20 de gener del 2011

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (i 3)

III. LA FI D’UN HOME SAVI
És curiós –quasi una paradoxa- que no hagi quedat constància de la mort del professor Bosch, ni a quin lloc ni en quin moment.
En canvi, si que se sap com i a on va passar els darrers anys dels que tenim constància que va viure: a la Maison de Santé de l’Ermitage, a París, on fou traslladat després de l’incident que succeí a l’aula on va impartir la seua darrera classe. Un fet de gran violència que només és explicable en el context del continu menyspreu i la burla constant a que era sotmès per part dels seus col·legues.
El límit fou traspassat aquell dia fatídic en que alguns companys del professor Bosch es van fer passar per alumnes per tal d’assistir a les seues classes i convertir-lo en la riota de tota la comunitat científica. En Bosch no se’n va adonar –o això semblava- de les boles de paper que travessaven l’aula, ni dels xisclets i rialles que eren la música de fons de les seues explicacions, fins que un dels seus col·legues va aixecar la mà i el va interrompre per preguntar-li què en pensava de l’au fènix.
Aleshores, tot passà molt ràpid. En Bosch, d’un salt prodigiós, s’atansà a tocar del que havia fet la pregunta i amb una força sobrehumana li clavà la seua estilogràfica a la llengua mentre cridava –en català- “Vull raons, malparits!”, “Vull raons!”. Els altres, sorpresos, es van quedar immòbils. En Bosch no, i començà a etzibar cops i bastonades a tort i a dret mentre ara un ull, ara una orella, saltaven pels aires arrencats a mossegades per la fúria incontinent del professor.
Reclòs –empresonat- al frenopàtic, ningú no el va visitar mai. I una matinada, l’infermer de torn es va trobar la porta de la cel·la del professor oberta i sense ningú a dintre. A la paret, escrit amb sang, va deixar el seu darrer missatge:
“Tornaré a morir”

21 comentaris:

  1. Bon esquitx!

    Em quedo amb el final que també pot tenir la doble lectura que si no va tornar a morir al frenopàtic, encara és viu? He, he!

    Per això tenim hores d'ara en Lluís per aqui.

    Aquest relat, és com un somni del desig inconscient de qualsevol prefessor.

    ResponElimina
  2. Un final esplèndid, amb un esquitx gore. No sé perquè, però es diria que el qui escriu també es dedica a la docència, i s'ha deixat anar pel pendent dels seus desitjos foscos i inconscients. La frase final, plena de referències quasi infinites: de Companys a MacArthur.

    ResponElimina
  3. Un gran final (o no final) per a un gran home.

    Estic amb en Lluís, Leb, el subconscient de docent t'ha traït. A veure si t'hauran de fer passar per un arc de seguretat abans d'entrar a l'aula per treure't una possible estilogràfica venjadora...

    Impressionant la història, de veritat!

    ResponElimina
  4. Molt bo, crec que tots els professors heu tingut algun dia un rampell a la manera de Lluís Bosch però us heu reprimit a temps. o no?

    ResponElimina
  5. Aquest final gore està dins dels millors relats del stephen King. Jo crec que després es va transmutar en Don Bosch, sant varó que va fer molt miracles per redimir-se del seu passat.

    ResponElimina
  6. Companys, MacArthur... A mi l'escena de la estilogràfica m'ha recordat més aviat al jove Frankenstein (pronunciïs Fronkonstain). Ja ho dic jo, que a aquests docents els haurien de tancar a tots al frenopàtic.

    ResponElimina
  7. Els pobres alumnes deurien quedar ben traumatizats després de l'escena final del professos possès!
    Com molts dels grans personatges heus ací que va acabar els seus dies en baixes condicions... Confio que els seu pas pel frenopàtic fos breu -més que res pel bé dels seus cuidadors-.

    Aris, jo crec que el mossèn i el sabi eren cohetanis i potser la similitud física i de nom deu provenir d'algun altre fenòmen paranormal. Heu sentit a parlar de la Teoria dels cossos paral·lels? Estic convençuda que alguna cosa hi té a veure. Caldrà investigar alguna cosa més...

    ResponElimina
  8. Més d'una vegada m'ha agradaria poder tornar a morir per repetir un acte com aquest!

    ResponElimina
  9. Un final espectacular! O serà un etern "à suivre"?

    Incidentalment, no em puc treure el Big Crunch del cap, coses de la Nestlé.

    ResponElimina
  10. Carme J, sempre és un plaer pensar que en Bosch va desaparèixer i com això devia de posar més que nerviosos als seus col·legues.
    Però encara més: t'imagines que la seua teoria es compleix i d'aquí a cent mil milions d'anys torna a ostiar a tota la colla de brètols, i així ad infinitum?

    ResponElimina
  11. Lluís, l'esquitxada de sang era necessària, com estic segur que deus pensar tu també. No sé si el fet que jo sigui profe pot haver influit d'alguna manera, però m'inclino a pensar que no. Però si és que sí, cap problema, haw, haw!

    ResponElimina
  12. Tirant, els grans savis com en Bosch sempre deicen empremta... i si no que els ho preguntin als que va deixar torts i sords!

    ResponElimina
  13. Alyebard, aquesta mena de rampells penso que és comuna a tots els humans: l'objecte de la ira pot ser el cap de personal, la tieta o l'arbitre de futbol. I es veu que, de tant en tant, algú traspassa la línia que separa el pensament dels fets!

    ResponElimina
  14. Aris, del savi Bosch m'ho crec tot. Quin gran home, i quina gran pèrdua per a la humanitat!

    ResponElimina
  15. Brian, pel que diuen les estadístiques, l'estament laboral on hi ha més baixes per depressió és el del ensenyants, glubs!

    ResponElimina
  16. Eulàlia, soc un fan de la teoria dels cossos paral·lels, ho dic de veritat. La trobo encisadorament morbosa!

    ResponElimina
  17. Galderich, company, recorda que tu i jo som pacifistes, haw, haw!

    ResponElimina
  18. Allau, un etern à suivre resulta altament atractiu!
    I ara que menciones el Crunch del Nestlé, em sembla que faré un parèntesi per anar a la cuina, haw, haw!

    ResponElimina
  19. M'ha agradat aquest professor tan nitxeà. El pobre Nietzsche (escrivim-lo com cal), però, en comptes de clavar una estilogràfica abans d'entrar al frenopàtic es va abraçar a un cavall (o això diuen). És molt misteriosa la teoria de l'etern retorn, jo no l'acabo d'entendre, la veritat. Entenc més que som i no som i que tot està en continu moviment... moviment circular, esclar... ja dic jo que hauria de tornar a començar la carrera!

    ResponElimina
  20. I tornaria a no entendre l'etern retorn? Nooooooo

    ResponElimina
  21. Gemma Sara, si Nietzsche i el professor Bosch s'haguessin conegut, haurien fet una parella filosòficament fantabulosa!

    ResponElimina