L'HEROI SORD

La sordesa del meu pare va anar en augment fins que pràcticament no sentia res, i havia de mirar als llavis de qui li parlava per entendre el que li estaven dient.
L’home s’havia acostumat a seguir les converses mirant a la cara dels seus interlocutors, i li anava força bé, excepte amb el Vicent, que de la colla dels seus amics, jubilats com ell, era l’únic a qui no era capaç d’entendre.
I és que el Vicent, que tenia un to de veu baix i parlava arrastrant les paraules, tenia a més el costum de mirar a terra quan feia les seues reflexions en veu alta. Però el meu pare va acabar ideant un sistema per no haver de fer-li repetir cada dos per tres les frases al seu amic: feia com qui se l’escoltava, però en realitat, desconnectava i pensava en les seues coses; per tal que en Vicent no se’n adonés, de tant en tant assentia amb vehemència, amb frases del tipus “I tant!”, “Quanta raó tens!”, “Ja ho pots ben dir!” i similars.
Fins el dia que el seu assentiment automàtic li va fallar, i després de pronunciar un “Estic molt d’acord!”, tothom se’l va quedar mirant.
-Tomeu, mira que n’ets de poca solta! –el renyà un.
-Com pots estar d’acord amb això? –l’increpà un altre.
-Ara si que t’has passat1 –rematà el Vicent.
I el meu pare que no sabia com arreglar-ho, però que tampoc gosava dir que no havia estat escoltant. Finalment, va optar per tirar endavant, i sense tenir ni idea del que estava recolzant –“segur que no és cap cosa important”, va pensar-, va afirmar que sí, que ell era d’aquest parer. I a continuació, i per si les mosques, se’n va anar cap a casa, al·legant que se li feia tard per sopar.
Al dia següent, en tornar a trobar-se amb la colla, pensava que l’incident s’hauria oblidat, però no fou així, i només arribar, un dels amics va treure el tema.
-Tomeu, s’ha de tenir valor per dir el que tu vas dir ahir! –li digué al meu pare- I jo et recolzo!
-Si senyor, que les coses s’han de dir pel seu nom –feu un altre- i tu vas fer bé de no callar-te.
El meu pare no sabia quina cara posar. Aleshores se li acostà el Vicent, capcot com sempre, i mormolà una frase de la que el meu pare no va entendre ni una sola paraula. Però sí que va interpretar com un gest amistós la palmada afectuosa que li feu a l’esquena. Després, va fer un gest com de disculpa, i li va donar la mà.
Sempre que m’explicava aquest episodi, jo em passava una bona estona rient, però ell es lamentava de no haver pogut esbrinar el tema de la conversa.
-I el que més greu em sap és la cara que va posar el pobre Vicent, però com vols tu que jo li digui que no l’entenc quan em parla?