10 de gener del 2012

VOCACIONS


-I tu, què vols ser quan siguis gran?
I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.
El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.
-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.
L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.
L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.
 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.
Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.
El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.
-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?
-Astronauta.
I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]

45 comentaris:

  1. I la broma fàcil, és que no vas dir cap mentida....acostumes a viatjar sovint a la lluna (de València).

    Avui tenir vocació és quasi apremiant, fan escollir futur a unes edats que difícilment se sap que es vol!

    De la meva vocació no en parlaré... per no ferir sensibilitats i per decència, hi, hi, hi.

    ResponElimina
  2. És hora potser ara de tornar-te a fer la mateixa pregunta...que vols ser quan siguis gran? Però compte amb la resposta...

    ResponElimina
  3. Garbí, si fos jo qui hagués de respondre't, només et diria que no sé què vull ser de gran, però el que segur que no vull, és ser un destorb per a ningú !!
    Bé ara tampoc que ja déu ni do, els anys!!!

    ResponElimina
  4. Podríem fer una sèrie de 'relats conjunts' que tingui com a tema: 'Leblansky, l'escolanet astronauta'.

    Primer capítol: 'El valent escolanet astronauta en lluita contra Flash Gordon per robar el vi de missa de la nau Enterprise'...

    Ets un pou d'inspiració!!!

    ResponElimina
  5. Ai, aquells temps en què els mestres d'escola estaven ben vistos... és evident que ara tan sols els astronautes tenen una bona projecció social, que es diu.
    Com que això de "què voldràs ser quan siguis gran" ens ho podem anar replantejant al llarg de la vida, encara hi ets a temps. Sempre ens quedarà l'espai...

    ResponElimina
  6. Em sumo al genial suggeriment de'n Tirantlobloc, qué bò!...hahahaha!

    A casa, de moment sembla que les vocacions de les meves filles són força efímeres i canvien cada 2 anys...Ai! si n'haurem de fer de psicotècnics fins que ho encertem...

    ResponElimina
  7. Com deia l'altre dia a l'apunt "El futur imaginat", el nostre futur estava per dibuixar i nosaltres participàvem de la seva definició. Ser astronauta era la màxima aspiració: transcendir la vida a la terra!

    ResponElimina
  8. A mi els reis em van portar el madelman astronauta... i encara el tinc amagat (a troSSoS...)... i potser per això volia ser astrònom o fantasme... i casi.
    A10 Astrum X

    ResponElimina
  9. Tal com estan les coses, el fet d'emigrar a l'espai no sembla pas tan mala idea, la veritat...

    ResponElimina
  10. Tenies que haver dit marciano, segur que volies dir marciano però et va sortir astronauta...
    així podries conduïr plats voladors...

    ResponElimina
  11. i al final va aconseguir se astronauta si o no?

    ResponElimina
  12. És clar, la pregunta que em faig jo també és si ho vas aconseguir. Si és que no, quina decepció tota la família!

    ResponElimina
  13. Home, els astronautes també tenen un bon "automòvil" :)

    ResponElimina
  14. evidentment, les vinyetes serien de la Família Ulisses no? Perquè al final sempre acabaven tots caient de cul :)

    ResponElimina
  15. Molt bona la proposta del tirantlobloc... Llàstima que te'n vas desdir, perquè haguessis estat un astronauta perfecte!

    ResponElimina
  16. Ei, això està bé! Les coses clares des de sempre!!

    A mi em va passar el contrari, quan mon pare em va dir "i no t'agradaria ser metgessa??" amb un somriure il·lusionat, jo li vaig respondre que rotundament no, que si s'havia begut l'enteniment o què!! (jo deuria tenir uns 6 o 7 anys..).

    I això ho explico ara, a meitat del 5è curs de Medicina... ai, com són les coses...!

    ResponElimina
  17. Quan ja ens agafa la vocació forçada cap on ens han empés les conjuntures de la vida, potser poder començar a voler ser infants és la millor de les vocacions que podem "cridar", tot sabent que és una professió mal remunerada (però molt agraida). Com diu Baudelaire, el geni és la infantesa retrobada a voluntat: ser adult amb vocació de nen.

    ResponElimina
  18. Hi has arribat a la lluna? El post m'ha fet pensar en la frase que surt avui al Minimàlia "Per fi he arribat al que volia ser de gran: un nen.". També m'has fet pensar que quan era petita li vaig dir al meu pare que de gran volia ser cantant, negra i amb tetas!. Feliç setmana!

    ResponElimina
  19. Carme J, certament la Lluna és el meu lloc preferit per ser-hi. Però a falta d'ella, ja m'està bé el cul del món :)
    I la teua vocació, per no dir-la en públic, ha de ser molt, molt, molt inconfessable, haw, haw!

    ResponElimina
  20. Garbi, jo de gran segueixo volent ser astronauta :)

    ResponElimina
  21. Tirant, et dono el nihil obstat, però amb una condició: ha de sortir també la Caputxeta Vermella, que en aquest cas durà el cas vermell de cosmonauta. A partir d'aquí, pots anar posant m´s llenya, haw, haw!

    ResponElimina
  22. Lluís, estic amb tu: sempre hi som a temps per tot. I sempre ens quedarà l'espai, o en cas crític, el ciberespai.

    ResponElimina
  23. Carme de la maleta, parlant seriosament, no és gens dolent -ans al contrari- que les teues filles canviïn constantment de pensament. Ara mateix el mercat laboral és tan volàtil i canviant que el que avui és atractiu, interessant i valuós, demà passat s'enfonsa: serveixi com exemple la fins fa poc valoradíssima carrera d'arquitectura, que ara ja no la vol estudiar ningú.

    ResponElimina
  24. Enric, amb el temps, he canviat d'opinió. Ja no vull ser astronauta, ara vull ser cosmonauta. I ja saps que a la meua nau sempre tindràs un lloc :)

    ResponElimina
  25. Astrum, jo el madelman astronauta, encara el conservo, junt amb el madelman escafandrista. És que el toc vernesià em va marcar molt de petit...

    ResponElimina
  26. Joan, tal i com estan les coses, ni emigrant a l'espai ens salvem!

    ResponElimina
  27. Aris, ja em fa gràcia, ja, això de ser marciano, però és que vaig néixer a Xàbia, i tot i que és País Valencià, encara queda una mica lluny de Mart, haw, haw!

    ResponElimina
  28. Pons 007, encara no, però no perdo l'esperança :)

    ResponElimina
  29. XeXu, ja dic que encara no ho he aconseguit, però estic en tràmits. Queden només per arreglar els serrells: la miopia, el vertigen i quatre cosetes més que tinc, però que francament, no són massa importants per a un astronauta, oi?

    ResponElimina
  30. Marta, ben tornada :) En el teu cas, com a gran viatgera que eres, no et cal cap vehicle especial ni espacial, haw, haw!

    ResponElimina
  31. Clídice, a això teu li dic jo tenir cultura, t'has guanyat la Matrícula d'Honor. Evidentment, m'estava referint a la família Ulises!

    ResponElimina
  32. Salvador (veig que l'SM ha passat a l'historia), jo també crec que seria un bon astronauta. Què importa la miopia, el vertigen i quatre defectes més, si sé cantar l'Space Odity, i em conec al mílímetre totes les sèries de Star Trek?

    ResponElimina
  33. Àbradas, benvingut al meu món de joguina.

    ResponElimina
  34. Marta, he arribat a la Lluna, i ara estic ja fora del Sistema Solar, navegant rumb a la nebulosa del Cavall, que sempre m'ha semblat molt bonica. Quan arribi allà, si veig que necessiten una cantant, t'aviso :)

    ResponElimina
  35. Leb, cosmonauta, ça va de soi!

    Un autèntic plaer anar tan ben acompanyat en una nau espacial.

    Per cert, es van fer dues edicions del Madelman astronauta: Apolo XI i 2001. Jo tinc el de 2001 :-)

    ResponElimina
  36. Ahhh, ara entenc quan vas dir que Space Oddity era un himne sense fronteres! Segur que aquests petits detalls que dius (vertigen, etc.) no són obstacle per ser un autèntic astronauta, ja ens explicaràs com es veuen les coses des d'allà dalt!

    ResponElimina
  37. Em costa compartir aquestes vivències, crec que jo volia ser funcionari de la Diputació. Almenys tenia perspectives realistes, més o menys acomplertes. (Tinc un grau molt alt de resistència a la frustració).

    ResponElimina
  38. Enric, jo també tinc el del 2001, evidentment, haw, haw!

    ResponElimina
  39. Gemma Sara, us llençaré un cable per que pugueu venir a fer-me una visita. Només heu d'anar amb compte amb el tema de l'oxígen: cal ser precavit i agafar un parell o tres de bossetes de plàstic amb aire, per anar respirant-lo mentre feu l'ascensió. Cap problema :)

    ResponElimina
  40. Allau, ja veig que no devies ser un nen tan descerebrat com jo :)

    ResponElimina
  41. Jo m'ho pregunto continuament: Què vull ser quan sigui gran??? i a hores d'ara encara no ho sé...

    ResponElimina
  42. Jo fins als quatre anys volia ser emperador de la Xina i així ho deia a la meva família quan m'ho preguntaven.

    ResponElimina
  43. Bé, si dels nens depengues el tema jo crec que abans, la meitat haguessin estat bombers i l'altra meitat astronautes.

    Ara, però les coses potser han canviat una mica i la meitat volen ser futbolistes i l'altra meitat famosos...

    ResponElimina