13 de desembre de 2011

AMOR I CARAGOLS (i II)

-Carinyo,per què fas aquesta cara?
Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.
-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.
-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.
-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!
Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura.  La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?
Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.
-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...
-No en vas comprar tu ahir?
-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.
Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.
L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.
-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.
Ell torna a sorprendre’s.  Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.
De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.
-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.
Ell ara sap que és la venjança.

30 comentaris:

  1. jua jua...com diu la Rafaella Carra "En el amor, todo es empezar"

    ResponElimina
  2. Des del principi ja sabia que els cargols arrebossats no eren una bona idea.

    ResponElimina
  3. uns per massa closca i d'altres per massa poca..:)
    en un plat tan original s'hi menja el que calgui!

    ResponElimina
  4. No sé si la paraula adequada és venjança, la que segur no és seria sinceritat, confiança o complicitat..
    Amb lo divertit que hauria estat riure-se'n junts d'ells mateixos.
    Ha,ha, si és que fer tanta comèdia no condueix a res de bo!

    Ah! tinc una sorpresa per sopar! T'agraden molt els tebeos, oi?

    ResponElimina
  5. Home, poca vista de no fer ni un cop d'ull a l'entrepà, però encara pot salvar la situació si el proper cop li diu 'mmm... em podries preparar un entrepà d'aquell pernilet tan bo de l'altre dia!'.

    ResponElimina
  6. No tinc paraules... i més, si ens dius que és verídic. Quin parell, aquests dos!!

    ResponElimina
  7. El millor del cas és que no cal saber què hi havia de debò a l'entrepà. La crueltat és gratuïta.

    ResponElimina
  8. El personatge inquietant és ella: ho sabia tot des del principi i es complau en torturar el marit? La narració explica una freda i meticulosa venjança contra el marit per un acte que no sabem?

    ResponElimina
  9. i jo que esperava escoltar el so cruixent dels caragols dins l'entrepà......mala fi per el pobre pernil.

    ResponElimina
  10. Quina li devia fer ell per que es vengés així!

    ResponElimina
  11. Hahaha! Li manca un punt de tafaneria! Tot i que si era de pernil trobo que ha fet molt bé... i és que no m'agrada veure companys filetejats...

    ResponElimina
  12. Aris, si això ho diu la gran pensadora Carrà, què més es pot dir? Amén, haw, haw!

    ResponElimina
  13. Allau, jo encara diria més: els caragols arrebossats eren una mala idea. I més mala idea encara la de l'entrepà de pernil, que ves a saber en realitat què contenia...

    ResponElimina
  14. Lolita, en aquesta ocasió, em sento feliç de dir que els caragols no m'agraden de cap de classe :)

    ResponElimina
  15. Carme J, els tebeos ho són tot per a mi i en tinc de tot tipus, però et confesso que arrebossats encara no els he tastat. És clar que tractant-se d'una sorpresa teua, un tebeo arrebossat és el mínim que em puc esperar, haw, haw!
    [ara em sembla que he begut oli... de fregir, haw, haw!]

    ResponElimina
  16. XeXu, tal com van anar les coses, ves a saber si encara la cagava més dient això. Qui sap què contenia realment aquell entrepà?

    ResponElimina
  17. Tirant, t'asseguro novament que és un relat del tot verídic, i que el joc de parella els agrada molt, molt, molt...

    ResponElimina
  18. Joan, has encertat de ple: la venjança suprema es troba en el fet que ell mai no sabrà si realment hi havia pernil o no a l'entrepà. I ja posats, nosaltres tampoc.

    ResponElimina
  19. Clídice, ja et voldria jo veure't mastegant un caragol arrebossat amb closca! Però si aquest pobre home és un sant, haw, haw!

    ResponElimina
  20. Lluís: sí a tot, excepte a la teua darrera reflexió: la venjança és conseqüència de l'actitud d'ell, que dissimula enlloc de dir la veritat. És clar que tampoc sabem què hauria passat si ell simplement es nega a menjar els caragols amb closca, dient que són infumables.

    ResponElimina
  21. Garbí, jo crec que amb "el so cruixent dels caragols" de la primera nit, ell ja en va tenir prou :)

    ResponElimina
  22. Alyebard, en teoria, ell només va fer una cosa malament: no ser prou sincer amb ella. En teoria, és clar.

    ResponElimina
  23. Porquet, potser tu hauries preferit l'entrepà de caragols? ;)

    ResponElimina
  24. Marta, calla, calla! T'imagines els fragments de closca incrustats a la mandíbula? Argl!

    ResponElimina
  25. Renoi amb el parell. Des de no saber com nassos es "MENGEN" uns caragols a no mirar el coi d'entrepà.
    I ell, per què no passa del rebossat ¡els xucla i els menja com qualsevol caragol?? què més dóna que siguin rebossats?

    Els cal apuntar-se a un curs de cuina, urgentment.

    I al final tot és inquietant, com és que no es poden riure d'ells mateixos s'ho haurien passat d'allò més bé.

    En fi, ara tinc ganes de tornar a menjar caragols, per culpa teva!

    ResponElimina
  26. Eulàlia, són aquells actes que hom creu que és millor enllestir-los amb petites mentides, i que al final s'acaben complicant. Al final, sempre s'acaben complicant!
    Que vagin de gust els caragols :)

    ResponElimina