins i tot els cognoms. Recordo també el de lEdgardo Poe, que ara sona molt estrany, però en canvi el Julio Verne ha quedat institucionalitzat i no hi ha manera de canviar-lo per Jules.
    I per cert, els filòsofs també van rebre: per citar-ne dos de cafre (les traduccions, vull dir), el Severiano Cementerio i el Juan Escote.

    ResponElimina
  15. Vull ser testimoni de la triple reverència, fent un testimoni gràfic i exposar-lo a tothom!!!

    ResponElimina
  16. Carme J, això implicaria un viatge a Londres, I supose? Yes, we can, haw, haw!

    ResponElimina