18 d’octubre de 2011

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (i II)

Moltes novel·les d’aventures han estat adaptades al cine; molt poques ho han estat correctament i amb respecte, i Les mines del rei Salomó no és una excepció a l’estadística.
L’any 1937, el director Robert Stevenson va fer una aproximació en blanc i negre que no ha suportat bé el pas del temps: el seu argument avui en dia resulta massa ingenu, i la posada en escena i l’actuació un xic forçada en alguns casos, tot i comptar amb la presència de l’Anna Lee, una rosa oxigenada que borda el seu paper –inexistent en el llibre- de noia pobra però mentidera i descaradament simpàtica, que treu la llengua a qualsevol que li discuteixi i s’atreveix a tot el que calgui per tal d’aconseguir arribar a les mines del rei Salomó. El que més mal fa a tot el conjunt és l’aparició de l’estrella de la música Paul Robeson com a Umbopa, que aprofita a la que pot per  amenitzar la peli amb les seues cançons que trenquen contínuament el ritme de l’aventura. En Robeson, que es presetat com l’actor principal, cantava bé, tot s’ha de dir, però al film no pegava ni amb cola.
El 1984, John Lee Thompson es va envoltar d’estrelles com Richard Chamberlain i Sharon Stone i va filmar una nova adaptació de Les mines del rei Salomó que mereix podrir-se al cubell de les escombraries junt amb les restes del peix cuinat el cap de setmana.
La que més se salva, tot i no ser gran cosa, és la pel·lícula que van dirigir Compton Bennet i Andrew Marton l’any 1950, i que presentava a Stewart Granger en el paper de Quatermain. Rodada integrament a l’Àfrica i presentada en technicolor, va aconseguir que els espectadors de l’època passessin una bona estona amb les seqüències d’acció i la suau trama amorosa que les acompanya. Evidentment, aquesta trama amorosa no hi és en el text original, però m’imagino que devia ser condició necessària per tirar endavant qualsevol pel·lícula de Hollywood, així que se sacrificà al personatge humorístic representat pel capità Good, i es va canviar per una dona que cerca al seu marit desaparegut i que acaba enamorant-se de Quatermain. Per fer aquest paper es va triar a la Deborah Kerr, que fa una interpretació molt creïble, tot i que deslluïda a causa de les males passades que estic convençut que li va gastar el perruquer dels estudis –probablement el seu pitjor enemic- i que van en augment a mesura que avança el rodatge: només així s’explica que els seus bonics cabells vermells llueixin de pena amb la perruca que duen entreteixida, i que quan per exigències del guió se’ls ha de retallar, li quedin encara pitjor, de manera que sembla que porti el salacot posat tot el temps, tot i que en realitat no el du quasi mai. Només en alguns moments, com quan s’està rentant el cabells o tirant aigua al cap, es deixa entreveure la bellesa real d’aquesta dona.
A qui li va perfecte el paper és a un jove Stewart Granger que encara no portava –afortunadament- el seu inefable fulard. Granger va saber ser Quatermain, i com a tal ha quedat immortalitzat en molts documents de l’època. Sense anar més lluny, la portada d’Arturo Moreno per a les Ediciones Paulinas que vaig publicar ahir és un clar retrat a l’oli d’en Granger. I parlant de la influència d’aquest film, doneu una ullada a la vostra col·lecció de cromos de Vida y color, i després mireu la peli: sabreu d’on van sortir les boniques il·lustracions dels nadius i natives de l’Àfrica. I és lògic: com sinó, de quina manera els dibuixants d’aquella època podrien tenir coneixement d’ètnies i tribus que mai no havien vist més que en el cine?


[A dalt, fotograma de la versió de 1950; a baix, la versió de 1937]

24 comentaris:

  1. Recordo que la pel·lícula dels anys 50 em va agradar, a excepció de la prepotència que sempre li he vist a Stewart Granger, no puc evitar que se'm faci embafador.

    Tampoc vaig tenir en compte la crònica perruquera de la Deborah Kerr que avui ens ofereix en Leb.

    Són curioses i prou desvetlladores les inclinacions
    de cada espectador en veure una mateixa aventura.

    Ara em miraré els pentinats de segons qui amb altres ulls!

    ResponElimina
  2. Jo també penso que la millor es la del Stewart Granger...el primer cop que la vaig veure em va impactar...Ara m'has fet agafar ganes de llegir el llibre, punyeter!

    ResponElimina
  3. Només he tingut ocasió de veure el film dels anys 50, i la veritat és que no em va desagradar. No m'he llegit la novel•la d'aventures. Tampoc era conscient que existís una versió prèvia de l'any 1937.
    M'ha semblat molt curiós que el cinema dels anys 30-40 ja mostri aquesta mena de modificacions pel que fa a les novel•les originals. Trobo que això és un tema també d'actualitat: directors de cinema que amb el seu setè art imiten una història literària modificant allò que no els hi quadra en el film.
    És lleig fer desaparèixer personatges, i també inventar-se altres. L'any 1939, en estrenar-se la pel•lícula "Lo que el viento se llevó", es van adoptar mesures semblants a les que descrius, ja que varen eliminar-ne múltiples escenes i tres personatges rellevants de la novel•la de M. Mitchell.
    Gràcies per la invitació a aquesta reflexió!

    ResponElimina
  4. Jo estic buscant la pel·lícula de les "Minas del Rey Salmonete". Amb un titol així deixa't de pel·lícules com la que ens presentes!

    ResponElimina
  5. Jo vaig veure la del Chamberlain, que era realment execrable. Recordo una escena que el ficaven a una olla envoltat de verdures de plàstic.

    ResponElimina
  6. Jo tenia una mare amb uns quants mites cinematogràfics, un dels quals era Stewart Granger (pronunciat segons un codi personal i intransferible), una cosa com ara Estebart Granger. De manera que em vaig empassar de petitet aquesta pel·li i per algun motiu estrany encara la recordo. No estava gens malament.

    ResponElimina
  7. "Las minas del rey Salomón" (la del Granger i la Kerr) va ser una de les películes mítiques de la meva infantesa cinematogràfica. Era l'època de la sessió doble dels dissabtes a la tarda al cinema de barri. N'hi havia 5 o 6 en un radi de 300m de casa, abans de l'arrivada de la tele, per un preu de entre 1,25 i 2,50 Ptes. (Més una pesseta de pipes i tramussos).

    ResponElimina
  8. Carme J, l'Stewart Granger tenia això: que a uns els semblava "un galán", i a d'altres un "poseur" amb poques dots escèniques.
    De la Kerr, t'asseguro que em va saber greu la imatge que donava amb aquell pentinat. Coses meues ;)

    ResponElimina
  9. Aris, a mi també em va agradar molt, en especial -te'n recordes?- l'escena de l'estampida.
    I fes el favor de llegir al Haggard, i en una edició per a adults :)

    ResponElimina
  10. Benvinguda, Andrea!
    A mi em passa que habitualment em quedo força despagat amb les adaptacions al cine de qualsevol novel·la. És clar, sempre penso que ha de resultar molt difícil comprimir en un parell d'hores la densitat d'una trama literària, i que el resultat no quedi avorrit. Però també és cert que la destresa del director i els guionistes ha de servir d'alguna cosa. Ara mateix tremolo amb l'adaptació de Tintin que està a punt d'estrenar-se, i per altra part, em fa molta il·lusió veure-la. Com quedarà el nostre heroi d'infantesa? Creuem els dits!

    ResponElimina
  11. Galderich, els Abbot i Costello eren la cosa més cutre que hom es podia tirar a la cara. S'atrevien a fer paròdies de tot, i sempre amb força mala pata.

    ResponElimina
  12. Allau, calla, calla, no m'ho recordis! Encara no entenc com es van atrevir a fer una cosa tan cutre!

    ResponElimina
  13. Ara que parles del Tintín, he llegit que les primeres ressenyes de la pel·lícula són entusiastes i que, com aventura, és espaterrant; però, és clar, no és ben bé el nostre Tintín. Jo també en tinc moltes ganes!

    ResponElimina
  14. Lluís, a mi també em va agradar molt. Però ara no aguanta bé: les escenes de paisatges i animals avorreixen, i l'aventura es dilueix. Malgrat tot, crea un somriure de complicitat.

    ResponElimina
  15. Brian, ens passaven la tira de temps al cine, i ens empassàvem quasi qualsevol cosa. Amb la tele és molt pitjor: el grau d'empassar-s'ho tot s'ha incrementat per mil; qüestió d'oferta múltiple :)

    ResponElimina
  16. Allau, alea jacta est! Sobretot, que no ens trepitgen al Haddock!

    ResponElimina
  17. Quan parlem de les adaptacions de la literatura al cinema sempre anem a petar al canònic "Apocalypse now", però crec que hi hagut grans intents. Lluny de les aventures exòtiques, a mi em fascina el cas del conte "Las bavas del diablo" del Cortázar, convertida en "Blow Up" a mans de l'Antonioni.

    ResponElimina
  18. La versió del Camberlain vomitiva, sort que aquest paio ha desaparegut del mapa.
    Als anys 30 la revista Lecturas va publicar la novel·la per entregues magníficament il·lustrades per Llaverias, Junceda també la va il·lustrar en una edició de Seix Barral.

    ResponElimina
  19. Lluís, no tenia ni idea que Blow Up estigués basada en un relat de Cortázar. Mira, aprofitaré per fer una revisió, començant per rellegir el relat.

    ResponElimina
  20. Carles, a la del Llaverias li tinc la pista pèrduda. La del Junceda, aquesta mateixa setmana l'he aconseguida (en reedició, que no l'original)

    ResponElimina
  21. Jo he vist la dels 50 i l'infumable de la Sharon Stone. Evidentment em quedo amb la Devora Kerr i el Granger

    ResponElimina
  22. Memorable, Leb! Igual que els dibuixants dels cromos, el nostre imaginari ha construït un continent a partir de la cultura popular. Com a informació sobre la realitat és ben poca cosa, però no podrem renunciar mai a ell ni als seus tòpics com a valors artístics.

    ResponElimina
  23. Enric, és tot un continent, tens raó, i és més que literari: vull dir que supera l'àmbit de qualsevol art per separat. Jo m'atreviria a posar-lo dins l'univers de la cultura popular, sense més, i amb tot el que això comporta, també de negatiu.

    ResponElimina