TOUT EST MIEUX AVEC TOI QUE SANS...

La Carme i jo hem passat la nit junts.
Ara són ja dos quarts de deu, i el sol entra per les escletxes de la persiana.
Em llevo a preparar el desdejuni, mentre ella s’embolica amb el llençol, mig adormida encara. Jo me la miro, i aleshores vaig per la càmera de fotos.
Dic suament el seu nom, i ella reacciona amb un mmm dolç, es dona la volta i s’escarxofa de nou.
Torno a repetir el seu nom, i aleshores aparta una mica el llençol i els seus ulls em miren a través d’una petita escletxa que s’ha obert entre les seues parpelles. Endevino un somriure a la seua cara mentre sobreentenc que el nou mmm que fa és un bon dia.
Li faig una foto. Un nou mmm surt de sota els llençols. Una altra foto, i ella es capbussa per tapar-se del tot. Para, tontu, em diu mentre comença a riure suament, i es regira dins el llit.
Als pocs segons, es mig destapa, i jo li faig la foto que encapçala aquest post, mentre ella, amb una veu riallera, m’amenaça amb terribles represàlies si no esborro immediatament aquestes imatges.
Aleshores em ve al cap la frase final del primer volum de Le combat ordinaire, un dels nostres tebeos favorits, d’en Manu Larcenet. Breument: després d’un allunyament causat pel pànic als canvis, el llop solitari torna a ella, que s’estranya de veure’l.
-Mais... Qu’est ce qui t’arrive? –pregunta ella.
Hi ha una vinyeta sense paraules i, a la següent, ell només és capaç de dir un mot.
-T... tout...
Ella se’l mira,esperant que ell acabi al frase, cosa que finalment ell fa.
-Tout est mieux avec toi que sans...