27 de febrer de 2012

UN ALTERCAT AMB LA GUÀRDIA CIVIL


Gallejava més encara, Generoso, des que va sortir-ne airós del seu encontre amb el mariner de Bristol; el seu caminar recordava als paons quan estan en zel, i resultava impossible aguantar l’aire de superioritat i suficiència amb que mirava, mentó enlairat, a qui es creuava amb ell.
Bé, a quasi tothom que es creuava amb ell, perquè el seu encontre amb el nou cap de la Guàrdia Civil del port de Xàbia fou tempestuós, per dir-ho suaument. Va ser breu, només un instant durant el qual es van mirar als ulls mentre passaven un al costat de l’altre, però va ser suficient per que germinés a l’interior de tots dos un odi mutu, i és que fins aquell dia, ningú els havia mantingut la mirada tan fixament, ni a un ni a l’altre.
A la matinada del dia següent, Generoso va baixar a la platja per recollir les algues que el temporal d’hivern havia deixat en forma d’enormes munts de llefiscositats verdes i allà es trobà amb altres que, com ell, es dedicaven a la feina de vendre-les per treure’s un petit sobresou, i que ara discutien acaloradament amb el nou cap de la Guàrdia Civil, que tibat i seriós, feia que no amb el cap.
L’arribada de Generoso va precipitar els esdeveniments.
-No se recoge más alga hasta que no de yo los permisos.
I dient això, el militar se’n va anar, no sense haver creuat una mirada altiva i carregada de  sorna amb Generoso, qui la va aguantar sense immutar-se, i a continuació va ser informat amb detall del problema amb que ara es trobaven els recollidors d’algues.
-Que diu que no les podem recollir fins que ell no doni el permís.
-I diu que ha de fer no sé quins papers que ha d’enviar a Alacant per rebre el permís.
-I que potser aquest any l’alga es podrirà a la platja abans que la puguem recollir.
-Tot és comèdia: ho fa per enfotres-se’n de nosaltres.
-I per cert, abans de dir res d’això del permís, ha preguntat per tu, i ha volgut saber el teu nom i si vindries a recollir algues.
Generoso va tenir la certesa que tot era per fer-li la guitza, per demostrar qui manava, per humiliar-lo, i conforme passaven els dies i els munts d’algues s’anaven podrint davant la desesperació dels recollidors, que veien com es llençava a perdre una ocasió per fer uns diners de més, l’odi, ara agermanat amb la ràbia, anava creixent i desenvolupant-se.
Fins que un dia Generoso va beure més del compte i no es va poder retenir i va baixar a la platja on el nou cap de la Guàrdia Civil hi era fumant-se una cigarreta mentre vigilava els munts d’algues i li va fer front seguit a pocs passos d’una colla de recollidors inflamats que cridaven enfurismats no se sap ben bé què però cridaven enfurismats i van començar les empentes i ell va caure a terra i begut com anava va perdre el coneixement mentre esbatussaven al Guàrdia Civil i d’una mossegada algú li arrencava l’orella i després tothom fugia en desbandada però abans li posaven l’orella ensangonada a la boca de Generoso que en despertar el primer que va sentir va ser el gust ferruginós de la sang i després uns crits d’uns homes amb uniforme que venien cap a ell i l’esposaven mentre l’insultaven i li donaven cops.
Un any més tard, Generoso va sortir de la presó d’Alacant: eren temps en que el fet d’anar begut eximia de molts delictes i en suavitzava d’altres.
En tornar al port de Xàbia va ser rebut amb càlids cops a l’esquena, somriures de complicitat i paraules d’admiració. Gràcies a ell, l’alga finalment s’havia recollit sense necessitat de cap permís.
-I del nou cap de la Guàrdia Civil, ja no en vam saber res més: va desaparèixer del poble.
-Ara en tenim un de nou, però no ens diu res de les algues, i ens deixa fer.
-Va sempre sense tabac i fuma de gorra, però poca cosa més.
I Generoso se sentí un cop més l’heroi i en els nits humides de temporal de mar mentre s’empassava un got de cassalla rere l’altre explicava els detalls de la baralla amb el militar i donava pèls i senyals de la queixalada amb que va arrencar l’orella i algú dels seus oients se’l mirava i pensava que potser no havia fet tant malament en carregar les culpes de la seua acció a Generoso que ara estava cofoi i gallejava més que mai.
És que eren temps difícils, i es passava molta gana.

24 de febrer de 2012

ARA QUE ES PARLA DE VALÈNCIA


A les revistes s’acostuma a publicar algun acudit gràfic, ni que sigui per emplenar l’espai sobrant, i com que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, en alguna ocasió l’acudit va acompanyat d’un senzill Sense paraules.
És el que jo posaria als vídeos del que va passar a València que aquests dies corren per l’hiperespai: “sense paraules”, que no en calen. Però si hem d'afegir una banda sonora, que siga la Garrotada en Swing de l’Ovidi Montllor. Eres gran, Ovidi!

22 de febrer de 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


II. DISPARA I OBLIDA
Passa el cap de setmana, i no hi ha res de nou. Dilluns, l’Elena surt de casa per anar al seu taller ocupacional, i la Carme contempla la dessuadora penjada encara al mur.
Corren els dies, i l’episodi de la dessuadora verd maragda roman al cap de la Carme com quelcom absurd i inexplicable, però angoixant. Tot i això, no li hem volgut dir res a l’Elena per no preocupar-la, i ella fa la seua tan feliç com sempre, però el dijous torna a casa amb una nota dels seus monitors del taller ocupacional. Demanen parlar amb la Carme per resoldre una conducta poc habitual de la seua filla.
-Mira, és que ja no sabem con fer que l’Elena s’abrigui: sempre va amb samarreta, i aquests dies fa patir, amb el fred que fa –comenta el monitor durant l’entrevista amb la Carme, i ella somriu i explica que, de sempre, l’Elena s’ha negat a portar res més que una samarreta, i només quan surt al carrer es posa un anorac, més per concessió a la mare que per necessitat.
-Però és que l’altre dia, quan tots els nens i nenes estaven pelats de fred a l’hora del pati, ella anava sense res més que la samarreta –insisteix el monitor-, i ens va arribar a preocupar tant, que jo mateix li vaig donar la meua dessuadora, per que se la posés.
Ara a la Carme se li han posat uns ulls com a plats.
-Una dessuadora verd maragda, potser?
-Sí, i no es preocupi, que no la necessito, ja se la pot quedar l’Elena.
La Carme s’ha posat a riure, i el monitor se la mira preguntant-se què ha dit de graciós.
En tornar a casa, interroga a la seua filla, primer sobre si té fred –no, mama-, després sobre si voldria alguna roba d’abric –no, mama-, finalment sobre una dessuadora verd maragda que encara hi ha penjada al mur del pati de casa.
-Ah, sí –respon l’Elena, sense fer massa cas-, me la va donar el meu monitor, i jo la vaig agafar per compromís, que vaig veure que li feia gràcia que la portés, però només vaig sortir del taller ocupacional, me la vaig treure.
-I ara on és, amor meu?
-No ho sé, mama, em sembla que l’he perduda.
-I no serà la que hi ha penjada al mur de casa des de fa ja una setmana?
-Ara que ho dius, sí, és aquesta. I per cert, per què l’has penjada allà, mama?

20 de febrer de 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


I. EL RONDADOR NOCTURN
La Carme li fa un petó dolç a la seua filla Elena, que com les gallines, se’n va a dormir molt d’hora, li recorda que per qualsevol cosa, ni que sigui un mal son, amor meu, que la mama ve de seguida, no s’ho pensi gens i telefoni a ca l’Amadeu, i apaga els llums de l’habitació.
És una noia molt eixerida, l’Elena, i no es plany de la seua minusvàlua: al contrari, reivindica que ja és gran i que té edat per quedar-se sola. La Carme està tranquil·la, que quan marxa de casa és just al costat de la seua, així que s’embolica la bufanda, es posa l’abric, i ve a veure’m, a llegir, a mirar alguna peli, a escalfar-se davant la llar de foc, a comentar alguna cosa de la feina, i a quedar-se dormida al sofà, com jo. Ens anem al llit tard, que és cap de setmana i no tenim cap pressa per res, i ens despertem força d’hora, però no ens movem: s’està millor a dins.
Per fi esmorzem i la Carme se’n va a veure l’Elena, entra al pati interior de sa casa, i a dos metres de la porta d’entrada, mur endins, es troba a terra una dessuadora de color verd maragda, gairebé nova. Es queda glaçada, i no pel fred, malgrat que en fa molt. Ahir a la nit, quan va marxar de casa, aquesta dessuadora no l'havia vista, i a més té la seguretat absoluta que no és de cap conegut.
Algú ha saltat el mur i ha entrat a casa! Les alarmes del cervell de la Carme es disparen i entra com una bala cridant Elena Elena Elena i obre la porta de l’habitació on la llum està apagada i l’encén repetint el nom de la seua filla al manyoc fosc que sobresurt del llit i estira l’edredó nòrdic i es troba amb la seua filla que se la mira amb cara d’esverada i l’abraça amb força i li pregunta si està bé mentre se li trenca la veu.
I l’Elena li diu que estava molt bé i molt a gust fins que ella ha entrat cridant a l’habitació, i que faci el favor de deixar-la dormir una mica més, que és cap de setmana.
Passat l’ensurt inicial, la Carme torna al jardí i recull la dessuadora. És evident que el propietari de la roba ha d’haver-se enfilat pel mur i entrat a dins del pati, o ha llençat la peça de roba des de fora amb un bon cop de braç. Revisa les portes, que no tenen cap senyal d’haver estat forçades, ni la del pati ni la de casa. Telefona al seu fill per confirmar que no ha perdut cap dessuadora, i comprova que, tal com imaginava, no és el cas.
Ens plantegem avisar a la policia, però ho descartem aviat. Ens proposem fer guàrdia la nit següent. Deixem la dessuadora penjada al mur, per tal que qualsevol persona que passi pel carrer la  vegi i -el seu propietari?- la pugui recuperar sense cap esforç. Esperem esdeveniments.

(continua i acaba dimecres vinent)

17 de febrer de 2012

NARCOCORRIDO DE JOSÉ FILIBERTO RAMOS, LA PERRA



És digne de figurar en qualsevol manual de Sociologia, el fenomen dels narcocorridos: són com les històries de pirates, on el dolent acaba superant en carisma al bo i esdevé protagonista principal. No hi ha mafiós ni cap de càrtel mexicà com cal que no tingui el seu narcocorrido per enumerar les atrocitats i barbaries comeses al llarg de la seua carrera delictiva, i ja si parlem d’una patum del crim, el narcocorrido ha de descriure la gesta de la seua captura o la seua mort a mans de la policia o d’una banda enemiga.
Los Tucanes de Tijuana, que tenen uns quants narcocorridos al seu repertori, en van dedicar un a La Perra, sicari de luxe amb un malnom tan ofensiu com ridícul, resultat d’un poc imaginatiu joc de paraules. José Filiberto Parra Ramos, alies La Perra, ara és a la presó, tot i que es comenta que per poc temps: o l’alliberen aviat o el troben mort allà dins.

13 de febrer de 2012

HERNANDO, L'ENTOMÒLEG



Enmig de la conversa, veus que fa un gest ràpid, quasi imperceptible, i si l’interrogues amb la mirada, et respon què ha vist: un mosquit tigre, posem per cas.
I això només és un exemple: en Carles Hernando, l’entomòleg, localitza insectes de tot tipus allò on tu no hi veus res, però hi són.
Acostumat des de petit a observar la natura, s’apassiona per tot ésser viu que habita en ella –humans inclosos-, descobrint contínuament  noves espècies, i parlant-ne del tema en diversos articles aptes només per a gent que, com ell, estimen el món dels insectes.
Però no s’ha de pensar que en Carles és un setciències d’aquells que et taladra amb la seua sapiència: simplement, et respon quan li preguntes sobre el tema i va creant caliu per que poc a poc els seus interlocutors acabem interessant-nos per allò que ens explica.
La vessant blocaire d’en Carles Hernando n’és un bon exemple d’aquesta passió seua: des d’El Gabinet negre fins a Iconographia Insectorum, passant per la Galeria d’imatges, els insectes ocupen un lloc preferent.
Així que quan us passegeu per la Serra de Marina, pel Corredor i el Montnegre o fins i tot pels racons més apartats del Marroc i veieu una enorme caixa de sabates de color gris i amb quatre rodes –és a dir, no un automòbil, sinó un Jeep- conduit per un individu de cabells foscs i arrissats que baixa i va mirant cap a un racó de terra on a simple vista no hi ha res, aquest segur que és l’Hernando a la recerca d’un nou exemplar d’insecte.
Al següent vídeo, emès per TV3 al programa El medi ambient del dia 2 d’aquest mes, podeu veure l’entomòleg en acció: Cliqueu l'enllaç DESCOBRIR ESPÈCIES A LA SERRALADA LITORAL.

10 de febrer de 2012

MARCA BLANCA?


Els he descobert fa molt poc, als Givers, i em van agradar molt –molt, molt, molt- des del primer moment. A l’hora de definir-los, em passa pel cap un creuament entre Panda (Bear) i Vampire (Weekend), però seria injust si em quedés només amb això, semblaria com una mena de marca blanca que imités l’original, i no és el cas: aquí hi ha molta música.
Una mostra: aquest Meantime, del seu darrer cedé In Light. El vídeo que l’acompanya, força correcte, és l’oficial.

9 de febrer de 2012

TORNEN ELS CATS


No vaig arribar a temps per fer cap proposta al CATS, que se’m va passar. I ara ja estava de nou fora de joc si no arriba a ser pel Macip, que ha fet un post de recordatori. Així que jo també en faig un, perquè ningú es despisti.
Es tracta de votar la MILLOR INICIATIVA BLOCAIRE de 2011, i s’ha de fer al bloc CATS  abans del 21 de febrer.
Els cinc finalistes són:
CARTES AL FUTUR, d’en Jordi Casanovas
INVASIÓ DELS PÍXELS, d’en Leblansky
QUIN LLIBRE ÉS?, de la Jomateixa
Em sento molt feliç de ser un dels nominats, evidentment!

7 de febrer de 2012

ADÉU, CD DROME


Era una de les fites de la nostra passejada mensual per Barcelona, el CD Drome. Hi anàvem a veure les darreres novetats en música electrònica o en indie en general, i sempre sortíem carregats d’una bona provisió de discs compactes.
Els propietaris en sabien força: era preguntar per eixe o aquell altre disc o autor, i difícilment es quedaven en blanc, sinó més aviat donaven una informació suplementària que ajudava a acabar de decidir-se. Tenim fins i tot una anècdota amb el disc de Dent May, que ens van recomanar força, i que nosaltres sabíem que tenia com a plat fort l’ukelele, així que vam preguntar al venedor de torn –diria que era l’Oriol- que tal sonava aquest instrument en determinades cançons, amb la qual cosa vam aconseguir –jo diria que per primer i únic cop- deixar-lo fora de combat.
Ara –el passat mes de gener- el CD Drome ha tancat. No és tant cosa de la crisi com dels hàbits: poca gent compra ja discs, i menys els joves; menys encara valoren una obra completa, i molt menys una portada, una maqueta gràfica, un disseny, un llibret amb fotos i lletres.
Han tancat molts quioscs, bastants botigues de música, algunes llibreries. En l’època de la virtualitat o la descàrrega gratuïta, estan perdent la seua funció i el seu sentit.
El carrer Tallers de Barcelona era fa anys un passeig envoltat de botigues de música; d’allò no queda gaire cosa: Revolver i poc més.
Que duri.

3 de febrer de 2012

L'APARELL DE FER MÚSICA



De fa una anys ençà que es nota un esforç per fer l’electrònica més audible; deu ser cosa de l’evolució, que també afecta a la música.
El cas d’Apparat –pseudònim de l’alemany Sascha Ring– és digne de consideració: les seues composicions musicals cada cop resulten més melòdiques, i ara, amb el seu nou cedé The Devil’s Walk –val la pena tenir-lo, ni que sigui per la bellíssima estètica del llibret que l’acompanya- llisquen cap a un techno-pop que en alguns moments frega fins i tot la chanson.
Com a mostra, la lànguida Black Water, amb un vídeo a joc.
Si agrada, convé passar per http://www.apparat.net/ on es pot veure i escoltar bona part de la seua producció.

2 de febrer de 2012

TARASCON EXISTEIX


“Ma premier visite à Tartarin de Tarascon est restée dans ma vie comme une date inoubliable. Il y a douze ou quinze ans de cela, mais je m’en souviens mieux que d’hier.”

Va ser l’any passat, durant un viatge a la Provença francesa -de la qual puc dir moltes coses i la majoria molt bones-, quan vaig conèixer el poble de Tarascon.
Més que per visitar, aquest és un lloc per passejar: sense presses, en companyia o sol, el viatger s’ha de deixar portar pel tarannà d’aquesta vila occitana, aturant-se ara en aquell carreró, una mica més tard en aquest cafè, aquí per escopir al riu, més endavant per visitar el castell o el museu imaginari de Tartarin, i després seure tranquil·lament en un banc del carrer o en la terrassa d’un bar, i llegir i de tant en tant aixecar el cap i respirar pausadament, i contemplar la llum del capvespre o del migdia o del matí, i potser treure un bloc i dibuixar o pintar o escriure.
Al quiosc del poble vaig comprar la trilogia de les aventures prodigieuses de Tartarin, i a la llibreria de vell una edició de 1930 de només 330 exemplars –el meu és el 108- il·lustrada -15 aquarel·les i 30 dibuixos a una tinta- per André Collot, i em vaig quedar amb ganes de comprar alguna altra de les obres de Daudet: n’hi havia moltes edicions i cada qual més espectacular... i més cara.
Vull tornar a Tarascon i prendre un pastís de Marsella mentre contemplo a la Carme asseguda davant meu, contant-me alguna història de la vida quotidiana. La dibuixaré amb el llapis o amb la ment, tan se val: la dibuixaré.
Vull tornar a Tarascon i fer-me amb una bonica edició de les Lettres de mon moulin, a ser possible il·lustrada, i a ser possible que no sigui massa cara, i passejar pel poble i seure i llegir-la, i potser cantar en veu baixa.
Serà un viatge de plaer, diferent dels que es fan habitualment amb tot d’horaris predeterminats i llocs per visitar i quilòmetres i quilòmetres per fer cada dia.
Vull tornar-hi aviat.