Encara hi ha amics que s’esveren quan els dic que tinc crisantem plantats al jardí: és que són flors de cementiri, diuen, a mena de justificant del rebuig que els provoca.Els vaig plantar l’any passat, i en arribar les primeres neus van desaparèixer, deixant pelat el terra on eren, com si mai no haguessin existit.
A finals de la primavera han reaparegut poc a poc, començant per uns minúsculs branquillons verds per acabar creixent desaforadament. Amb l’ajuda de la Carme, els he hagut de retallar bastants cops, i així i tot ara tenen una bona alçada.
I ara estan carregats de flors, moltes flors grogues que, en una tardor freda com aquesta, alegren la vista.
M’agraden els crisantems.
De vegades la realitat supera les fotografies, i aquest és un exemple!
ResponEliminaLes flors (com tot) s'ha de gaudir en vida!
A mi em sembla que fan força goig. Com que no freqüento massa els cementiris no faria la relació i pensaria 'mira que maco que ho tenen, això'.
ResponEliminaNo sé d'on deu venir això d'associar crisantems i cementiris, segurament de molt antic. Algun motiu hi deu haver. Però un cop feta l'associacióés difícil de separar. Quan he vist les fotos he pensat que potser sota la terra...
ResponEliminaLeb, no t'estaràs convertint en un personatge de Crepuscle? com diu en LLuis, sota la terra potser amagues alguna cosa. Però he de reconèixer que son molt bonics els teus crisantems. Per cert, pensava que entraries al meu blog i faries una crítica demoladora contra el Tintin d'Spielberg. Ah, l'amour...
ResponEliminaSuposo Lluís perquè és una flor molt resistent i que neix justament ara, si haguessin de ser roses tindríem un problema :) A mi m'agraden molt, però de colors carabassa, tot i que així aplegats fan molt de goig! :)
ResponEliminahi ha qui tem el crisantem... quina pallussada, no?
ResponEliminatenir un jardí tan groc enmig dels tons rogencs de tardor ha de ser un plaer..
D'això de'n diu, tenir les mans verdes!
ResponEliminaI que són flors de cementiri, em sembla una etiqueta molt trista...n'hi ha tantes varietats i totes tan espectaculars, que seria ridícul limitar-les només als difunts!
A mi, com a la Clídice, també em xiflen en tonalitats carbassa, em semblen espectaculars.
Les del teu pati, són un esclat bestial de color, que us deu alegrar la vista una passada!
:-)
Els crisantems són les flors que es vinculen a la mort precisament perquè és la millor flor que podem trobar aquests dies i per això la gent era la flor que portava a la tomba.
ResponEliminaJo també en tinc però només n'ha sobreviscut una planta de les quatre que tenia... M'agraden molt però estic d'acord amb en Lluís que aquí a sota hi deu haver alguna cosa que els fertilitza molt...
Un plaer aquests crisantems, si algú diu que fan cementiri, els dius que al japó representen l'emperador i els engegues a c#g@r a la via!. S'associen als cementiris perquè es una flor que floreix pels vols de tots sants i era la més fàcil de portar. ;-)
ResponEliminaLeb, a tu el que t'agrada és el color groc, oi? Ets de les poques persones que conec que li agrada aquest color.
ResponEliminaA Molière també li agradava, oi? ;-)
Curiós el comentari de tirantlobloc. A mi sempre m'ha agradat el groc; recordo, quan de petit jugava al parxís, que sempre el triava. De fet m'agraden els colors càlids (del groc fins el vermell) i, en canvi, els freds (del verd fins el violeta) em produeixen malenconia. deu ser cosa dels bastonets aquests de la retina.
ResponEliminaLeb, diria que els pètals dels crisantems són mengívols. Els dels seus parents els boixacs (que també poden ser grocs) bé ho són. Jo n'he posat molts cops a l'amanida i si els tires arròs serveixen de colorant natural!
ResponEliminaPensa que els pensaments, que també són de cementiri, ara estan de moda i els venen per un ull de la cara...
Carme J, quanta raó tens. Fins i tot si la vida és dura, cal viure-la i fer-la viure als altres. T'has guanyat un pom de flors virtual! :)
ResponEliminaXeXu, a mi em passa com a tu, que fins que no em van dir que eren flors de cementiri, ni ho relacionava. I ara tampoc!
ResponEliminaLluís, hi ha secrets que han de restar amagats per sempre més. L'adob dels meus crisantems és un d'aquests que no penso revelar mai.
ResponEliminaAris, fins avui no he tingut temps per entrar a cap bloc, que he passat fora el cap de setmana i a la tornada m'esperaven una pila d'exàmens per corregir. Ara faig un break i em miro el teu post. Una abraçada!
ResponEliminaClídice, els de color carabassa no sé com aconseguir-los. A les botigues n'hi ha de moltes coloraines, però al final acaben perdent aquests colors vius, i es queden blancs. No sé si amb el carabassa passarà el mateix, ai...
ResponEliminaLolita, la veritat és que les flors de tardor són una passada, i més ara que tot comença a estar tan pelat.
ResponEliminaCarme de la maleta, és una passada de colors, i a més, com aquest any s'han fet més grans i frondosos, encara queda més alegre!
ResponEliminaGalderich, els crisantems aguanten bastant, encara que quan se'ls acaba la temporada, desapareixen. Però dsprés tornen, i amb força. A més, simplement tallant una branca i plantant-la, ja en tens un de nou. Prova-ho!
ResponEliminaAlyebard, si vols que et sigui franc, tampoc m'importa gens ni mica que al Japó siguin simbol de l'emperador, haw, haw!
ResponEliminaTirant, això és que no els ho has preguntat als nens: els colors vius i càlids són els que més els agraden. Serà que soc un immadur, haw, haw!
ResponEliminaBrian, jo crec que més aviat té a veure amb la manera de ser de les persones. Tu ho defineixes molt bé...
ResponEliminaGirbén, ets un pou de sapiència. Ho provaré! A més, com ja saps bé -i més ara després del teu periple per terres del sud- el groc li senta molt bé a l'arròs ;)
ResponEliminaQuina alegria aquest color groc! I pobretes floretes haver d'arrossegar aquesta trista etiqueta. Sort que segur que us les estimeu molt, encara que alguna potser acabi cruspida en una amanida :)
ResponEliminaQuins crisentems més bonics. Les plantes tan exultants diuen molt dels seus jardiners.
ResponEliminaSegur que els hi parleu molt.
Fins aviat. Josefina
Ep, Leb, que quedi clar que la certesa la tinc amb els boixacs i que respecte als crisantems és una suposició sense cap comprovació. Després d'una mica de recerca veig que no es comercialitzen amb finalitats culinàries (Alba-Soldevila) i que d'una varietat africana se n'extreu la piretrina, un bon insecticida...
ResponEliminaSon precioses!!!
ResponEliminaDoncs són ben bonics. Fora manies! :-)
ResponElimina