8 de febrer de 2011

L'HEROI SORD

La sordesa del meu pare va anar en augment fins que pràcticament no sentia res, i havia de mirar als llavis de qui li parlava per entendre el que li estaven dient.
L’home s’havia acostumat a seguir les converses mirant a la cara dels seus interlocutors, i li anava força bé, excepte amb el Vicent, que de la colla dels seus amics, jubilats com ell, era l’únic a qui no era capaç d’entendre.
I és que el Vicent, que tenia un to de veu baix i parlava arrastrant les paraules, tenia a més el costum de mirar a terra quan feia les seues reflexions en veu alta. Però el meu pare va acabar ideant un sistema per no haver de fer-li repetir cada dos per tres les frases al seu amic: feia com qui se l’escoltava, però en realitat, desconnectava i pensava en les seues coses; per tal que en Vicent no se’n adonés, de tant en tant assentia amb vehemència, amb frases del tipus “I tant!”, “Quanta raó tens!”, “Ja ho pots ben dir!” i similars.
Fins el dia que el seu assentiment automàtic li va fallar, i després de pronunciar un “Estic molt d’acord!”, tothom se’l va quedar mirant.
-Tomeu, mira que n’ets de poca solta! –el renyà un.
-Com pots estar d’acord amb això? –l’increpà un altre.
-Ara si que t’has passat1 –rematà el Vicent.
I el meu pare que no sabia com arreglar-ho, però que tampoc gosava dir que no havia estat escoltant. Finalment, va optar per tirar endavant, i sense tenir ni idea del que estava recolzant –“segur que no és cap cosa important”, va pensar-, va afirmar que sí, que ell era d’aquest parer. I a continuació, i per si les mosques, se’n va anar cap a casa, al·legant que se li feia tard per sopar.
Al dia següent, en tornar a trobar-se amb la colla, pensava que l’incident s’hauria oblidat, però no fou així, i només arribar, un dels amics va treure el tema.
-Tomeu, s’ha de tenir valor per dir el que tu vas dir ahir! –li digué al meu pare- I jo et recolzo!
-Si senyor, que les coses s’han de dir pel seu nom –feu un altre- i tu vas fer bé de no callar-te.
El meu pare no sabia quina cara posar. Aleshores se li acostà el Vicent, capcot com sempre, i mormolà una frase de la que el meu pare no va entendre ni una sola paraula. Però sí que va interpretar com un gest amistós la palmada afectuosa que li feu a l’esquena. Després, va fer un gest com de disculpa, i li va donar la mà.
Sempre que m’explicava aquest episodi, jo em passava una bona estona rient, però ell es lamentava de no haver pogut esbrinar el tema de la conversa.
-I el que més greu em sap és la cara que va posar el pobre Vicent, però com vols tu que jo li digui que no l’entenc quan em parla?

34 comentaris:

  1. Molt bona la història! no creguis, això ens passa als que no som sords...
    Recordo un estiu d'intercanvi a Berlin, els alemans donavant per descomptat que jo sabia alemany i ells no parlaven anglés. Vaig fer una passejada d'una hora entre dos alemanys que m'explicaven acudits que jo no entenia i anava rient i ells també. ( o potser ho sabien i em prenien el pel?).:)

    ResponElimina
  2. El que més m'agrada és que el lector es queda com el pare sord, sense saber què ha passat en realitat. Jo crec que aquí hi ha una metàfora molt bona que podria resumir potser la vida. A mi m'ha fet una gràcia especial, perquè d'ença de dos anys tinc un xiulet a l'orella esquerra, que podria ser una vís de pèrdua d'oïda. La metgessa em va dir: tranquil, és normal a la teva edat. És clar: no ho pensem, però les orelles es gasten. Sobretot de sentir ximpleries, que per mi que malmeten encara més el nervi auditiu que un concert de Judas Priest.

    ResponElimina
  3. Jo penso que aquesta història seria fantàstica per a endegar un concurs 'literari' d'idees sobre que era el que havia dit en Vicent. Pensa-hi no fos que algú se t'avancés!

    ResponElimina
  4. jeje. una història boníssima! tot i que m'he quedat amb les ganes de saber el tema de la conversa i m'ha donat una miqueta de ràbia de no veure-ho cap a final del relat :) Però m'ha fet moooooolta gràcia, perquè m'ha passat tantes vegades històries similars, especialment a Espanya. Com a estudiant d'Erasmus a Madrid, no parlava res de castellà o pensava que amb la meva somriure i un gest de complicitat podia tenir els professors i els companys satisfets. Però numeroses rialles i burles em va fer entendre que havia d'aprendre la llengua el més aviat possible :)

    ResponElimina
  5. Genial! Sobretot, com diu el Lluís, el fet que no sabrem mai de què anava la conversa.

    ResponElimina
  6. A la meva avia li passava tot el contrari, quan algú la venia a visitar sempre se li posava al costat i li parlava cridant.
    Quan marxaven em deia "per què deuen cridar tant? resulta que com sóc vella també tinc que ser sorda, em posen un cap com un timbal!" i quan tenia visites em mirava amb complicitat i ens fèiem un tip de riure en silenci de les seves visites cridaneres.

    ResponElimina
  7. Leb, genial la història! Però m'he quedat amb un pam de nas sense saber què li va dir en Vicent! Això no es fa!!!

    ResponElimina
  8. La meva avia es va quedar sorda, i el meu oncle, que se l'estimava molt i hauria fet qualsevol cosa per sa mare, li va comprar un dels primers audiòfons que varen sortir (parlo dels anys 50; un aparell voluminós com una radio). Tot i així l'avia es lamentava sovint de la seva sordera perquè l'aparell fallava bastant (s'acoblava i feia xiulets tremends, o bé s'acabaven les piles, etc). Llavors el meu oncle li deia: "mama, no saps la sort que tens de poder parar l'aparell i no sentir les bestieses que es diuen".

    ResponElimina
  9. Boníssim, Leb. Però aquest és també un mètode infalible per quan et trobes amb algun "taladro" : desconnectar i anar dient de tant en tant que sí.

    ResponElimina
  10. A mi (tot i que no tinc problemes de oïda), em va passar amb una amiga danesa, que parlava molt malament el castellà.
    Les nostres converses, s'aturaven constantment, per poder-li fer repetir coses que no entenia. Al final, esgotada, acabava assentint automàticament i intentava entendre-la pel contexte.

    Més d'una vegada, me'n adonava que havia ficat la pota per la cara de sorpresa amb que em preguntava: Síííí?

    Sensacional, la misteriosa història del teu pare . M'ha agradat molt...però ara, haurem d'aguantar-nos sense saber què caram li havien dit?

    Ho volem saber!
    :-)

    ResponElimina
  11. Quina història més bona! llàstima que no sabrem que es van dir. Potser és el millor.

    ResponElimina
  12. Si ell es va quedar amb un pam de nas, crec que els lectors ens hem de quedat també sense saber-ho.
    Si és que sou (som)una colla de tafaners!

    ResponElimina
  13. Ens hem quedat tots igual, sords i sense saber de què parlem, però encantats amb l'esdeveniment. Hehehe.

    ResponElimina
  14. És tot un exemple de com sortir bé del pas, encara li va quedar bé la jugada. No crec pas que jo hagués estat capaç de no dir que no sabia de què parlaven.

    ResponElimina
  15. Leblansky,
    El que m'agraden més de les històries del teu poble i de la teva família és precisament que de l'anècdota local passen a esdevenir una anècdota universal.
    Genial.

    ResponElimina
  16. Aris, tens raó, a mi m'ha passat també més d'un cop amb estrangers, haw, haw!

    ResponElimina
  17. Lluís, el final del relat- real como la vida misma- prenenia això que tu has captat molt bé: que el lector es quedés com el meu pare, sense saber.

    ResponElimina
  18. Llum, potser sí que estaria bé fer el que tu dius, però en el meu cas, i respectant la història original, prefereixo seguir sense saber- ni imaginar- que va dir en Vicent :)

    ResponElimina
  19. Lale, em sembla que a tots ens ha passat amb altres llengues :) El que trobo de molt mala educació és que algú et fes burla :(

    ResponElimina
  20. SM, si: és un final tancat i barrat... i silenciat.

    ResponElimina
  21. Jomateixa, i a l'inrevés del que dius també passava: els sords aixecaven molt la veu quan no sentien als altres!

    ResponElimina
  22. Tirant, entenc el teu neguit, però jo no tinc la culpa que el meu pare fos sord :)

    ResponElimina
  23. Brian, el meu pare quan es va comprar l'aparell estava encantat. I a més, quan li molestava algun soroll -veins, motos, etc- simplement se'l desconnectava. I tan feliç!

    ResponElimina
  24. Llum (l'altra sense la imatge he suposat que també eres tu, però ara tinc els meus dubtes, ai), està malament que ho digui, però jo també desconnecto quan éstic amb un taladro d'aquells que no paren i no diuen res d'interessant, haw, haw!

    ResponElimina
  25. Carme de la maleta, ja veig que el que tu expliques és pràcticament universal: pels comentaris, es veu que a tothom ens ha passat algun cop :)

    ResponElimina
  26. Alyebard, al 100 % d'acord amb tu: és molt millor no saber que li va dir el Vicent. És com les bones pelis de terror, que quan apareix el monstre, perden l'encant.

    ResponElimina
  27. Eulàlia, d'això se'n diu sapere aude, haw, haw!

    ResponElimina
  28. Joan, no se m'havia acudit plantejar-ho com tu ho has fet: tens raó quan dius que és una forma de compartir sordesa!

    ResponElimina
  29. XeXu, la possibilitat de sortir-se'n bé era baixa, però l'home es va veure tan apurat que va decidir tirar endavant, i a veure què passava. I en aquest cas, i de forma sorprenent, la va encertar!

    ResponElimina
  30. Galderich, és que en el fons això de l'aldea global ja s'havia inventat feia temps :)

    ResponElimina
  31. Una història encantadora... i no sols passa als que estan durs d'oïdes, quantes vegades hem fet que si amb el cap sense enterar-nos de res? tot seguit es produeixen uns segons de tensió (esperant la resposta de l'altre) que són clau per saber si has clavat la pota o no...

    ResponElimina
  32. Maria, i habitualment -al menys en el meu cas- el resultat sol ser... clavada de pota, haw, haw!

    ResponElimina
  33. M'ha encantat, i com diu la Maria, a mi em passa de vegades que estic al llimb i quan torno a connectar ja és massa tard... Això sí, no sabrem mai quina era la història del Vicent, però sí que sabem que el teu pare la va encertar de ple...

    ResponElimina
  34. No, jo només he fet el comentari del taladro. L'altre, no sé de quí és.

    ResponElimina