HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (i II)

Moltes novel·les d’aventures han estat adaptades al cine; molt poques ho han estat correctament i amb respecte, i Les mines del rei Salomó no és una excepció a l’estadística.

L’any 1937, el director Robert Stevenson va fer una aproximació en blanc i negre que no ha suportat bé el pas del temps: el seu argument avui en dia resulta massa ingenu, i la posada en escena i l’actuació un xic forçada en alguns casos, tot i comptar amb la presència de l’Anna Lee, una rosa oxigenada que borda el seu paper –inexistent en el llibre- de noia pobra però mentidera i descaradament simpàtica, que treu la llengua a qualsevol que li discuteixi i s’atreveix a tot el que calgui per tal d’aconseguir arribar a les mines del rei Salomó. El que més mal fa a tot el conjunt és l’aparició de l’estrella de la música Paul Robeson com a Umbopa, que aprofita a la que pot per  amenitzar la peli amb les seues cançons que trenquen contínuament el ritme de l’aventura. En Robeson, que es presetat com l’actor principal, cantava bé, tot s’ha de dir, però al film no pegava ni amb cola.

El 1984, John Lee Thompson es va envoltar d’estrelles com Richard Chamberlain i Sharon Stone i va filmar una nova adaptació de Les mines del rei Salomó que mereix podrir-se al cubell de les escombraries junt amb les restes del peix cuinat el cap de setmana.

La que més se salva, tot i no ser gran cosa, és la pel·lícula que van dirigir Compton Bennet i Andrew Marton l’any 1950, i que presentava a Stewart Granger en el paper de Quatermain. Rodada integrament a l’Àfrica i presentada en technicolor, va aconseguir que els espectadors de l’època passessin una bona estona amb les seqüències d’acció i la suau trama amorosa que les acompanya. Evidentment, aquesta trama amorosa no hi és en el text original, però m’imagino que devia ser condició necessària per tirar endavant qualsevol pel·lícula de Hollywood, així que se sacrificà al personatge humorístic representat pel capità Good, i es va canviar per una dona que cerca al seu marit desaparegut i que acaba enamorant-se de Quatermain. Per fer aquest paper es va triar a la Deborah Kerr, que fa una interpretació molt creïble, tot i que deslluïda a causa de les males passades que estic convençut que li va gastar el perruquer dels estudis –probablement el seu pitjor enemic- i que van en augment a mesura que avança el rodatge: només així s’explica que els seus bonics cabells vermells llueixin de pena amb la perruca que duen entreteixida, i que quan per exigències del guió se’ls ha de retallar, li quedin encara pitjor, de manera que sembla que porti el salacot posat tot el temps, tot i que en realitat no el du quasi mai. Només en alguns moments, com quan s’està rentant el cabells o tirant aigua al cap, es deixa entreveure la bellesa real d’aquesta dona.

A qui li va perfecte el paper és a un jove Stewart Granger que encara no portava –afortunadament- el seu inefable fulard. Granger va saber ser Quatermain, i com a tal ha quedat immortalitzat en molts documents de l’època. Sense anar més lluny, la portada d’Arturo Moreno per a les Ediciones Paulinas que vaig publicar ahir és un clar retrat a l’oli d’en Granger. I parlant de la influència d’aquest film, doneu una ullada a la vostra col·lecció de cromos de Vida y color, i després mireu la peli: sabreu d’on van sortir les boniques il·lustracions dels nadius i natives de l’Àfrica. I és lògic: com sinó, de quina manera els dibuixants d’aquella època podrien tenir coneixement d’ètnies i tribus que mai no havien vist més que en el cine?


[A dalt, fotograma de la versió de 1950; a baix, la versió de 1937]