20 de gener de 2016

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (II)

Hugo Gernsback
Any 2015: la meua reconciliació amb la literatura de ciència-ficció va començar amb El marciàAndy Weir-, una novel·la mediocre i que, a més, en el cas del meu exemplar, tenia sorpresa: a partir de la pàgina 320, i fins la 350, a cada dues escrites li’n seguien dues en blanc. Gran putada agreujada pel fet que, com era a Xàbia i l’havia comprat a Barcelona, no el podia canviar. Però no em va causar massa inconvenient: El marcià és una història a la que li sobren més de la meitat de pàgines, i el lector es cansa en veure com l’autor s’esforça en afegir lletres i lletres per tal d’aconseguir el gruix mínim que tot best-seller ha de tenir.
Com va arribar aquest marcià a les meues mans?  Pel mateix motiu que m’he empassat, sense que m’entusiasmin, tots els megavolums de la Cançó de gel i foc  de George Martin: perquè sóc un ansiós i no em puc esperar a veure una peli o una telesèrie de la que se’m parli bé, i necessito assabentar-me de tots els detalls el més aviat possible!
El fet és que, mentre llegia la novel·la de Weir, em vaig adonar que entre les mans tenia ciència-ficció i no l’estava rebutjant, ni tan sols m’havia produït urticària. Així que vaig decidir veure què passaria si intentava recuperar el temps perdut: el darrer autor amb que m’havia ennuegat en aquest gènere havia estat Neal Stephenson i el seu llibre Snow Crash –no sé si algun dia l’acabaré de llegir-, així que me’n vaig anar a Gigamesh a la recerca d’un altre llibre seu, vaig trobar el voluminós La era del diamante, manual ilustrado para jovencitas a preu de saldo (4 €!), i me’l vaig comprar. És un ciberpunk que em va atrapar de bon començament, encisant-me fins aproximadament la meitat del volum; la resta, força fluix, però ja s’havia trencat la maledicció, i havia recuperat la fe en la ci-fi.
Calia, però, anar amb peus de plom: el següent havia de ser breu, fàcil de llegir i alhora ben escrit, no fos cas que tornés el malastruc, així que vaig optar per un altre famós del ciberpunk, Tim Powers, i el seu En costas extrañas, que va resultar que de ciència-ficció no tenia pràcticament res, tot i el renom de l’autor com un dels grans del gènere. L’acció d’En costas extrañas es desenvolupa a les Antilles, amb corsaris, bruixeria, mar de fons, humor i un xic de romanticisme.
Powers va ser doncs una mena de pausa en el camí. Visitades les Antilles, em vaig llençar a per algun recent premi Nébula o Hugo, i vaig decidir-me per El apagón, de Connie Willis, que els té els dos. Ci-fi, pura, vaja.
El apagón recrea un dels temes que personalment menys m’atreu, a saber, els viatges en el temps; si a això afegim que és un volum de quasi 700 pàgines, amb una segona part a punt de publicar-se i crítiques que el qualificaven de llibre on no hi ha acció, sens dubte era la prova de foc, i la vaig superar amb èxit: els viatges temporals que proposa la Willis són cap al passat, a l’Anglaterra de la Segona Guerra Mundial, i la suposada lentitud de la trama és el que més em va agradar, ja que l’autora es recrea en la descripció de situacions, llocs i personatges, treballa curosament el context històric, i evita l’excessiva concatenació d’escenes d’acció tan pròpia dels best-sellers. Com dic, em va agradar molt, moltíssim, tant que m’he comprat Cese de alerta, la segona i última part de la història, que espero començar aviat.


(continua i acaba demà)

4 comentaris:

  1. Pons, al post de demà parlo de tu: les teues llistes -amb les que divergeixo ;) - són un dels motius que m'han fet escriure aquest post!
    I m'interessa molt la teua ressenya, vaig a linkar!

    ResponElimina
  2. Aris, pensa que vinc d'una sequera important en ci-fi, igual tu ho valores diferent.

    ResponElimina