19 de juny del 2012

OMELETTE



L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema; si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.
Així mateix li ho explicava l’avi a l’André, un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la seua misteriosa ruta marítima.
-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es perdeu sense l’oli.
I l’André escoltava amb educació mentre amb el cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.
Finalment, un dia que l’avi tornava per enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.
-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.
-On s’ha vist això, una truita amb mantega? Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la francesa no en teniu ni idea.
I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.
L’avi va treure la seua navalla –els mariners de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per sobre del seu cap en direcció a la mar.
L’André va omplir els dos gots de vi, i en oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.
-Ja se l’ha acabada tota?
-És que no havia provat mai una cosa així.
L’André estava satisfet, no s’havia imaginat que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.
-I ha notat el gust de la mantega, oi?
-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que es fan amb oli.
I encara recordo al meu germà i jo mirant el moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una omelette mai més.

27 comentaris:

  1. home, el retorn de Leblansky, per fi! Trobava a falta les històries del teu avi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si aquest cop puc introduir el missatge sencer: et deia, Aris, que jo també he trobat a faltar aquestes històries reflectides al bloc. A veure si ara, passat Sant Joan, puc dedicar-me com cal.

      Elimina
  2. Com diu l'Aris, aplaudim el retorn del Leb i el seu avi! Genial, l'episodi de la truita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, coses dels avis, que eren poc amants dels canvis, però sabien actuar amb rapidesa en les situacions extremes, com evidentment era el cas de la truita!

      Elimina
  3. de vegades ser ràpid te moltes avantatges......sort dels peixos perquè la truita sura....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, no em deixes opció, així que vaig a fer-te la pregunta compromesa: com saps tu que la truita sura? Apa, confessa, haw, haw!

      Elimina
  4. Deu mesos a París i les úniques "omelettes" que he provat són les que em faig jo a casa. Això sí, amb oli.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yaiza, et confesso un secret: tot i el meu afrancesament, amb l'omelette em passa com a l'avi: amb mantega a mi tampoc m'agrada, així que t'entenc molt bé. Ja et veig pels carrers de París cercant desesperadament oli d'oliva entremig de citoyens lloadors de la cuina amb mantega, haw, haw!

      Elimina
  5. Què bé que hagis tornat! Estic tan content com els peixos amb la truita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, i jo feliç de llegir els teus comentaris: són part intrínseca del bloc.

      Elimina
  6. és que en qüestió de truites no hi ha com els francesos, però en qüestió d'ous ..no hi ha com els del país..!
    ja trigaves...:)

    ResponElimina
  7. Per fi !!! Aquestes històries fan riure cada cop q es recorden....La dita "Com una bassa d'oli" deu provenir de Xàbia, doncs...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment, Carme, aquesta és l'etimologia del vocable oli. I sens dubte, fou el meu avi l'autor d'aquesta dita tan popular, haw, haw!

      Elimina
  8. Per fi !!! Aquestes històries fan riure cada cop q es recorden....La dita "Com una bassa d'oli" deu provenir de Xàbia, doncs...

    ResponElimina
  9. eiiiii, un savi! ton avi era un savi! si és que la truita a la francesa, els francesos no en tenen ni idea :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, això és un fet científicament demostrat i avalat pels més grans científics de la història, entre els quals no es comptava el meu avi, però no importa: tenia raó :)

      Elimina
  10. M'agrada aquesta historia de la omelete voladora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elena, ja m'ha explicat la Carme com has rigut mentre les dues heu llegit l'aventura de l'avi :)

      Elimina
  11. Miracle! Has reaparegut!

    Un dia s'hauria d'investigar quina influència ha tingut la mantega en la cultura francesa perquè hi ha coses que no s'expliquen.

    ResponElimina
  12. ¡Me encanta tu abuelo, un hombre de recursos y muy rápido de reflejos! Al enemigo : ni agua.
    Aunque desgraciadamente con mantequilla, está bueno todo hasta la tortilla, y aún no consigo entender, como los franceses, están tan delgaditos...

    ResponElimina
  13. Enric, bé saps que aquest bloc està sota la protecció de Santa Lumiére, i els miracles són cosa normal de cada dia. Feliç de llegir-te :)

    ResponElimina
  14. Pombolita, jo també em faig la mateixa pregunta que tu, i com a apassionat dels formatges francesos que soc, de veritat que no ho entenc: són tan exquisits com colesteròlics.

    ResponElimina
  15. Així que fou el teu avi qui va començar amb la contaminació del mar¿

    ResponElimina