DIVENDRES NO HI HAURÀ POST

És que me’n vaig a passar el cap de setmana a Bèlgica, on es veu que estan a 1 grau de màxima i amb floquets de neu sense pèls caient a sobre dels terrats.
Alguns noms de belgues em venen al cap sense haver de fer cap esforç: Franquin, Jacobs, Jijé, Hergé, Morris, Cuvelier, Simenon, Maigret, Victor Horta, els Front 242, i això per no parlar de la xocolata, la cervesa i l’Atomium, que fa poc va complir 50 anyets. La imatge que encapçala aquest post -una obra mestra dibuixada per Giardino- forma part d’una sèrie que va encarregar l’editorial Champaka a una plèiade de dibuixants per commemorar el cinquantenari.
Ja he estat un cop, a Bèlgica, i no me la vaig acabar, que va. Diuen que Brussel·les és la capital de l’avorriment, que quan marxen els eurodiputats allà no queda ningú, que no hi ha ambient, que és una ciutat dormitori, però a mi em va semblar un lloc per estar-s’hi una bona temporada.
Aquest cop la Carme i jo no anem sols: l’Anna i el Josep –un tintinòfil tan fanàtic com jo- compartiran fred amb nosaltres, així com també una visita al Museu Hergé, la meua Meca particular.
A partir d’aquí, haurem de pactar què farem el temps restant. Sigui el que sigui, segur que serà un plaer.

TIGRE! TIGRE!

Un capvespre fred, tranquil i relaxat.
Surto al jardí a contemplar el blau del cel, respirar una mica d’aire fresc i veure sortir la lluna, que no hi ha gairebé cap núvol.
I de sobte, un rugit que em posa els pèls de punta i em fa venir esgarrifances. És a casa dels veïns. Miro i no veig res. Torno a mirar, i de sobte veig una figura negra i allargassada que s’enfila arbre amunt i en pocs segons es puja ben alt, a un bon grapat de metres del terra.
És un gat negre que fuig esperitat, ves a saber de què, que no ho sé veure.
Vaig corrent a casa a per la càmera de fotos i li’n faig unes quantes, que no queden massa bé per la poca llum. La tercera de les que he penjat és el més difícil encara: el gat negre jugant-se la vida baixant pel pi. “Cap problema”, deu pensar, “encara me’n queden sis”.

GRAVITONI

Dissortadament, el darrer àlbum de Pan Sonic és també el final, si s’ha de fer cas a les declaracions dels components d’aquest grup –duet en aquest cedé- finlandès.
Ah, però el comiat és d’aquells que deixen marca: Gravitoni té peces –com aquesta Corona que hi ha penjada al youtube- d’una bellesa absoluta i freda, minimal, tribal, industrial, experimental i més adjectius que només serveixen per presentar una obra mestra, que ve acompanyada d’una portada que encaixa a la perfecció amb els adjectius citats.
[Un consell: per tal de no perdre’s cap detall sonor, val la pena carregar del tot el vídeo abans d’escoltar-lo]
[Un detall: la única gràcia del vídeo que acompanya a la música és que reprodueix la portada i que, al minut 3:05, surt una foto dels Pan Sonic on queda clar que a Finlàndia fa fred]

CALMA?

Després del desagradable incident succeït al bloc de la Clídice, no he sabut res més de PIX.
Sembla que cap altre bloc s’ha tornat a veure afectat per alguna trapelleria seua, i ningú més m’ha donat notícies d’ell.
I no obstant, no puc deixar de taral·lejar aquella cançó de la Maria del Mar Bonet on deia que “després de la calma sempre arriba una turmenta”.
Serà premonitori?

PIX PIXELITZA

La darrera trapelleria de PIX m’ha tret de polleguera. Sort que ha estat al bloc de la Clídice, que és bona noia i té bon caràcter.
Resulta que ahir a la nit es va passar per l’Un tel als ulls, i es veu que li devia semblar un lloc acollidor, perquè es va posar a pixelar amunt i avall fins acabar construint-se una mena de niu per a peixos virtuals. No he pogut dormir dels nervis que em van agafar mentre seguia el procés de pixelació del bloc, del qual reprodueixo algunes imatges (passeu-vos pel bloc de la Clídice i veureu com ha quedat).
Ja m’ho havien advertit això: que a la que es troben a gust en un lloc, pixelitzen (es calcula que un peix d’aquesta espècie pot tenir uns 10.000 pixels per part), inundant la zona de píxels de tots els colorins i grandàries.
Des d’aquí faig una crida a tot aquell que en sàpiga de peixos virtuals, per tal que pugui donar-nos una pista del què podem fer.

NOTÍCIES DE PIX

I això és tot per ara. Sisplau, si el veieu als vostres blocs, aviseu-me i no li feu cap mal, penseu que és pacífic i si fa alguna trapelleria és més per curiositat que per altra cosa.

PIX, torna a casa!

HE PERDUT EL MEU PEIXET

Es diu PIX, i l’he perdut.
PIX és creació meua: nasqué i va anar prenent forma al meu interior, no sé com ni des de quan, però el cert és que un bon dia va tenir la necessitat de sortir de mi i independitzar-se de la meua imaginació.
Des d’aleshores, en PIX i jo hem gaudit d’una amistat fantàstica, i la seua companyia ha estat confortadora.
En presentar-lo als amics, varem inventar un número de circ en què ell s’amagava a qualsevol racó, i quan jo deia senyores i senyors, amb tots vostès el gran PIX, el peix més veloç de l’univers!, ell sortia disparat, deixant tothom amb la boca oberta. Una passada!
Però ara l’he perdut. Tot va començar divendres passat, quan em va demanar si podia participar en el fotomuntatge que jo estava fent per al post de dilluns. No m’imaginava que, en deixar-lo tot sol mentre feia quatre retocs amb el Photoshop, ell marxés de casa.
He posat aquestes fotos per si algú el reconeix. És vermell, es mou molt ràpid i pateix una mena d’acromatòpsia mimètica, que no tinc massa clar que significa, però que sé que té alguna relació amb els colors i tot això.
Si algú el veu o té notícies d’ell, agrairé que m’ho notifiqui.
Si us plau, PIX, torna a casa.

GOLDMUND

Al llarg dels quinze temes del seu darrer cedé Famous Places, Goldmund –Keith Kenniff- recorre alguns dels llocs on va viure, sense més ordre que la pròpia memòria i l’alfabet. És piano amb unes poques pinzellades d’electrònica i un cert aire nostàlgic, però sense deixar-se emportar per les urpes de la new age.
Una de les peces d'aquest disc que es pot trobar al youtube és Alberta, amb un vídeo força correcte que es deixa veure sense treure-li protagonisme a la música.
Què tal una passejada per la platja per fruir del sol de tardor?

CRISANTEMS ANY 2

Encara hi ha amics que s’esveren quan els dic que tinc crisantem plantats al jardí: és que són flors de cementiri, diuen, a mena de justificant del rebuig que els provoca.
Els vaig plantar l’any passat, i en arribar les primeres neus van desaparèixer, deixant pelat el terra on eren, com si mai no haguessin existit.
A finals de la primavera han reaparegut poc a poc, començant per uns minúsculs branquillons verds per acabar creixent desaforadament. Amb l’ajuda de la Carme, els he hagut de retallar bastants cops, i així i tot ara tenen una bona alçada.
I ara estan carregats de flors, moltes flors grogues que, en una tardor freda com aquesta, alegren la vista.
M’agraden els crisantems.