22 d’abril de 2017

VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. INTRO


Fa poc vaig viatjar a Bèlgica i Holanda com a professor acompanyant dels estudiants de batxillerat del lloc on treballo, i em vaig quedar esparverat de la música que escoltaven la major part d’ells, que pel que es veu és la que triomfa a Cocoa i altres llocs similars: el reguetón (reggaetón per als més puristes), un ritme vulgar amb lletra matxirula i grollera que té com a màxim exponent la cançó  titulada Despacito.
El reguetón em descol·loca, i cada cop que sento alguna cançó d’aquest estil em venen al cap minifardes, carros, macarenes i similars malsons musicals del passat, i encara que no em  sorprèn, em posa trist pensar que ens ho empassem tot sense filtres. Són pensaments passatgers, núvols negres que tard o d’hora s’esvaeixen: el consumisme ja té això, em dic, i la cultura pop(ular) es nodreix també –i força- d’aquestes bestioles.
Llegeixo les declaracions d’en Pablo Milanés titllant el reguetón de asqueroso i de quelcom sense valor musical ni poètic ni res de res http://jenesaispop.com/2017/04/01/293791/pablo-milanes-califica-reggaeton-asqueroso-dice-nunca-ha-habido-semejante-crisis-la-musica-popular/ però no em quedo tranquil: deu ser cosa de l’edat.
Passen els dies i l’Elena, la meua genial tonari amant de la música i les patates del Burguer King, ens ve a la Carme i a mi traient flames per la boca i amenaçant que no pensa participar més en les classe d’aeròbic que fan al seu taller ocupacional, perquè està ratllada amb la cançó que li volen fer ballar. L’intent de calmar-la i de fer-li veure que ha de col·laborar i blablíblú se’n va en orris quan ens explica que la cançó en qüestió és la popular Despacito. Aleshores l’entenem tan bé que hem de fer un esforç per no secundar el seu cabreig.

--> 7 d’Abril, i a punt d’acabar la feina, els meus núvols no desapareixien:  la cultura pop, filla legítima del capitalisme, la societat del benestar, la socialdemocràcia europea, el consumisme  i alguns ismes més que ara no recordo, s’ha distingit sempre per oferir un ventall ampli amb aixoplucs on protegir-se de fenòmens com el reguetón, Ozores, Pajares i el nen del pijama a ratlles; però ennuvolat com tenia el cap, em costava de trobar vida més enllà de despasito, així que em vaig plantejar passar unes vacances demostrant-me a mi mateix que sí, que tal cosa era possible.

8 comentaris:

  1. Acabat de retornar d'aquests mateixos Països Baixos, "Despacito" és una paraula sense sentit. Ha sigut un dels meus viatges de la vida. Ho explicaré demà, o demà passat. Quan recuperi la meva adolescència.

    ResponElimina
  2. Segur que no anaveu despasito! Bèlgica és una meravella plural, i estic ansiós per llegir la teua crònica del viatge.

    ResponElimina
  3. Encara que ningú ho cregui, no coneixia el Despacito fins els fets narrats.
    Potser perquè apenes escolto els primers compassos d'un ritme amb aquests sons, fujo esperitada com a gata escaldada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort tens de no conéixer-la! No saps el que guanyes!

      Elimina
  4. Amadeu, es que no estas al dia, el despacito només és la punta del iceberg haw haw haw.
    (*) cocoa es un antre pels pijos del Maresme, copia del Brisas del Caribe, autèntic antre del reguetón...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, en temes de reguetón, preferixo noe star mai al dia. Quin horror de música!

      Elimina
  5. L'avantatge de viure a latituds menys càlides és que la plaga del reaggeton no ens afecte gens...

    ResponElimina
  6. Tu espera't, Salvador, que el Justin Bieber ja l'ha adoptat i la Kardasian també. Per desgràcia, la plaga sembla que no té aturada

    ResponElimina