12 de desembre de 2011

AMOR I CARAGOLS (I)


Aquest relat, absolutament verídic, manté en l’anonimat als seus protagonistes. Per si de cas.

Quan es van casar, ni ell ni ella tenien massa idea de cuina, però això no els va representar cap problema. Tampoc era cap prioritat: per proximitat al lloc de feina, ell dinava a ca sa mare, i ella al bar de sota, on feien un menú econòmic força correcte, i els caps de setmana sortien a dinar a fora o a casa dels amics que els convidaven.
Però ella havia pensat en preparar-li un àpat per celebrar l’aniversari d’ell. L’ingredient principal havia de ser el caragol, que a ell li delien. Ella va cercar informació a internet, en va trobar un munt, i va sintetitzar: hi ha moltes maneres de preparar els caragols, i a qui li agraden, li agraden de totes les formes possibles, l’única cosa que cal vigilar és que estiguin ben nets.
Cap problema, doncs. O sí, però senzill de solucionar, qüestió de parlar-ne com qui no vol la cosa.
-Carinyo, que t’agraden més, els fregits o els arrebossats?
-Les dues coses. Però depèn del que sigui, prefereixo una cosa o altra.
Pausa. Segueix la lectura, i com si tingués relació amb el que explica el llibre, ella torna a preguntar.
-Carinyo, i com t’agraden més els caragols?
-Ah, els caragols m’agraden de totes les maneres!
Internet no s’equivocava. I ella s’hi llença: caragols arrebossats, que sembla un plat més elaborat. I de sobte, dubta: serà amb closca, o sense? Va al Google i cerca, primer en català, i en veure que no surt res, en castellà.
No hi ha cap entrada per als caragols arrebossats. Cap problema, l’important és que estiguin ben nets.
Arriba el dia de l’aniversari, i ella posa oli a la paella, i mentre es va escalfant, arrebossa el s caragols ben nets amb pasta de farina, ou i herbes aromàtiques varies. Remena, procurant que no es trenqui cap closca. Els passa per la paella, els escorre i els serveix a taula.
Ell s’ho mira. La sorpresa és triple: ella li ha cuinat,li ha fet caragols, i els ha arrebossat amb closca.
Les expectatives han estat superades amb escreix!

(continua i acaba al post de demà)

23 comentaris:

  1. Tot i amb internet, és ben veritat que el sentit comú, és el menys comú dels sentits !

    Que bonito es el amor, huas, huas !!!

    ResponElimina
  2. Aquestes històries per fascicles m'agraden. Es convertiran els cargols arrebossats en una arma llencívola??? ;-)

    ResponElimina
  3. No em vull imaginar com segueix la història, però és evident que la suma de Google i candidesa podria arribar a matar.
    Porto uns dies ensenyant nens de segon de primària a fer cerques pel Google, i encara no m'han arrebossat caragols però tampoc no seria estrany.

    ResponElimina
  4. El títol del post, a partir d'aquesta anècdota, ha passat a ser excloent, no? No pinta bé la cosa, però segur que acaba bé... esperem. Menys pels pobres caragols...

    ResponElimina
  5. Ara ja ens podem riure del Ferran Adrià.......això no se li acut ni a ell.

    ResponElimina
  6. Com dirien a l'APM, de moment tot va malament... A veure el desenllaç.

    ResponElimina
  7. Això promet! serà un desenllaç amb tragedia o comèdia? Ens tens a tot expectactants...
    a mi m'agraden amb salseta...

    ResponElimina
  8. Carme J, diria jo que internet té de tot, excepte sentit comú :) I la foto, és que no tenia massa clar com fer-la, i al final m'ha quedat aquesta mena d'al·legoria caragolaire-psicodèlica.

    ResponElimina
  9. Tirant, serà pitjor, molt pitjor, encara que no hi haurà violència física, ai.

    ResponElimina
  10. Lluís, el Google -i internet en general- té una potència que ni tan sols imaginaven els il·lustrats quan van parir l'Enciclopèdia.

    ResponElimina
  11. XeXu, és un fet real, encara que jo l'he emmascarat. I acabar bé, el que es diu acabar bé, no diria jo tant...

    ResponElimina
  12. Garbí, has fet un comentari inesperat: tens raó, segur que si ho hagués fet l'Adrià haurien parlat d'innovació i demés mandangues, haw, haw!

    ResponElimina
  13. Joan, el desenllaç en el fons és un continuarà...

    ResponElimina
  14. Alyebard, hi ha sorpresa, però no hi és a les closques ;o

    ResponElimina
  15. Aris, el meu amic a qui realment li va succeir això, parlava de tragicomèdia, ja veus...

    ResponElimina
  16. Sort que a mi no m'agraden gens els caragols! Prefereixo arrebossar un bon pit de pollastre i acompanyar-lo de macarrons (menú infantil!).

    Va, va, segona part!

    ResponElimina
  17. Buf... conec anècdotes de cuina molt pitjors ;) Bona història Leb.

    ResponElimina
  18. Porquet, a mi tampoc m'agraden els caragols, ni amb closca ni sense :)

    ResponElimina
  19. Eduard, aquesta aparent anècdota va més lluny del que t'imagines, com veuras demà si llegeixes la continuació.

    ResponElimina
  20. Brillant recepta! Si acaben a la panxa d'algú el metge de guàrdia s'ho passarà bé...

    ResponElimina
  21. SM, en temps de crisi, sempre és bo que algú aporti un xic de feina més, en aquest cas per als metges (em sembla que acabo de dir una animalada de les grosses)

    ResponElimina